L’harakiri dels estúpids, segons Mario Vargas Llosa

1 MVLl

Joan del Alcázar

En aquests temps de fortes turbulències, de crisi econòmica i d’ensorrament de l’ètica política, sembla que la impunitat dels poderosos és completa. No em referisc solament als grans organismes financers o als responsables econòmics de les grans potències, al·ludisc també a certs patums de la cultura, a alguns intel·lectuals consagrats i reconeguts. Parlen i pontifiquen, administren sentències, enalteixen i desqualifiquen, i els beneficiats per tant d’encens els recompensen amb víctors, honors i premis que els reconforten el cos i l’ànima. Un d’ells és l’escriptor i premi Nobel Mario Vargas Llosa (MVLl), tan recomanable per la seua literatura com a detestable pel seu superb i insensible neoliberalisme militant.

Fa uns dies que va publicar un article en el diari El País amb el títol de L’harakiri, en el qual després d’introduir breument la tradició japonesa del suïcidi per honor va connectar el fenomen amb una espècie de suïcidi col·lectiu, que seria el practicat per països que “presa d’un desvari passatger o perllongat, decideixen empobrir-se, barbaritzar-se, corrompre’s, o totes aquestes coses alhora”. Ens recorda don Mario a aquella perversa i amenaçadora sentència d’Henry Kissinger referida al Xile d’Allende, al qual els Estats Units no havien de permetre fer-se comunista per la estupidesa dels xilens. Encara que l’objectiu central de l’article és la Grècia actual, MVLl va començar a avançar cap a ella partint de l’Argentina peronista, passant per la Veneçuela xavista i rememorant l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la Rússia soviètica. Tan llarg viatge per a, finalment, arribar a l’Atenes d’Alexis Tsipras i Syriza.

La tesi central de Vargas Llosa és que n’hi ha pobles que no saben votar, que trien opcions polítiques que els hi perjudiquen i que a mitjan termini els condueixen al desastre. Això va passar amb l’Argentina peronista, amb la Veneçuela xavista i passarà ara amb la Grècia de Syriza i el seu primer ministre Alexis Tsipras. Si el poble argentí i el veneçolà “avui paguen cara la seua ceguesa”, aviat els ingenus grecs veuran com els problemes que pateixen s’agreugen.

Un home dels recursos del celebrat novel·lista no hauria de banalitzar així sobre processos històrics tan distants, i no sols geogràficament. Tant i més quan d’allò que es tracta és de posar en el punt de mira a Grècia. Un exemple: banalitza en extrem quan al·ludeix a Veneçuela. La democràcia veneçolana resultant del Pacte de Punto Fijo i la seua tremenda ineficàcia social [o l’olímpic desinterès de les elits pels sectors populars], està en la base de l’ascens de Chávez i del xavisme. L’evolució del sistema que va arribar de la mà d’unes eleccions democràtiques ha sigut la que coneixem, i és avui indefensable. No obstant això, afirmar que els problemes de l’Argentina o la Veneçuela actuals vénen de la decisió d’unes majories ciutadanes que no van saber votar correctament és, novament, impropi d’un Intel·lectual com MVLl. Al final, allò que sura en l’opinió de l’escriptor peruà és que la majoria de la gent dels països al·ludits és simplement estúpida; tant que no és capaç de votar per les opcions que realment hauria de votar, les que realment li convindrien [amb les quals ell combrega]. Una argumentació que no deixa d’evidenciar una curiosa concepció de la democràcia.

En Grècia acaba d’assolir el poder “un partit demagògic i populista d’extrema esquerra”, que “va prometre als grecs una revolució i el paradís”. Així doncs, resulta que l’estupidesa humana no coneix fronteres. Un trenta-sis per cent d’imbècils grecs, tan idiotes com els argentins o com els veneçolans, han votat el que no havien de votar. Segons MVLl, amb aquest resultat electoral “en comptes de superar les plagues que els assolen, aquestes podrien empitjorar ara si el nou Govern [grec] s’obstina a posar en pràctica el que va oferir als seus electors”.

Aquestes plagues són, indiscutiblement, el resultat de “la corrupció desenfrenada dels Governs grecs al llarg de diverses dècades” durant les quals “amb irresponsabilitat delirant” falsejaren els comptes per a enganyar a la Unió Europea.

Omet deliberadament el novel·lista que els governs conservadors de Karamanlis [els amics del PP d’Aznar i Rajoy, i també seus] van emmascarar el dèficit amb la imprescindible col·laboració d’organismes i persones europees, molt principals. És a dir que els que van falsejar no van ser els governs, així, en abstracte i en general, sinó els de la dreta neocon de Nova Democràcia. No van ser uns irresponsables, van ser uns delinqüents i ara resulta que el càstig per aquells delictes han de penar-lo sobretot els grecs més vulnerables, la qual cosa al Nobel peruà li sembla d’allò més lògic.

Diu que Syriza proposa acabar amb l’austeritat i amb les privatitzacions, renegociar el pagament del deute i recobrar la sobirania; això és  “un miracle equivalent al de guarir a un malalt terminal fent-li córrer maratons”. Convindria que una ment preclara com la del llorejat literat no perdera el respecte pels seus adversaris ideològics: això del pacient terminal i la marató és massa indigne per a un escriptor del seu prestigi. No és un problema de sobirania, és una qüestió d’uns mínims de qualitat de vida per als ciutadans d’un país de la Unió Europea.

Sosté MVLl que el millor que podria passar és que aquestes bravates de Tsipras i Syriza foren arxivades, com va fer François Hollande a França. No obstant, l’escriptor està preocupat: “França i Itàlia, víctimes també de greus problemes econòmics, han manifestat no veure amb mals ulls” les propostes de Tsipras. Encara sort, conclou, que “no tots els països europeus han perdut ara per ara el sentit de la realitat”.

Quanta gent a Europa ha perdut el sentit de la realitat, segons MVLl: Hollande, Renzi, Tsipras…  El món, malgrat tot, pot estar tranquil: Merkel, Rajoy i la senyora Lagarde són els capdavanters de la responsabilitat i del saber fer bé les coses.

Sembla que tindre sentit de la realitat és governar per als bancs, per als que roben, per als que desnonen, per als corruptes, per als fons voltor. Què li passe a la gent, als xiquets sense escola, als malalts sense fàrmacs, als vells sense pensió, als ciutadans sense treball ni subsidi… això és cosa menor que ha d’estar supeditada a l’equilibri macroeconòmic. Què haurien d’haver fet els grecs amb Karamanlis o amb Samaras, que no fóra votar per a tirar-los? I això és el que van fer en 2009. I va guanyar el PASOK de Papandreu, amb un 40 per cent. I ara no arriba al 5 perquè no va saber enfrontar-se a la Troica i redreçar el rumb de la República Hel·lènica. Es tracta de la imperícia dels electors grecs, o de la incapacitat dels polítics en els quals han anat dipositant la seua confiança?

El nostre admirat escriptor apunta que diversos països de la UE, com Espanya, Portugal i Irlanda, comandats per Alemanya, ja els han dit als grecs que res de condonacions. No obstant això, el deutor vol pagar, l’única cosa que demana és que es negocie una forma factible i raonable de fer-ho. Des d’una lògica financera, no seria desitjable aconseguir-ho? O és que l’opció que domina és ideològica i allò que es vol en veritat és disciplinar als díscols [els grecs i els que tinguen la temptació d’emular-los] que no combreguen amb la doctrina econòmica neoliberal?

“Alemanya no és la culpable que un bon nombre de països de l’Europa comunitària tinguen la seua economia feta una ruïna”, ens diu Vargas Llosa. “Alemanya ha tingut Governs prudents i competents, austers i honrats i, per això, mentre altres països es desbarataven, ella creixia i s’enfortia […] només mitjançant l’obstinació i l’estoïcisme dels seus ciutadans”. I remata afirmant que “el Govern alemany de la senyora Merkel és un europeista decidit i la millor prova d’això és la manera generosa i constant en què recolza, amb els seus recursos i les seues iniciatives, la construcció europea”.

Allò de la generositat alemanya resulta molt discutible en aquests últims anys de Merkel. És un país molt eficient, és veritat. Però bona part de la seua eficiència es deu al fet que fa anys que mana sense oposició en la UE. Les seues formes de control de l’ortodòxia macroeconòmica mereixen més crítiques que una altra cosa i són, per dir-ho suaument, molt autoritàries: no negocia amb ningú, imposa. Alemanya és un gran país que, malgrat això, sembla que no li importa ser més temut que admirat. No està escrit que allò que MVLl anomena estoïcisme dels seus habitants siga una virtut. En qualsevol cas, els europeus del sud no som estoics, la qual cosa tampoc té perquè ser un defecte. Cada poble té la seua idiosincràsia, i entre els europeus és molt més el que compartim que el que ens separa. No obstant això, alguna cosa que ens unia com eren uns consensos bàsics pels més alts poders i pels seus portantveus de més renom. Almenys això és el que s’entén tant en la realitat que vivim com en l’article del novel·lista peruà.

No importa, cadascú diu el que millor considera, però per a lloar la política austericida de Merkel, Rajoy, el BCE i el FMI. l’honest és dir a les coses pel seu nom, parlar clar, no amagar-se darrere simplificacions maniquees.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER