Els candidats a la Cadena SER: li van dir debat i no ho va ser

1 Debat a la SER

Joan del Alcàzar

En començar la campanya electoral en la que estem immersos, la Cadena SER va organitzar un encontre entre els candidats de les sis formacions principals que es presenten a les eleccions del proper 24 de maig. Tot i que cal agrair a l’emissora que reunira els caps de llista de les distintes organitzacions, la segona cosa a dir és que allò no va ser un debat, ni cosa que li semble.

Un debat és una discussió, una confrontació d’opinions divergents, un diàleg entre dues o més interlocutors que exposen les seues posicions sobre un tema més o menys ample, i les defensen alhora que discrepen o critiquen les posicions dels altres participants en la trobada. Doncs bé, allò que va organitzar la Cadena SER li va semblar a un veritable debat com un ou a una castanya.

Segur estic que no és responsabilitat del mitjà, líder absolut en audiència al nostre país. Tan segur com que van ser un o més dels responsables de comunicació dels diversos intervinents els que van imposar eixe model de monòlegs successius.

El format del debat, celebrat per cert a la Sala Matilde Salvador del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, va ser conduït [és una forma de dir-ho] pel periodista Bernardo Guzmán, qui no va tindre cap altre problema que recordar el torn dels intervinents. Estructurat en tres torns de minut i mig per dirigent per a parlar de com estem, dos de la mateixa durada sobre propostes i compromisos de cada partit, i una ronda final a minut per persona per a demanar el vot per a la seua candidatura. En cap moment van haver-hi interrupcions, ni es va establir el més mínim debat entre els participants. Guzmán no va preguntar res a ningú, i va ser, com ja hem dit, un moderador que no moderava res. Entre altres coses perquè els líders van ajustar-se de forma germànica als temps que tenien assignats. Tots sis van ser molts disciplinats amb la tirania del format.

Esto es lo que hay. Aquests són els monòlegs en companyia que la baixa qualitat democràtica que patim ens permet. No n’hi hagué confrontació, ni tensió dialèctica, ni tan sols emoció. Tot va estar emmarcat, controlat, tot va resultar previsible. Després no hauríem de sorprendre’ns quan sapiguem que les tertúlies de la Sexta Noche, o les d’Hora 25, tenen més audiència que una trobada com la que estem comentant. Cal tindre moltes ganes de perdre una hora com per a empassar-se allò que va organitzar la Cadena Ser a La Nau. No obstant, si algú té interès en veure’l pot fer-ho a la web de l’emissora on trobarà el vídeo.

Qui no l’haja vist i ho faça, segurament acceptarà que el candidat del PP, l’actual president de la Generalitat, Alberto Fabra, va ser com el Francisco Umbral del recordat “jo he vingut ací a parlar del meu llibre”. A l’home li va donar igual que Ignacio Blanco [amb Mònica Oltra el més incisiu dels participants, tot i que li va valdre de poc] li preguntara tres vegades si continua assegurant que no coneix Marcos Benavent, l’ex gerent d’IMELSA, o si està segur de [l’honorabilitat de] Rita Barberà. Els quatre líders de l’esquerra [Ximo Puig, Antonio Montiel i els ja esmentats Blanco i Oltra] van demanar-li comptes per la corrupció. El líder d’Esquerra Unida, directament, li va dir en la seua primera intervenció, que el de Fabra “és un govern de lladres”, mentre que Mònica Oltra va acusar-lo de l’increment de la pobresa i va contradir unes paraules recents de Rajoy, tot diguen que el PP no n’ha comés errors sinó horrors. Montiel va  acusar-lo no sols de corrupció; va afegir incompetència i balafiament dels recursos, i fins i tot Carolina Punset [més temperada i menys crítica que la resta] va dir que la corrupció havia estat un patró de funcionament del govern actual i dels seus antecessors. El penúltim en prendre la paraula en aquest torn va ser Ximo Puig, qui després de donar xifres sobre dades socials cada cop més dolentes va afirmar que el govern de Fabra havia fet sevir el poder en benefici propi.

Després d’aquest repàs inicial, l’espectador potser esperava que el MHP Fabra es donara per al·ludit, que es defensara de les acusacions de ser bon amic de corruptes, que trencarà alguna llança per l’honorabilitat de la seua formació política, que reconeguera algun error, que assumirà alguna responsabilitat, que fera explícit una mena de Nunca Mais.  Vana il·lusió.

Fabra havia anat a l’acte a “parlar del seu llibre”. Ni una paraula, ni una, cap ni una, sobre corruptes o corrupció. Res. El MHP Fabra començar a entonar una melodia que va repetir en cadascuna de les sis vegades que li van donar la paraula, tot interpretant allò de variacions sobre un mateix tema. A saber: estem millor que fa quatre anys, malgrat la cruesa de la crisi no s’ha tancat cap col·legi ni cap  centre de salut [sic], s’ha reduït l’Administració, s’han rellançat les exportacions i a hores d’ara la Comunitat Valenciana és un referent en creació de llocs de treball [sic].  Als anteriors governs del PP, que porten en la Generalitat des de 1995, ni els va esmentar. I això que Ximo Puig va arribar a dir-li que cada cop se sembla més a Camps, encara que –mordaç el de Morella- li desitja que no acabe igual.

Tret de Fabra, la resta van acomplir amb el seu paper dignament. Mònica Oltra potser fou la més fresca, la més autèntica; mentre que Blanco va ser el més dur. Montiel va reconèixer que es un novell en aquestes coses, tot i que amb el discutible argument de que ell no és un polític [volem entendre un professional de la política], i Ximo Puig va intentar el to institucional [de vegades excessiu] de l’aspirant de més edat i experiència.  Carolina Punset va fer una bona presentació, tot i que amb una ambigüitat clarament calculada i preocupant per als espectadors d’esquerra. Tot amb tot, va dir que està per construir acords però no per a fer el d’abans, perquè no podem viure sols de l’hosteleria.

Propostes per al futur? Acord total, tret de Fabra, en fer punt i a banda. Oltra va llançar la proposta de desenvolupar un pla de xoc contra la pobresa, especialment la infantil, i va aconseguir el compromís d’obrir els menjadors escolars a l’estiu. Més enllà d’això, acord general en acabar amb la corrupció endèmica, en incrementar la inversió en I+D+i, potenciar les PYMES i els autònoms, la cultura, l’agricultura ecològica, la conservació i l’eficiència energètica dels immobles, incrementar les plantilles dels servidors públics [exemplificats com a mestres i metges]…

Fabra va fer la seua darrera intervenció com la primera. Hem passat quatre anys molt durs, però estem molt millor que estàvem [sic]. I va cloure, tot fent esment, amb calçador, de la defensa dels senyals d’identitat dels valencians. Això sí, en un correcte castellà. El mateix que va fer servir Carolina Punset. Ximo Puig i Antonio Montiel van alternar les dues llengües, mentre que Blanco i Oltra sols van parlar en la llengua del país.

Conclusió: no, no va ser un debat, va ser un seguit de monòlegs en companyia. Però, com ja he dit, esto es lo que hay. Com a mínim, els qui vegen el debat sabran que el PP i el seu candidat van a la seua, ni senten ni escolten. De Ciudadanos, no acabem de saber si puja o si baixa. De la resta, de PSOE, Esquerra Unida, Compromís i Podem ens queda la impressió que estan disposats i compromesos a treballar conjuntament per treure aquest país del colt en el que l’han clavat vint anys de mal govern, de megalomania, de balafiament i de corrupció del Partit Popular.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER