Banderes i ‘merchandising’

bandreres

Carles Barquero Genovés

Les banderes no es diferencien tant dels logotips. Ben mirat, podrien considerar-se els logotips més antics, les primeres imatges corporatives de la humanitat. De fet, han seguit un decurs paral·lel al de la història: en l’edat mitjana representaven sobretot ideals religiosos i a partir del xix passaren a encarnar al·legories patriòtiques i idealistes. Ara, ja entrat el segle del consumisme, podem valorar-les segons l’abast major o menor de la seua projecció comercial, que no sempre és  proporcional al pes demogràfic del país que representen.

 

L’exemple més clar del que dic és Suïssa. Es tracta d’un petit estat de poc més de set milions d’habitants i, així i tot, la seua bandera és coneguda arreu el món perquè constitueix, per si mateixa, un reclam comercial. Un rellotge amb una bandera suïssa significa precisió; un caramel amb la bandera suïssa significa paisatge i puresa; un formatge amb la bandera suïssa ens sembla més apetible i, l’exemple més clar de tots: la típica navalla multiusos no seria igual si no portara, com a símbol d’eficàcia, aquella petita bandera de la creu blanca. Els helvètics han aconseguit que l’ensenya nacional implique eficiència i practicitat, i malgrat que l’honestedat dels seus bancs puga donar-nos un exemple negatiu, s’hi superposa l’èxit comercial de la imatge corporativa d’allò que són com a país.

 

Un altre tant estan aconseguint els escandinaus: ja fa temps que veig banderes de països nòrdics il·lustrant diversos productes, des dels colors del logotip d’IKEA a un nou centre comercial que es presenta a València sense cap altre reclam que una senyera danesa. Més notòriament, una famosa crema per a les mans s’anuncia dient, simplement “Fórmula noruega” i incorporant com a logotip una bandera d’aquell país, com si l’origen del producte en fóra ja suficient garantia. La lectura lògica és que els escandinaus són cada vegada més conscients del concepte d’eficàcia i modernitat que transmeten, i que han aprés, com els suïssos, a utilitzar la imatge que exporten en el seu propi benefici comercial.

 

No hi ha moltes més banderes amb projecció de màrqueting. Se m’ocorren solament uns pocs casos relatius a la música, com la bandera d’Etiòpia per la vinculació que té amb el reggae o la bandera confederada, lligada al moviment rocker. També hi ha banderes que remeten a valors gastronòmics: és el cas dels italians, que han aconseguit popularitzar la seua ensenya tricolor a través dels productes típics d’aquell país, igual que els bavaresos amb les cerveses. Direu que tot plegat és poca cosa, però no: quan una imatge visual s’associa a un producte tan indefectiblement com la bandera italiana a les pizzes i la pasta o la cervesa als rombes blancs i blaus de Baviera, les idees subjacents són dues: autenticitat i qualitat del producte. I si parlem, com és el cas, de merchandising, no es tracta de poca cosa.

 

En tot aquest camí haureu notat que em bote precisament les dues banderes actualment més icòniques i rendibles. Em referisc, és clar, a la nord-americana i la britànica. Les trobem al nostre voltant quasi a cada pas: televisió, moda… els alumnes de l’institut on treballe les despleguen a diari, i de forma totalment acrítica, en estoigs, jerséis, samarretes, carpetes…  ¿Són banderes que representen, com la suïssa o les escandinaves, un model a seguir, siga ètic o d’eficiència? ¿Representen, per contra, l’adhesió a una certa estètica, com ocorre en el cas de la bandera reggae? ¿Predominen tant a causa de la seua bellesa intrínseca? Cap dels tres casos. I llavors, per què veiem pel carrer tantíssimes banderes nord-americanes i britàniques, especialment en roba, bosses i logotips?

 

Respondreu que es tracta d’una simple qüestió de moda i que les masses imiten els models estètics predominants en la televisió. Però en el fons, i per desgràcia, no és això només: quan els alumnes del meu institut, o els clients d’una tenda de roba qualsevol, es compren samarretes amb banderes anglosaxones manifesten d’algun mode la seua adhesió al cavall guanyador, a la cultura que intueixen com a dominant. I eixe darwinisme cultural, que té moltes implicacions polítiques i lingüístiques, hauria de fer-nos reflexionar, especialment a aquells que invertim a diari les nostres energies en l’esforç contrari, el de revitalitzar i restaurar les cultures que han resultat minoritzades i marginades per la història.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER