El valor de la cultura

cultura al pv

Juli Capilla

 Tothom hi hauria d’estar d’acord: la cultura ens salva, ens defineix, ens identifica com a individus en un súmmum que transcendeix l’anècdota en favor de la categoria, a benefici d’inventari de l’espècie, més enllà de la condició mortal que ens tenalla a tots. La cultura hauria d’ésser el tòtem de la tribu, l’estendard referencial, la senyera ontològica, l’emblema insondable. I, tanmateix, en la societat del capital i del neoliberalisme ferotge en què vivim el valor que se li dóna a la cultura no és el que li pertoca, ni de bon tros, perquè ben sovint es redueix a una almoina insignificant o a un paper subsidiari. Vull dir que representa una minsa porció de la producció diària, atribuïda en desbordant mesura als objectes necessaris, de manera que la força de treball es concentra quasi exclusivament en accelerar al màxim, fins a la sacietat, aquesta producció massiva de coses adreçades al mercat –al consumidor omnívor. Coses que, massa vegades, tenen més aviat un preu que no un valor en si mateixes. Coses que ens són presentades amb un embolcall enlluernador i aparentment imprescindible però que, en moltes ocasions, no ho són en absolut.

Potser algú em titllarà de demagog, però diré en defensa meua –o del meu argument, que ve a ser, si fa no fa, el mateix– que sé que hi ha coses, productes, objectes, que necessitem, però que al seu torn no necessitem totes les coses, els productes, els objectes, etc., que fem. Al capdavall, els productes necessaris ho són en la mesura que satisfan una urgència peremptòria que es dilueix en el moment que és engolida, i prou. En canvi, hi ha coses, productes, objectes, etc., que potser no són tan indefugiblement necessaris, però que són del tot imprescindibles a l’hora de significar un individu i, el que encara em sembla més important, en la necessitat de preservar un poble, més enllà de la seua finitud.

Tot plegat pot semblar antropologia gratuïta, narrativa somiadora, poesia etèria. Però sense l’antropologia, la narrativa, la poesia –i l’assaig, i el cinema, i l’art, i el pensament, etc.– no passaríem d’ésser una espècia insulsa i insignificant, simple i vulgar, com els nostres estimadíssims ximpanzés, cosins germans nostres, o els dofins, tan intel·ligents totes dues com ingènues i limitades com a espècie, precisament perquè a penes transmeten cultura. Per això pense que la cultura és el que ens fa ser diferents; el que ens diferencia com a espècie i ens ha permès d’encimbellar-nos al capdamunt de la piràmide evolutiva. I quan dic cultura em referisc a la transmissió de coneixements d’índole diversa: ciència, art, literatura, teatre, cinema, filosofia, història… i també economia, si voleu, però economia racional i racionalitzadora dels béns de producció, no especulació i usurpació del patrimoni comú i aliè. Parlem, doncs, de distribució equitativa de la riquesa entre els membres de la societat en nom del bé de la comunitat, del progrés, de l’evolució, de la felicitat a què hauríem d’aspirar els homes i les dones que transitem per una vida que sabem finita i, tanmateix, tan gratificant i valuosa.

Parlem del valor de la cultura –i de la vida, i de l’ésser humà, en definitiva– i no del preu, capriciós i aleatori, que hom atribueix a les coses. Potser hauríem de modificar la terminologia a l’ús emprada en els mercats i defugir d’una vegada per totes aquest mot tan insidiós com inexacte, preu, i millor parlar –amb propietat, però sense usura–  del valor de les coses. Cap objecte, cap cosa, cap producte hauria d’ésser vulnerat, ultratjat, vilipendiat, amb l’aplicació de cap etiqueta merament mercantil, i menys encara amb una plusvàlua afegida; perquè és la plusvàlua, precisament, allò que denigra qui l’ha fet, el producte, o l’objecte, o la cosa, com vulgueu dir-ne, i invalida la producció en si.

Més enllà del preu i dels productes estrictament necessaris, doncs, hi ha el valor de les coses. I, per sobre de tot, el de la cultura que ens diferencia i ens fa ésser millors del que som, perquè redunda en benefici de tots, perquè transcendeix la finitud de les persones. És trist veure com en la societat neoliberalista en què vivim s’aprecia més el preu i es desvaloritza el valor d’allò que realment paga la pena, allò que és realment valuós, més enllà del preu que hi atribuïm.

Ara concretem una mica més, amb un cas que ens és ben pròxim, perquè el patim cada dia. Si ens mirem els governs successius que ens han administrat el País Valencià durant les dues darreres dècades, el balanç no pot ser més devastador i indignant. A banda del balafiament de la res publica, de l’especulació a ultrança, de l’espoli i de l’estafa contínua, el Govern de torn ha subsumit la cultura a l’última baula de la cadena productiva, tot denigrant-la i menyspreant-la fins a l’extenuació. Als capitostos del PP la cultura pròpia no els importa. Més encara, han fet tots els esforços i han esmerçat totes les energies possibles per denigrar-la tant com han pogut. Mireu, si no, en què ha quedat l’àmbit teatral. Comproveu en quines condicions treballen –si és que ho fan– els nostres dramaturgs, els actors i les actrius teatrals i de cinema. Observeu com subsisteixen, si és que això és possible, els nostres escriptors. Analitzeu quin és l’estat de comptes de les nostres editorials… El panorama no pot ser més marginal. I, tanmateix, hi ha un món cultural que s’esforça cada dia per tirar avant, i que ho fa en la llengua pròpia. Escriptors, periodistes, historiadors, cantants, grups de música, assagistes, editors… s’esforcen diàriament per fer cultura en català al País Valencià. El panorama, en aquest sentit, no pot ser més esperançador, a pesar que el Govern de torn s’entesta a negar la unitat de la llengua, a còpia de ningunejar una acadèmia de la llengua que ells mateixos es van traure de la màniga i que ara bandegen perquè la troben massa conciliadora i científica. Un govern que encara premia institucions consagrades al secessionisme lingüístic i a la catalanofòbia de signe xenòfob, com ara la RACV i Lo Rat Penat. Un govern que va tancar la televisió autonòmica a traïdoria, emmordassant la voluntat d’un poble que vol mantenir-se diferenciat en el context dels pobles d’Europa, amb una cultura pròpia compartida amb Catalunya i les Illes. Un govern indigne. Un govern inculte. Un govern barroer. Un govern que aprecia molt més el preu que no el valor de les coses. Un govern que menysté la cultura –pròpia i en general– perquè té l’absurda vocació de l’analfabet impertinent. Un govern que, a benefici de l’espècie, i de tots els valencians i valencianes –fins i tot d’ells!– té els dies comptats. S’ha acabat la bicoca…

Ja n’hi ha prou de complexos. És hora de fer cultura en majúscules, en veu alta, en la llengua pròpia. Perquè la nostra cultura no té preu, sinó un valor infinit: més enllà de la mort, ben propera a la vida.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER