Sinització

XINA

Slavoj Zizek

Quan Alain Badiou diu que la democràcia és el nostre fetitxe, l’afirmació ha de ser presa en el precís sentit freudià, no exactament per donar a entendre que elevem la democràcia a un Absolut intocable. “Democràcia” és la darrera cosa que veiem abans de confrontar-nos amb la “mancança” constitutiva del camp social, el fet que “no hi ha harmonia de classes”, el trauma de l’antagonisme social. Quan ens confrontem amb la realitat de la dominació i l’explotació, de la lluita de classes brutal, diem: “Sí, però tenim democràcia”, com si això fos prou per assegurar que podem resoldre o almenys regular la lluita, que podem evitar un esclafit. Un cas exemplar de la democràcia com a fetitxe ens el donen best sellers o èxits de taquilla com ara L’informe Pelican o Tots els homes del president en els quals un parell de paios d’allò més normal trauen a la llum un escàndol que arriba a afectar al mateix president dels Estats Units, forçant fins i tot la seua retirada del càrrec. La corrupció és omnipresent en aquestes històries, però el seu impacte ideològic rau en el missatge tan optimista que transmeten: quina gran democràcia la d’un país en què dos paios d’allò més normal, com tu o com jo, poden fer caure l’home més poderós de la terra!

Per això és tan poc escaient donar a un nou moviment polític radical un nom que combine les paraules socialisme i democràcia: combinaria el fetitxe essencial de l’ordre mundial establert amb un terme que esborra les distincions clau. Tothom pot ser socialista avui, fins i tot Bill Gates: n’hi ha prou de defensar la necessitat d’algun tipus d’unitat social harmoniosa, el bé comú i la protecció dels pobres i els exclosos. Com va dir Otto Weininger fa més de cent anys, el socialisme és ari i el comunisme jueu.

Un cas exemplar del “socialisme” avui és la Xina, on el Partit Comunista s’ha llançat a una campanya d’autolegitimació que promou tres tesis: 1) tan sols el govern del Partit Comunista pot garantir un capitalisme reeixit; 2) tan sols el govern de l’ateu Partit Comunista pot garantir una veritable llibertat religiosa; i 3) tan sols el govern del Partit Comunista pot garantir que la Xina serà una societat de valors confucians conservadors (harmonia social, patriotisme, ordre moral). No són tot plegat, simplement, paradoxes absurdes. El raonament que hi ha al darrer podria ser el següent: 1) sense el poder estabilitzador del partit, el desenvolupament capitalista esclataria en un caos d’avalots i protestes; 2) les lluites religioses entre diferents confessions pertorbarien l’estabilitat social; i 3) un individualisme hedonista desfermat corcaria l’harmonia social. El tercer punt és fonamental, perquè el rerefons és la por a la influència corrosiva dels “valors universals” occidentals: llibertat, democràcia, drets humans i individualisme hedonista. L’enemic en el fons no és el capitalisme com a tal sinó la desarrelada cultura occidental que amenaça la Xina a través del flux sense traves d’Internet. Ha de ser combatuda amb el patriotisme xinès; fins i tot la religió ha de ser “sinitzada” per assegurar l’estabilitat social. Un funcionari del Partit Comunista a Xinjiang, Zhang Xunxian, declarava no fa gaire que les “forces hostils” intensificaven la seua infiltració, i les religions sota el socialisme havien de posar-se al servei el desenvolupament econòmic, l’harmonia social, la unitat ètnica i la unificació del país: “Només quan s’és un bon ciutadà es pot ser un bon creient”.

Però no n’hi ha prou amb aquesta “sinització” de la religió: tota religió, per molt “sinitzada” que estiga, és incompatible amb la militància al Partit Comunista. Un article publicat a la revista de la Comissió Central de Disciplina del partit afirmava que atès que és un “principi fundacional que els militants del Partit Comunista no poden tenir creences religioses”, els membres del partit no gaudeixen del dret a la llibertat religiosa: “Els ciutadans xinesos tenen llibertat de creences en matèria de religió, però els militants del Partit Comunista no són el mateix que els ciutadans ordinaris. Són lluitadors d’avantguarda per una consciència comunista”. Com ajuda a la llibertat religiosa aquesta exclusió dels creients el partit? Em ve a la memòria l’anàlisi de Marx de l’embolic polític de la revolució francesa de 1848. El Partit de l’Ordre en el govern era una coalició de les dues faccions monàrquiques, els borbònics i els orleanistes. Els dos partits eren, per definició, incapaços de trobar un denominador comú en el seu monarquisme, perquè no es pot ser monàrquic en general, sinó només partidari d’una casa reial en particular, de manera que l’única via per a unir tots dos partits fou sota la bandera del “regne anònim de la república”. En altres paraules, l’única manera de ser monàrquic en general és ser republicà. El mateix passa amb la religió. No es pot ser religiós en general: només es pot creure en un déu particular, o deus, en detriment dels altres. El fracàs de tots els intents d’unificar les religions mostra que l’única manera de ser religiós en general és sota la bandera de la “religió anònima de l’ateisme”. Efectivament, només un règim ateu pot garantir la tolerància religiosa: en el moment que desaparega aquest marc ateu, esclatarà la lluita faccional entre les diferents religions. Encara que tots els fonamentalistes islamistes ataquen el mateix Occident ateu, les batusses pitjors es descabdellen entre ells mateixos (l’EI s’ha especialitzat a massacrar musulmans xiïtes).

Tanmateix, hi ha una por de més abast o més profunda en la prohibició que els militants del Partit Comunista professen cap religió. “Hauria estat millor per al Partit Comunista Xinès que els seus membres no creguessin en res, ni tan sols en el comunisme”, ha escrit recentment Zorana Bacovic, la corresponsal del diari eslovè Delo a la Xina, “perquè nombrosos militants del partit s’han anat fent membres d’esglésies (la majoria esglésies protestants) precisament per la seua decepció en adonar-se’n de fins a quin punt havia desaparegut de la política xinesa actual el més lleuger rastre dels ideals comunistes.”

En poques paraules, l’oposició més seriosa a la direcció actual del partit xinès és la dels comunistes realment convençuts, un grup integrat per vells quadres del partit, la majoria jubilats, que se senten traïts per la corrupció capitalista desfermada, juntament amb aquells proletaris als quals el “miracle xinès” els ha fallat: pagesos que han perdut la seua terra, obrers que han perdut la feina i roden d’ací cap allà per tal de sobreviure, d’altres que són explotats per empreses com Foxconn, etc. Sovint acudeixen a manifestacions de masses i mostren cartells amb citacions de Mao. Aquesta combinació de quadres experimentats i de pobres que no tenen res a perdre és potencialment explosiva. La Xina no és un país estable amb un règim autoritari que garanteix l’harmonia i que estaria, d’aquesta manera, en condicions de mantenir la dinàmica capitalista sota control: cada any milers de rebel·lions d’obrers, pagesos i minories han de ser esclafades per les autoritats. No pot sorprendre que la propaganda oficial faça constantment referència a una societat harmoniosa. Aquesta mateixa insistència indica justament el contrari, l’amenaça sempre present del caos i el desordre. Caldria aplicar aquí la regla bàsica de l’hermenèutica estalinista: com que els mitjans oficials no informen obertament dels problemes, el camí més idoni per detectar-los és analitzar els excessos positius de la propaganda de l’estat: com més s’hi exalce l’harmonia, més caos i antagonisme caldrà deduir-ne. La Xina està farcida d’antagonismes i d’inestabilitats amb prou feines controlades que tothora amenacen amb esclatar.

Només amb aquest rerefons es pot entendre la política religiosa del partit xinès. La por a la creença és efectivament la por a la “creença” comunista, la por a aquells que continuen creient en el missatge emancipatori universal del comunisme. No hi trobarem en la campanya ideològica en curs cap referència a l’antagonisme de classes bàsic que es fa palès en les protestes dels treballadors. No es parla de l’amenaça del “comunisme proletari”, tota la fúria s’adreça contra l’enemic exterior. “Alguns països occidentals”, va escriure el secretari del partit a l’Acadèmia Xinesa de Ciències Socials en juny de 2014,

 

“presenten els seus propis valors com a ‘valors universals’ i diuen que les seues interpretacions de la llibertat, la democràcia i els drets humans són el criteri d’acord amb el qual cal mesurar totes les altres. No defugen cap despesa quan es tracta de pregonar els seus béns i de dur les seues guerres al darrer racó del planeta, i de promoure ‘revolucions de colors’ davant i darrere del teló. El seu objectiu és infiltrar-se, descompondre i enderrocar altres règims. A l’interior i a l’estranger certes forces enemigues fan servir el terme ‘valors universals’ per a difamar el Partit Comunista Xinès, el socialisme amb característiques xineses, i la ideologia principal de la Xina. Es proposen d’usar el sistema de valors occidental per a transformar la Xina, amb l’objectiu d’induir el poble xinès a renunciar al lideratge del Partit Comunista Xinès i al socialisme amb característiques xineses, i aconseguir així que la Xina torne a ser de nou una colònia d’algun país capitalista desenvolupat.”

 

Alguna cosa del que hi exposa és veritat, però les veritats particulars amaguen una mentida més general. Per descomptat que no es pot ni s’ha de donar crèdit a la proclamació que fan les potències occidentals dels “valors universals” de la llibertat, la democràcia i els drets humans: aquest universalisme és fals, i encobreix els biaixos ideològics d’Occident. Però encara que siga així, ¿de debò que la solució és oposar als valors occidentals una alternativa particular, com ara el confucianisme, que és la “ideologia principal de la Xina”? ¿No necessitem un universalisme diferent, un projecte d’emancipació universal diferent? La ironia aquí és que el “socialisme amb característiques xineses” vol dir efectivament socialisme amb característiques capitalistes, és a dir, un socialisme que integra de ple la Xina en el mercat global. La universalitat del capitalisme global roman intacta i s’accepta tranquil·lament com l’únic marc possible; es mobilitza el projecte de l’harmonia confuciana només per a tapar els antagonismes que genera la dinàmica capitalista global. Tot el que en resta és un socialisme amb “colors nacionals” confucians: un socialisme nacional l’horitzó social del qual és la promoció patriòtica de la pròpia nació, mentre que els antagonismes inherents al desenvolupament capitalista són projectats vers un enemic exterior que amenaça l’harmonia social. El que pretén el partit xinès amb la seua propaganda patriòtica, el que anomena “socialisme amb característiques xineses”, no és més que una altra versió de la “modernitat alternativa”: capitalisme sense lluita de classes.

 

Traducció de Jaume Soler. Article aparegut a London Review of Books, vol. 37, núm. 14,  16 juliol 2015. www.lrb.co.uk

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER