En defensa de la Sanitat Pública: cal un pacte per la salut dels ciutadans

1 sanitat

Joan del Alcàzar

A principis de la dècada dels noranta del segle passat estava de viatge professional a un país de l’Amèrica Llatina que sorgia de la dictadura, i vaig tindre un petit problema de salut. Va ser un accident. Mentre visitava una petita ciutat minera, afectada per una crisi brutal, un company va tancar la porta de l’automòbil amb què havíem viatjat i el meu dit índex de la mà esquerra va quedar-se dins. El dolor era insuportable i jo bramava. Durant uns segons eterns els amics no sabien què em passava, no m’entenien, i és que jo cridava: “la porta, obriu la porta, per favor”. Jo implorava a crits, però en la meua llengua, que obriren la porta del maleït cotxe. Passada una eternitat, algú em va entendre, es va llançar dins el vehicle i va obrir la porta des de dins. Jo vaig recuperar el meu dit que, per a sorpresa de tots, ni estava trencat ni tenia cap ferida. A la primera falange, això sí, el dit havia quedat reduït a la seua mínima expressió, la de l’os que, −com un miracle que encara avui m’espanta−, estava sencer. La resta del dit era una mena de botifarra de sang. El dolor era tan intens que vaig marejar-me i els amics van dur-me a una mena d’ambulatori de la xarxa pública de la ciutat. En arribar, en veure el tipus de local i després de fer alguna pregunta sobre la classe d’assistència que rebria, vaig dir als meus amics que no volia entrar i que el dolor ja estava minvant. Vaig prendre analgèsics i antiinflamatoris a discreció durant dies, i vaig tardar quasi dos anys en recuperar la sensibilitat a la polpa del dit.

Des d’aleshores ençà, quan algú em parla de les bondats de la sanitat privada o del sistema de capitalització individual com a alternativa al nostre Servei públic de Salut recorde la cruesa de l’anècdota d’aquell viatge. Allò que hi havia a aquella petita ciutat en crisi era un establiment de beneficència per als pobres.

Ideològicament estic en contra que la sanitat [com l’educació] siga una mercaderia empresarial; a més, haver viatjat per diversos països en els quals la sanitat d’una certa qualitat és sols privada i està restringida exclusivament als que poden pagar-la, no ha fet sinó reforçar el meu posicionament de sempre.

Ara s’acosten eleccions i, per tant, és l’hora de parlar dels programes dels partits respecte d’una cosa tan important com què pensen fer amb la sanitat pública.

La situació per la qual travessem és preocupant. Entre 2009 i 2013, la inversió espanyola en sanitat ha baixat més d’un 16 per cent, és a dir que de 73.000 milions en 2009 s’ha passat a 63.000 en 2013, i en 2014 ha continuat reduint-se. A més la crisi ha incrementat els índex de pobresa, de forma que en el futur tindrem més ciutadans amb problemes de salut. El Ministeri de Sanitat, tot i que amb la quasi totalitat de competències transferides a les comunitats autònomes, explica que les reduccions pressupostàries cal connectar-les no sols a retalls, sinó a la reducció de costos per ús de fàrmacs genèrics i a racionalitzacions diverses –com ara la menor durada de l’hospitalització mitjana−. Tanmateix, em tem que una part de la davallada vinga motivada per la reducció de les plantilles i per altres decisions estrictament econòmiques i no mèdiques. Efectivament, el Servei Nacional de Salut d’Espanya ha perdut 5.000 professionals –personal mèdic i d’infermeria− entre 2010 i 2013, i això ha passat per no cobrir baixes temporals i per amortitzar les places dels qui han anat jubilant-se [amb greus efectes de futur per la no renovació i l’entrada de professionals joves a les plantilles assistencials consolidades]. A més, clar està, d’una reducció del nombre de llits hospitalaris efectius, un 5 per cent entre 2010 i 2013, tot passant de 115.000 a 109.000.

Malgrat tot, la ciutadania encara continua valorant molt positivament la sanitat pública, tal i com ho acrediten les enquestes internes dels organismes públics sanitaris i el mateix Centre d’Investigacions Sociològiques. Compte, però. Allò que sí que es detecta entre els enquestats és una percepció de deteriorament del servei, tant de l’hospitalari com del d’atenció primària. Una dada significativa: els pacients a les llistes d’espera quirúrgica amb demora superior als sis mesos n’eren el 5 per cent en 2009, mentre que en 2013 n’eren quasi el 14 per cent.

La tasca de demolició de la Sanitat Pública que el Partit Popular ha desenvolupat durant els tres anys que portem de legislatura ha sigut feta a consciència: externalització de serveis de suport, concerts afavoridors de les empreses sanitàries, impuls a la gestió privada d’establiments sanitaris creats amb fons públics, privatització d’hospitals de la xarxa pública, reducció de plantilles, restriccions en els tractaments mèdics per raons d’estalvi pressupostari, retirada de la tarja sanitària als immigrants, etc., etc.

És necessari revertir eixa situació. Com en altres sectors particularment sensibles, s’ha de fer un gir de 180 graus quant a la política del Govern Rajoy. Cal un gran pacte dels partits progressistes que −tal i com s’han compromés quant a la política educativa del PP− han de desmuntar la sanitària. Cal implementar reformes en el disseny i la gestió de la salut pública, això és cert, però l’objectiu no pot ser sinó la millora del servei als ciutadans. Els interessos empresarials privats poden tindre un espai de mercat per a aquells que vulguen i puguen pagar-se’ls, però no poden ser parasitaris de la sanitat pública, ni poden maximitzar beneficis a costa de prebendes i concessions atorgades des dels poders públics. És molta l’experiència acumulada d’allò que en diguem la porta giratòria que tant ha practicat el PP: càrrecs públics que han afavorit les empreses del sector sobre el qual tenien jurisdicció, i en les quals s’han empeltat només deixar el càrrec.

També en la sanitat cal desfer el camí recorregut pel PP. Es tracta d’invertir el rumb, d’avançar en la direcció contrària: cal impedir que la salut de la ciutadania siga una mercaderia més, una mercaderia de luxe que només una part de la societat podrà pagar. Per als sectors de menors ingressos, per als joves sense una faena digna, per als aturats, per als immigrants regularitzats, allò que el PP reserva és una mena de nova beneficència. No un dret a una salut integral atesa des d’una potent xarxa sanitària pública, sinó una mena de caritativa concessió. La que voldria sustentar en establiments del tipus d’aquell al que no vaig atrevir-me a entrar fa més de dues dècades, una vegada vaig aconseguir treure el meu pobre dit del maleït cotxe.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER