El monopoli de la violència

Llibertat_dexpressio1_0

Vicent Olaso.

La formació dels Estats moderns és un dels fenòmens històrics més fascinants, també un molt llarg procés responsable de no poques desgràcies i vessaments de sang. Aquesta formació s’estableix des del principi sobre eixos diversos, o si voleu dialèctiques: centre-perifèria, uniformitat-diversitat, subjecció-autonomia … Un dels seus aspectes més delicats, sobre el qual es passa sovint de puntetes, és el que podríem anomenar ‘el monopoli de la violència’, la facultat única que les forces coercitives de l’Estat, al servei del rei o del govern democràticament escollit, tenen de reprimir la contestació o de solucionar baralles domèstiques. Només en contades ocasions, però àmpliament divulgades, les rebel·lions contra l’Estat han reeixit a modificar la seua estructura, i el poder de coacció ha canviat aleshores de mans.
En aquesta Corte de los milagros que ha estat Espanya des de la mort del general Franco, i amb l’excepció de l’interval de la UCD, el poder central s’ha repartit entre el Partit Popular (abans Alianza Popular) i el Partit Socialista Obrer Espanyol. Els primers haurien pogut o volgut -trieu vosaltres- representar el pas moderat de la dictadura cap a una democràcia conservadora que no perdés de vista certs valors suposadament vigents del règim anterior. Els segons es presentaren d’entrada com la força de canvi que havia d’agranar dràsticament el passat i lliurar el país de tota mena de cadenes. És curiós d’observar com -salvant les òbvies distàncies-, el PSOE de 1982 aixecava expectatives semblants a les que avui desperta Podemos, però això costa d’explicar a les noves generacions.
Siga com siga, tots dos partits han tingut en les mans els mecanismes estatals adients a la consecució dels seus objectius: els cossos de seguretat, les forces armades, el poder legislatiu, el judicial, el control més desaforat dels mitjans de comunicació, etc. I com no podia ser d’altra manera, s’ha notat que els feien servir, en solitari o en comandita, posant la mà o alçant-la a conveniència. ¿Amb igual intensitat? Pregunta punyent de difícil, i sobretot imparcial, resposta. Conegudes firmes periodístiques i literàries, per exemple, han clamat en època de domini del PSOE contra un suposat clima asfixiant, de restricció de les llibertats, especialment la d’expressió. Algú fins i tot va afirmar que marxaria a l’exili en cas que les eleccions els tornaren a ser favorables. I en algun moment o d’altre, bona part de la ciutadania va acabar efectivament tipa dels socialistes, que obriren la caixa de Pandora amb episodis tan oprobiosos com la llei Corcuera o, a casa nostra, les censures lingüístiques a RTVV de Joan Lerma i el seu alter ego Amadeu Fabregat.
Però ara manen els populars, i arguments coincidents s’escolten dia sí dia també, i amb més força, perquè fa l’efecte que ens hem endinsat de ple en un període que deixarà seqüeles d’envergadura en la societat espanyola. Pertot arreu, els signes dels retalls es fan de notar en l’esfera econòmica com també en la social. S’hi viu una tensió permanent provocada pels assalts de l’Estat al franc albir de la ciutadania, tibantor que es comença a voler dissimular ara que s’hi acosten votades. Malament rai. El filofeixisme de més d’un ministre de l’actual govern és tan evident que amb prou feines s’albira un fre a tanta reculada, a tanta tornada a èpoques passades. ¿Què són, sinó, la dèria catòlica de Jorge Fernández Díaz, la fastigosa acusació de García-Margallo que Grècia ens ha fotut els serveis públics, l’escapçada de Wert a les aspiracions d’ascens social del proletariat, o les companyonies militars de Morenés?
Terreny abonat, aquest de la repressió estatal, per reprendre la idea de les dues Espanyes, que en aquest cas, no obstant, estan tan sols parcialment oposades. Cert és -opinió personal- que malgrat el seu bolxeviquisme operatiu, el Partit Socialista ofereix més marge per al respir. Evident sembla, també, que la tendència autoritària del Partit Popular els condueix irremissiblement cap a un Estat on les manifestacions de l’extrema dreta es resolen amb el silenci o l’acudit desactivador, i les de l’extrema esquerra es resolen amb la presó o el càstig físic. S’hauria de veure, d’ací a uns mesos, si en el manteniment de l’Estat espanyol com a ens generador de suplicis polítics aquestes dues Espanyes no acaben coincidint, si és que mai no n’han divergit.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER