La universitat que volem

2118

Guillem Chismol

Amb motiu d’una reunió de representants d’estudiants dels cinc Consell Socials (òrgans que crec que haurien de desaparèixer per diferents motius) de les universitats públiques del País Valencià vaig pronunciar una conferència la setmana passada a Elx. Va ser un fet estrany a la par que positiu ja que no tantes voltes els joves podem prendre la paraula amb plena autonomia mentre els adults escolten tranquil·lament.

A aquesta conferència vaig intentar defugir un poc els diferents problemes que tenim hores d’ara i vaig intentar exposar una visió més ampla de com pense, des de la meua experiència militant, que hauria de ser la universitat pública valenciana a les properes dècades. Així vaig dividir la meua intervenció en cinc aspectes que em semblaven claus per al bon funcionament de la universitat a les properes dècades.

El primer raonament girava al voltant que no podem parlar d’universitats públiques clàssiques amb les taxes actuals. Aquestes taxes elevadíssimes impossibiliten que el conjunt de la societat disfrute d’una igualtat d’oportunitats real. Les taxes va dividint als estudiants a partir de les seues condicions socio-econòmiques. Les taxes del grau són altes, en comparació als nostres veïns europeus als quals pretenem imitar, i ja comença a existir una primera selecció de classe entre les famílies que poden i no poden pagar aquest tram.

Tanmateix, el més preocupant és el que succeeix als màsters. Màsters amb una baixíssima qualitat que estem pagant a preu d’or (sempre per damunt dels 2.500 euros, en molts casos molt per damunt). El fet d’extendre aquest apartat de l’educació universitària a dos anys amb aquestes taxes i amb aquesta qualitat és una bogeria. Sumat a que encara no hem pogut veure els resultats del 4+1.

A tot açò, deuríem afegir altre tema fonamental per la universitat i la societat: les pràctiques externes que estan incloses a la majoria dels graus de la Universitat de València. Aquestes pràctiques es realitzen en la seua pràctica totalitat de forma gratuïta. A les mateixes no es rep habitualment formació i en massa ocasions els estudiants són utilitzats en tasques per a les que estan sobrequalificats. Açò ha d’acabar perquè és una vergonya per als estudiants i per al sistema de treball valencià, el qual es veu molt perjudicat per aquests becaris trampa.

La segona peça bàsica amb la que hem de funcionar és la internacionalització. Una experiència que aporta als estudiants coneixements sobre altres sistemes educatius, cultures i llengües. El programa Erasmus i l’Internacional s’han de potenciar econòmicament per a poder partir des de la igualtat d’oportunitats de nou. Aquest punt pot ser summament enriquidor per als estudiants, però amb unes ajudes justes i no amb les darreres retallades.

La tercera cosa que hem de convenir a fer és crear un sistema de representació que permeta una major i més equitativa relació entre totes les persones que formen les nostres universitats. Els estudiants hem de tindre uns percentatges de representació creïbles als òrgans per poder ser un actor important i que se’ns tinga en compte. Hem de poder millorar, mitjançant el diàleg, els plans d’estudis que patim avui en dia.

El quart punt seria per a mi el més important, la universitat ha d’aspirar a construir persones crítiques molt més enllà de la mà d’obra que forma avui en dia. Mitjançant una relació molt més estreta entre els estudiants i el professorat hem d’aconseguir créixer entre tots formant persones que puguen millorar el règim al que vivim. Persones que puguen enriquir amb imaginació i bons fonaments la regeneració de la societat que tots compartim. Segurament aquest, alhora de més important, també siga el més difícil d’aconseguir. És difícil apostar per polítiques concretes per créixer en aquesta direcció però sense cap mena de dubte farien falta grups molt més reduïts de debat i posada d’idees en comú (el que implicaria augmentar les plantilles de treballadors de la casa).

L’últim punt que em vaig proposar abordar és que tot l’anterior ha d’estar en consonància en crear una universitat que estiga integrada al nostre territori. Hem de centrar les nostres universitats en una relació i promoció de la nostra cultura i llengua. Així com hem d’investigar sobre el nostre patrimoni ja que la gent que sustenta econòmicament la universitat és la gent que viu a aquesta, la nostra terra.

No pretenia ni molt menys, en els cinc minuts que tenia, entrar a debatre tots els aspectes que es podrien canviar i millorar a la universitat pública valenciana. L’únic que pretenia amb la meua intervenció i posterior article és fer notar aquestes necessitats com a prioritàries del sistema universitari valencià. Els estudiants necessitem poder desenvolupar-nos amb totes les nostres aptituds i fer-ho des de la base de la igualtat d’oportunitats.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER