Tortura i presidència

images

Adrià Alfonso

Des de la declaració de la carta dels  drets humans després de la II Guerra Mundial al 1948, per primera vegada s’havia establert una sèrie de principis morals que tots els països tenien que respectar, assignant convenis i procediments constituint la base del Dret Internacional. Des dels anys 70 començen les primeres Comisions de la Veritat, és a dir, els diferents estats creen mecanismes nacionals efectius (tanmateix amb la col∙laboració de la justícia internacionals) per a la documentació de la veritat  sobre crímens sistemàticament perpetrats. Sobretot, crímens contra els drets humans, anomenats també -crímens contra la humanitat-, açò respón també a un moment de globalització, el fi de moltes dictadures feixistes, encara que amb el polèmic clima de la guera freda, però sobretot a revindicacions de moviments plataformes ciutadanes que creuen en la democràcia des de baix.

A Llatinoamèrica és on més s’obrin aquests processos de la Veritat per la incapacitat de la justícia, per exemple fins a 12 actualment. Llatinoamérica amb imagens recents, hi tenim per exemple la presidenta caipira plorant per recordar com ella durant tres anys va ser torturada per la dictadura, ratificant la Comissió de la Veritat. Altra, al Parlament de Santiago de Xile hi fan minuts de silenci perquè fa 8 anys de la mort del dictador Augusto Pinochet, i després per les víctimes dels crímens contra els drets humans. Tanmateix a l’Estat espanyol hi tenim la Fundación Francisco Franco que “ensalza los valores, hechos y circunstâncias de aquellos hombres que bajo las órdenes del Generalisimo, dejaron todo atado y bien atado y se comprometieron com aquello de hacer una pátria más grande y libre”.  Però fou l’estat argentí amb jutges espanyols, com Alberto Garzón s’han compromés en coses com desvelar els crímens de la dictadura franquista, encara que és un procés actualment paralitzat des del govern del Partit Popular al 2013. La Comissió de la Veritat per part de l’estat espanyol, és com sinó hi fos, sols el lleu compromís durant el zapaterisme amb la “lei de memoria histórica” del 2007 (“Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”). Quan Mariano Rajoy arriba a la presidència, als Pressupostos Generals de l’Estat deixa sense finançament a la Comissió de la Veritat, per tant, tota tasca es veu paralitzada per aquest govern del Partit Popular.

Però tornant al procés brasiler, als anys 80 moviments de familiars desapareguts polítics i ex-presoners polítics afectats durant la dictadura propossaven en via al Congrés Nacional que estava portant la “transició” al Brasil.  Després de la promulgació de la nova Constitució de la República d’estats federats de Brasil al 1988, hi tornaren les mateixes demandes de les víctimes del régim militarista. No fou fins, la Conferência Nacional dos Direitos Humanos al 2009, quan les demandes de les víctimes arribaren a ”Plano Nacional de Direitos Humanos (PNDH-3)”. Aquesta qüestió passa a ser una qüestió nacional,  culminant aquesta lluita el maig del 2012 amb la creació de la “Comissão Nacional da Verdade” amb l’objectiu de jutjar les greus violacions dels drets humans durant la dictadura militar del 1965-1985. Fent un breu resum d’història del Brasil, fou al 31 de març de 1964 quan el president João Goulart (conegut com Jango, el qual en una entrevista a l’historiador John W. Foster Dulles confesava que després de la mort de Kennedy al 1963 començaren a caure molts governs de Llatinomèrica com el seu, per tant sugeria que la CIA donà un colp d’estat a tot el continent americà) és enderrocat pel Mariscal Castelo Branco que representava a l’exèrcit més anticomunista, argumentant això mateix el perill d’una revolució marxista. Doncs així comença la brutal repressió des del colp d’estat, fins a la legitimació de la mateixa dictadura en la Constitució del 1967, amb la qual s’instaura una “democràcia” amb sufragi indirecte amb sols dos partits, Moviment Democràtic Brasilera i Aliança Renovadora Nacional, aquest últim dels mateixos militars, els quals controlaven totalment el Parlament a Brasília. S’imposa una censura, s’aboleixen els sindicats, els demés partits, els mitjans de comunicació són controlats per l’estat militar, i esdevenen diversos régims de diferents generals Castelo Branco (1964-1967), Castelo e Silva (1967-1969), Medici (1969-1974), Geisel (1974-1979), Figueiredo (1979-1985). Els diferents periodes estan caracteritzats per gran repressió sistematitzada als sectors més politizats de la societat, la CIA (Experiments amb xiquets i tècniques per a traure la veritat a la gent, per l’agent nord-americà Dan Mitrione) entre altres forces de les dictadures militars llatinoamericanes externes col∙laboren amb la repressió sistematizada, caracteritzada per la tortura, extorció, brutalitat policial, persecussió política… cal destacar el nomenat “miracle econòmic” del 1969-1973, quan el PIB brasiler creixia 12% per any fins la crisi petrolífera del 1973, el general Emilio Garrastazu Medici fou el protagonista del període conegut com “anos de chumbo”, el més cruent i violent, destacant la Massacre de Araguaia (Caso Gomes Lund)  amb una metodologia d’atac americana implementada al Vietnam contra camperols, indígenes i guerrrillers del PCB (1972-1975). La violència policial hi estigué molt present, amb contínues càrregues policials entrant a les facultats de São Paulo, Rio de Janeiro, Brasília entre altres grans capitals brasileres. Així i tot, en una fase d’aperturisme del régim al 1979 s’imposa la “Lei de Amistia”  per la qual tots els exiliats polítics podien tornar al Brasil, i els militars que havien perpetrat crims durant la dictadura militar eren perdonats pel mateix decret. Açò tingué conseqüències, que durant el tàcit aperturisme, i la transició que estava esdevenint no hi haguera “revanchisme” per a les forçes militars.  Cal fer referència al moviment social des de sectors religiosos cristians presbiterians i catòlics, des del 1975 fins al 1985 recopilaren una série de documents secrets analizats en un llibre publica’t amb 5000 pàgines anomena’t  “Brasil, Nunca Mais” el 22 de novembre del 1985 al Diari de “Folha de São Paulo” i “Jornal do Brasil” per l’arquidiócesi. Els principals impulsors foren l’arquebisbe Paulo Evaristo Arns, i el pare presbiterià Jaime Wright. El germà d’aquest últim, Paulo Stuart Wright fou assassinat i fou utilitzat com símbol pel régim que volia llevar-li importància durant la transició admitint la realitat i reforçant l’amnistia. Encara que el Ministeri de Defensa publicà un Informe anomena’t “Brasil Sempre”, el qual era una resposta i justificació del crims admessos “per a salvar la pàtria del monstre del comunisme”.

Alhora fou el 10 de maig de 2012 quan la presidenta Dilma Rousseff, la qual per pertànyer al “Partido dos Trabalhadores”, al que encara pertany, fou brutalment torturada durant tres anys. Fou creada aquesta comissió formada per Cláudio Fonteles (Procurador general da Républica entre els anys de 2003 i 2005, Membre de Ação Popular, i pertanyent a la União Nacional dos Estudantes als anys 60), Gilson Dipp (Ministre del Tribunal superior de Justícia i memebre del Tribunal Superior Electoral), José Carlos Dias (Ministre de Justícia durant el govern de Fernando Henrique Cardoso), José Paulo Cavalcante Filho (Advocat, consultor i escriptor), Maria Rita Kehl (Psicanalista, cronista i crítica literària), Paulo Sérgio Pinheiro (Sociolèg), Rosa Maria Cardoso da Cunha (Advocada criminalista, professora i escriptora). Actualment Cláudio Fonteles fou substituit per la seua dimissió (no s’entenia amb la presidenta brasilera, perquè esperava una comissió amb un seguiment des de la base amb diàleg amb els moviments ciutadants, però la democràcia presidencialista d’esquerres de Dilma no està tant avançada) per Pedro Dallari (expert en Dret internacional i Crims contra els drets humans), que assumeix la coordinació d’aquesta necessària Comissió. La clau per a l’avançament d’aquesta Comissió és que encara que la llei d’Amnistia segueix vigent, la qual es vol derrogar o modificar per cert sectors, es volen jutgar els crims contra els Drets humans com a Crims contra la humanitat, es a dir, mitjançant el dret internacional.  El procés està sent lent i trobant certs obstacles, a una entrevista al “Observatorio da imprensa”  al coordinador P. Dallari, comentava que a la cerca d’uns documents en un Hospital, el director deia que no existien certs documents, i després es va saber que un alt càrrec de l’exèrcit havia anat a ficar certs documents fora de l’arxiu de l’hospital en altres sales, al final agents de la Comissió hi trobaren aquestes proves de gent que es considerava morta al camp de batalla per l’exèrcit, però fou transportada a aquest hospital i torturada durant anys. La comissió veu com una falta de respecte a l’autoritat estatal el comportament de certs sectors del Ministeri de Defensa. A l’informe fet per la comissió hi ha encaussats més de 100 militars per tortures, assassinats i demés que damnificaren a uns millars de víctimes. Però els encaussats són per crímens contra la humanitat, la qual cosa té el seu llarg procés legal, la qual cosa no garanteix res, encara que el fet de aquesta tasca de memòria històrica ja és molt.  Al 10 de desembre del 2014 fou ratificada la continuació d’aquesta Comissió, amb la victòria electoral de Dilma Rousseff.

Concloent podem dir, que Brasil, com altres estats, primer s’han de plantejar la reestructuració del complex industrial militar de l’exèrcit i la policia, els qual no faciliten moltes vegades la tasca dels comisionats de la veritat, i tantes associacions i moviments de base que denuncien la no col∙laboració i no reconeixement dels crims per part de les Forçes Armades. Doncs encara hi ha més de 200 víctimes sense localitzar, i certs documents que l’exèrcit deia que no existien foren trobats per la demanda d’un reconeixement de “medalla de pacificador” a un antic general, el qual rebé els papers que acreditaven els seus crims, i aquests papers foren publicats per una filtració, encara que les Forces Armades continuen sense facilitar més documentació.

FONTS:

http://www1.folha.uol.com.br/poder/2014/04/1434494-entrevista-inedita-de-jango-expoe-sua-opiniao-sobre-o-golpe-militar-de-1964.shtml

http://www.diplomatique.org.br/artigo.php?id=1497

http://www.observatoriodaimprensa.com.br/news/view/comissao_da_verdade_pedira_punicao_para_cerca_de_100_militares_vivos

http://www.lahaine.org/mundo.php/brasil_masacre_de_araguaia

https://anistia.org.br/noticias/nota-publica-relatorio-final-da-comissao-nacional-da-verdade-da-passo-importante-para-garantir-o-direito-memoria-verdade-e-justica/

http://www.derechos.org/koaga/iii/1/cuya.html

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER