Pau Viciano
Ja fa un temps que l’antropòleg Manuel Delgado advertia que Podemos podria acabar fent el paper d’un partit lerrouxista a Catalunya. No deia –cal remarcar-ho– que aquesta fos la intenció dels seus dirigents, ni la dels seus votants, sinó més aviat la possibilitat d’una deriva condicionada per les tensions de la situació política i per la intenció conscient –aquests sí— de la “casta” unionista que veu en la formació de Pablo Iglesias el seu últim cartutx, atesa la desfeta del PSC i les limitacions evidents del PP i de Ciutadans. L’arribada –o millor: el descens des dels cels de Madrid– d’Iglesias a Barcelona ha contribuït a aclarir les seues posicions, que fins ara s’havien mogut en una ambigüitat calculada. Deia Marx –Groucho Marx—que més val restar callat i arriscar-se a semblar idiota que parlar i dissipar tots els dubtes. Iglesias ha parlat i ha dissipat bona part dels dubtes: no sobre la seua intel·ligència o astúcia política –de politòleg acadèmic i de personatge mediàtic amb molta vèrbola–, sinó sobre les seues prioritats polítiques i, al capdavall –perquè sempre s’arriba a això—sobre la seua idea d’Espanya.
Les prioritats de Podemos són clares: les eleccions generals i el Parlament espanyol, i per aconseguir “assaltar el poder” no dubta a aigualir el discurs per guanyar “centralitat”, és a dir, per adaptar-se a un electorat irritat amb la situació econòmica i política, però que no comparteix necessàriament unes fermes conviccions anticapitalistes. Una cosa és predicar contra “la casta”, contra els polítics a l’engròs, i una altra contra el sistema social i econòmic en què la immensa majoria dels seus possibles votants volen viure. Ben mirat, la combinació de radicalisme verbal i de pragmatisme i moderació del programa ja es donava en la tradició política socialista de l’altre Iglesias. Ara hi sura la impressió que, al capdavall, tot aquest enrenou apunta a una refundació de l’esquerra reformista que, en el seu moment, va representar el PSOE cofundador de l’actual “règim”. A Catalunya, l’electorat que pot mobilitzar Podemos és el que caracteritza l’anomenat “cinturó roig” de Barcelona, lleugerament escorat a l’esquerra i que, majoritàriament castellanoparlant, es considera tant espanyol com català: el graner de vots de l’extint PSC.
El discurs d’Iglesias, reconeixent de manera ritual la diversitat lingüística i cultural d’Espanya, però alertant contra els qui volen “alçar murs” i apostant per “tendir ponts”, cau en els tòpics més rebregats de l’unionisme “federalista”. Diu que mai no abraçarà Rajoy ni Mas –quin cop més baix i més miserable contra David Fernàndez, un “polític” que li dóna cent voltes–, com si Podemos no defensés la mateixa idea d’Espanya que tota la “casta” del règim: nació de nacions o país de països o país de nacions… l’eterna unitat de les terres i pobles d’Espanya. Primer el que importa i després ja veurem. Una cosa, és cert, pot dir-se com a mínim a favor dels d’Iglesias: han permès que el descontent i la desafecció de la gent es canalitze en un sentit progressista, i no cap a populismes reaccionaris. Ara: aquest mèrit el comparteixen amb la inutilitat històrica que –afortunadament!—caracteritza l’extrema dreta espanyola. No sabem –i més val no saber-ho— com quedaria, davant les càmeres, Pablo Iglesias enfrontant-se a una Marine Le Pen. El que sí que sabem és que el seu discurs de Barcelona, pel contingut i les formes, està lluny d’esvair la possibilitat de derives lerrouxistes. La desimboltura amb què desqualificava les aspiracions democràtiques del sobiranisme català n’és un senyal inquietant. I si algú no ho veu, que santa Llúcia li conserve la vista.
