Quis custodiet ipsos custodes?, o el futur de Podemos

vigilants vigilats o no

Salvador Ortells Miralles

 

Ja sabran vostés perdonar-me la llatinada que encapçala l’article: es tracta d’un dels políptots (figura retòrica que fa servir un mot amb diferents morfemes flexius en una mateixa frase) més coneguts del poeta romà Juvenal. La frase, extreta de les seues Sàtires, podríem traduir-la al català per «qui vigilarà els vigilants?». Sovint ocorre que, amb el pas del temps, el sentit de certes frases perden el significat original i n’adopten altres nous. En aquest cas, si bé Juvenal es referia a temes massa mundanals que ara no vénen al cas, actualment l’expressió s’associa als problemes que comporta la corrupció política i a les dificultats de mantenir un control real sobre les maniobres més secretes de les classes dirigents.

Acostumats a desdejunar-nos gairebé cada dia amb un nou cas de corrupció, era d’esperar que la calculada i radical posada en escena d’un partit polític com Podemos no passaria desapercebuda per al gruix d’una societat en permanent estat de crispació. De fet, els seus representants, mediàtics i arrogants a parts iguals, s’han erigit hàbilment en els vigilants legítims de la societat, en els salvadors que no permetran cap abús de poder del que anomenen la «casta», això és, les suara esmentades classes dirigents. Fóra inútil negar que l’aparició de Podemos ha contribuït a orejar les clavegueres resclosides del poder i alhora a posar en entredit el bipartidisme fastigós i improductiu que arrosseguem massa temps. Ara bé, encara no disposen de cap quota de poder, i ja plana sobre alguns dels seus membres l’ombra estigmatitzant de la corrupció, com ara Iñigo Errejón, a qui se l’acusa d’incompliment contractual amb la Universitat de Màlaga i de vulneració de la Llei d’Incompatibilitats del Personal al Servei de les Administracions Públiques. Des de Podemos, és clar, ho atribueixen a complots organitzats perquè no puguen accedir en el futur immediat al govern. Sembla que és ara quan s’adonen dels terrenys pantanosos que trepitgen i també sembla que és ara quan els factòtums de la «casta» els donen la benvinguda a la jungla de la política amb un somriure entre sarcàstic i malèvol. La veritat és que, als politòlegs de Podemos, els ha canviat notablement el gest: es mostren irritats davant les càmeres, moderen els discursos abrandats i ja no donen lliçons morals perquè necessiten molt de temps per a donar explicacions sobre la seua inqüestionable honestedat. Comencen a comprovar que, de cop i volta, han deixat de ser els «vigilants» i s’han convertit en «vigilats». Seguint el joc de paraules de Juvenal, diríem que són els «vigilants vigilats», i un té la impressió que no els fa gens ni mica de gràcia. De segur que apareixeran, tal com ocorre sempre, «nous vigilants» que, al seu torn, esdevindran «vigilats», i així successivament en una mena d’esquema dialèctic hegelià ad infinitum. Crec que a hores d’ara ningú no gosaria qüestionar que la corrupció és consubstancial a l’home, tant o més que l’arrogància i la inseguretat de qui es veu acorralat i no sap per on fugir. Podemos ha optat per l’estratègia d’una fugida cap avant. Seguirem vigilant els seus moviments, mentre Algú també vigila els nostres.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER