Oriola: joc de connivències

oriola

Jesús Moncho

Cinc antenes de televisió locals i emissió d’Internet operaven a Oriola, en 2012, sense autorització, ni llicència d’activitat ni avaluació ambiental. No és que eixos permisos s’hi hagueren denegat, és que mai no s’havien demanat. La llei sembla que no hi compta; no és un requisit per a la vida. 15.000 vivendes fora d’ordenació, sense legalitzar, en tot el terme d’Oriola (365 km2). Més de 2.000 cases amb sentència d’enderrocament. TINSA, la principal taxadora estatal d’habitatges, ha arribat a dir que Oriola “representa el paradigma del caos urbanístic i la voràgine de creixement”. L’urbanisme salvatge és una realitat. De colp, un dia, 360 vivendes sense llicència (San José Inversiones), del germà d’un regidor del PP (en el poder des de 1987-2011), queden legalitzades a canvi d’una multa de 683 E per habitatge en la costa d’Oriola. Funciona un mecanisme substitutiu: l’entronització de la irregularitat administrativa (amb xicotetes sancions posteriors) com a salconduit per a la lliure actuació i empreniment. El garantisme de les lleis és vist com un obstacle per al desenvolupament (?). Pareix que no hi ha drets de ningú (de la col·lectivitat, de la Natura o esgotament de recursos, del bé comú…), només l’interés individual més exacerbat. L’individu contra el món. Eixa és la gran conquesta de les elits que ostenten el poder: La llei (garantia dels drets de tots, per tant, garantia de la majoria, dels més febles) no existeix. Només existeix aquell o allò (poder municipal, hereus dels antics cacics agraris reconvertits a prestamistes i ara pro-agents immobiliaris: “Hay-untamiento?”, segons el dir d’alguns) que interpreta o gestiona la llei en benefici propi o dels seus. És el clientelisme polític: tu em dones el vot o calles, a canvi et deixarem fer en la línia establerta. Clar, açò només podria funcionar amb la passivitat o connivència de la segona escala del poder (autonòmic) que mira cap a una altra part.

Quatre dels seus últims alcaldes han estat imputats o empresonats. Van imputar per prevaricació tot l’equip de govern de l’Ajuntament, nou regidors del PP en el mandat 2007-11. Este desembre passat 2014, la cúpula municipal popular, sis regidors amb la seua presidenta Pepa Ferrando imputada, s’han enfrontat a Alberto Fabra i a la societat tota en absentar-se del plenari municipal on es votava la no inclusió d’imputats en llistes electorals. Podrà la Justícia aclarir el que no ha pogut resoldre la política?…

La societat oriolana és convidada de pedra. Els qui manegen els fils ho tenen lligat i ben lligat. Ángel Fenoll, l’empresari dels fems i brosses (cas Brugal), havia comprat la televisió comarcal “Canal Vega” per encàrrec de l’alcaldessa Mónica Lorente (PP), com igualment a instàncies del expresident de la Diputació també imputat, José Joaquín Ripoll (PP), entrava en l’accionariat de Tabarka Media S. A. amb dues televisions locals. José Rodríguez Murcia (Inversiones San José, anteriorment citada), també president de l’Orihuela CF, manifassejava el club segons els seus interessos, finalment denunciat pel club per aprofitament indegut. En algun col·legi concertat, com el Nuestra Señora del Carmen, els alumnes en els preliminars d’un encontre de futbol (any 2010) feien la salutació feixista del braç en alt durant l’entonació de l’Himne d’Espanya. Fins el 2013 la ciutat no disposava de Biblioteca Municipal, tot i que la llei de Règim Local de 1985 obligava a crear-la; mentrestant, sobrevivien amb la Biblioteca Pública de l’Estat. Això sí, la Setmana Santa (declarada d’Interés Turístic Nacional, i Internacional) i les festes de Moros i Cristians o de La Reconquesta (d’Interés Comunitari) són, més enllà del fervor popular, l’expressió d’una societat estamental i jerarquitzada, igual com l’antic Casino d’Oriola, reflex i espill de relacions verticals i prestigi social.

Queda el bell casc antic, Conjunt Historicoartístic i Monumental des de 1969, apegat al mont Sant Miquel i el barri “Rabaloche” (originari Raval Roig), hui competint contra quatre camps de golf més dos ports esportius i un sol i disputat últim kilòmetre de costa per edificar, Cala Mosca. És la capital de la comarca del Baix Segura. On quasi ningú mira i atén que la població es multiplicaria per sis, cas que es realitzara tot el que encara és urbanitzable i previst en les principals localitats del seu litoral: el dèficit comarcal en tots els sentits seria inabastable, pràcticament inassumible… Però això excedeix el límit del “pa per a hui” sense voler veure, dissortadament, la “fam per a demà”.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER