Pasokifització i austeritat

11262795_816191251782925_1881059993_o

Rubén Garrido

El passat dia 7 de maig van ocórrer, en meitat d’una gran  expectació, les eleccions generals del Regne Unit. El panorama dibuixat setmanes anteriors, en mig del caos i la confusió de les enquestes, semblava pronosticar un empat tècnic entre conservadors i laboristes encallats a les riberes pestilents de Westminster. En aquest escenari es perfilava a l’horitzó un futur pacte entre els  laboristes i els seus rivals del Nord, el ressenyable SNP (Scottish National Party), de cara a prendre el control de la Càmera dels Comuns (House of Commons, la càmera baixa) a la coalició entre els Tories[1] de David Cameron i els liberals demòcrates de Nick Clegg. El “monstre” escocès pareixia solt, com un malson per als conservadors, capaç de ser la peça clau en la hipotètica coalició. Els Toris, davant les enquestes semblaven moure’s per salvaguardar els mobles. Davant d’un govern “controlat” per el SNP, que millor que oblidar totes les “grans diferències” bipartidistes i votar a favor dels laboristes?[2] Totes aquestes argúcies van quedar mig soterrades una vegada amb els resultats concrets de les eleccions.

              Les enquestes estaven equivocades. Almenys, parcialment. Per una part, entràvem en què la premsa batejà com el “’Portillo moment’” dels tories[3]. Una expressió política utilitzada per fer referència a la desfeta electoral del partit Conservador en les eleccions de 1997, on un gran nombre dels tories membres del parlament (Mps) van perdre el seu seient, entre ells Michael Portillo, ex-ministre i membre del gabinet del Regne Unit. No obstant això, en aquest moment la correlació ha canviat amb cruel ironia. Ens referim a la derrota sagnant del laborisme, situant-se en 232 cadires envers les 330 dels conservadors, aplegant aquests a una ajustada majoria donada pel 36.8% dels vots. Si bé els vots dels laboristes ha estat un 30,5%, que comparant-ho al 29% del 2010 (la pitjor xifra des de 1918) mostra una incipient i evident crisi interna. En una part superficial, la falta de lideratge i carisma del mateix Ed Miliband semblen explicar part de la sorpresa electoral, costant-li la carrera com a representant  i candidat. No obstant això, per a una visió acurada deuríem profunditzar en una part més interna. Hauríem de remuntar-nos al temps del “Nou laborisme[4]”. L’any  1996 es va presentar, amb les alabances de la internacional socialista, una nova reformulació del manifest laborista en clau centrista i liberal que seria conegut com “la tercera via” de la mà de Tony Blair. Per a uns, aquesta era una reforma necessària per al temps  polític concret, amb una clara fam de recuperar el govern (com passaria el 1997). Per a altres, un reformisme que podria ser anomenat com  “Thatcherisme de rostre humà”, que amb el consentiment i la confiança d’aquells conscients de la seua classe, van governar sense trencar amb el neoliberalisme, assumint el paper militarista i de fidelitat al govern sense qüestionar els elements de classe. Austeritat es convertia amb la paraula “sacrosanta” del neoliberalisme, respectada també pels laboristes. En definitiva, una transició d’un partit que cada vegada s’apartava més dels seus orígens de lluita i de la seva capacitat com a ferramenta de poder antagònic, còmodament resolt com a parlamentari o amb quotes de poder locals.   

              Enfront del nou laborisme, sent conscients de “la traïció dels orígens”, s’explicaria un procés que ha trencat la relació d’aquest partit amb els moviments socials i amb la seua base tradicional (significativament reduïda al paper d’electors). En el present temps polític, basat en la guerra al dèficit i amb l’austeritat com  única eixida al deute, dibuixa altra cara poc familiar fora del Regne Unit. Davant del triomf propagandístic de la regeneració econòmica per part dels tories es presenta que els britànics entre 31 i 59 han perdut un 11% dels seus ingressos, mentrestant, els menors de 30 anys, un 20%. Per altra part, sí que és veritat que l’atur ha disminuït als nivells d’abans de la crisi, però amb l’ocupació dels sectors pitjor pagats i menys regulats.

A més a més, davant del paradoxal cas d’inflació al 0%, com explica David Spencer, professor d’Economia i Polítiques de la Universitat de Leeds: “Es un fracaso político. La meta de inflación es del 2% y por una buena razón. Deja espacio para subidas de precios que ayudan a estimular la demanda. Si la inflación está por debajo del objetivo se convierte en una deflación prolongada, por lo que el consumo se retrasa y aumenta aún más el valor real de la deuda. La baja inflación también proporciona una excusa para que las empresas no paguen salarios más altos. Cinco años de austeridad, en definitiva, han dado lugar a una economía que es tan desequilibrada e insostenible como la de antes de la crisis”[5]. Tot açò pareix dirigir-se a un procés prolongat per anys i a nivell global, marcat per la iniciativa del capital financer, cap a un creixement de la desigualtat.[6]

 

              És aquesta defensa a ultrança d’unes polítiques que estan maltractant la classe treballadora, des de les famoses privatitzacions de Thatcher fins als compromisos pro-austeritat dels laboristes, el que explicarien la decadència dels laboristes en un procés conegut com a Pasokifització[7] (les retallades provoquen un trencament amb la base, manifestant-se amb una greu pèrdua de vots, que poden ser recuperats per altre partit, d’esquerra o no, provocant una gran minvada del primer). És en aquest moment on hem de parlar de la part vaticinada per les enquestes, l’augment aclaparant del SNP (56 seients dels 59 possibles dEscòcia).

              Amb l’èxit del SNP s’ha realitzat una mutilació directa dins del cor laborista, afectant tota la unió. Per molts, simplement s’atribueix al simple discurs nacional, no obstant això, la situació resulta més que ressenyable. La constant pauperització de la classe treballadora al Regne Unit és una de les contradiccions palpables del neoliberalisme, però especialment té un fort ressò a ciutats com Glasgow o Edimburg.[8] L’electorat tradicional laborista, fart de la trampa i la burla del nou laborisme, ha presentat una participació i el suport en augment al SNP envers les polítiques neoliberals. La premissa és prou clara: mentre els laboristes copiaven als tories amb l’austeritat, ells van dir no. Quan els conservadors i laboristes promogueren un estat basat en la concepció desreguladora fonsmonetarista, ells van negar-se[9] . Al final del camí, aquesta dicotomia va ser tant evident que en el mateix referèndum del 18 de setembre de 2014, tant laboristes com conservadors, compartien campanya i discurs. En aquest moment, on el règim de torn, demostrava la seua veritable entesa, el SNP es va perfilar com l’altra força alternativa. Pot ser per perdre el referèndum, però erigint-se  com l’autèntic fre envers la privatització i l’esperança envers el projecte Thatcherista[10].

              Finalment, hauríem de parlar dels grans decebuts d’aquesta situació. Per una part, la derrota d’un dels partits històrics en els pactes amb els conservadors, els Liberals Demòcrates (que passen del 23 % a un 7,9%). Aquest col·lapse significà la renúncia del candidat Nick Clegg. I per altra banda, l’oportunisme reaccionari del UKIP (United Kingdom Independence Party) que es preveia amb una gran força. Amb discurs amplament nacionalista, euroescèptic i xenòfob que li permet agrupar un nombre considerable de vots descontents, tant de la dreta com de l’esquerra, s’ha perfilat com el tercer partit amb més vots[11]. No obstant això i a causa del sistema de representació i la implantació irregular del partit fa que sols haja aconseguit un seient.

              En conclusió, en les passades eleccions trobem un panorama canviant especialment amb la correlació de forces que semblen indicar la formació d’un contraprojecte neoliberal, que ha sabut adaptar-se al conflicte nacional en Escòcia, superant-la per l’esquerra. Malgrat això, la falta d’una política de masses, orientada a combatre les polítiques d’austeritat amb una mobilització i actuació popular, amb el nombre més gran de gent explotada, fa preveure una contínua hegemonia conservadora continuada. Si bé, la descomposició que sembla  mostrar el laborisme pot ser entesa com l’oportunitat daurada per poder rearticular un projecte de transformació més radical. No obstant això, l’extensa fragmentació orgànica de cara a les distintes exposicions de l’austeritat (privatitzacions, tancaments, gentrificació…) fa poc imaginable la coordinació i l’enfrontament comú. Així i tot,  és necessària. En moments de tensió com aquests ressonen les paraules d’un dels principals intel·lectuals anglo-pakistanès  Tariq Ali: “Necesitamos una alianza de todas las fuerzas radicales para construir un movimiento anticapitalista en Inglaterra. Un movimiento que sea a la vez nuevo, pero que se apoye también en el pasado: en las grandes movilizaciones del siglo XVII; en las rebeliones cartistas del siglo XIX. Los más recientes acontecimientos en América del Sur, Grecia y España también ofrecen un camino a seguir. En cuanto al Partido Laborista, creo que deberíamos dejarle que se desangre.

[1]    “a member or supporter of the Conservative Party in Great Britain or Canada” Collins Dictionary

[2]   http://www.thetimes.co.uk/tto/news/politics/article4418764.ece

[3]   http://www.theguardian.com/politics/2015/may/08/defeat-ed-balls-tories-portillo-moment-shadow-chancellor-loses-seat-labour

[4]   http://www.politicsresources.net/area/uk/man/lab97.htm

[5]   http://www.elconfidencial.com/mundo/2015-05-04/elecciones-en-reino-unido-el-monstruo-del-deficit-domina-la-campana_785946/

[6]   http://www.theguardian.com/commentisfree/2014/oct/15/wealth-inequality-uk-ticking-timebomb-credit-suisse-crash

[7]    http://wire.novaramedia.com/2015/01/5-things-you-need-to-know-about-pasokification/

[8]   http://www.bbc.com/news/uk-scotland-scotland-politics-16474965

[9]   http://mondediplo.com/2014/09/03scotland

[10] https://www.jacobinmag.com/2015/05/british-elections-miliband-labour-snp/

[11]  http://www.theguardian.com/politics/2015/may/08/ukip-frustrated-share-vote-fails-translate-seats

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER