L’esquerra i les ciutats: del no res a la frivolitat

ajuntament alacant

Manuel Alcaraz

Una de les víctimes col·laterals de la crisi és la història de la Transició. Molts xerraires i escrivents han arribat a la conclusió que si el que hi ha és dolent, els seus orígens hagueren de ser perversos. Circula un revisionisme històric iniciat per l’extrema dreta al qual s’ha afegit amb singular i estúpida alegria molta gent de l’esquerra transversal superguai, que renuncia a una de les seues fonts històriques de legitimació: la lluita per la democràcia. Certament, el relat consagrat i quasi oficial de la Transició va confondre el biogràfic amb l’historiogràfic, va ocultar les zones fosques i intentà marginar al conjunt del poble –amb les seues contradiccions- que fou l’autèntic protagonista del procés. Però esmenar lectures no és el mateix que oblidar molts èxits que es van aconseguir amb lluites obreres -17.000 vagues els primers mesos de 1976- i ciutadanes, amb l’esforç de milers de militants abnegats i bastant claredat en la direcció estratègica. Suposa, en definitiva, regalar a la dreta el consens i la reconciliació que eren contemplats com essencials per la immensa majoria, i que avui segueixen presents en la cultura política quan es pensa en termes de cohesió i convivència. A una dreta a la qual va caldre arrencar amb tenalles el seu compromís amb la democràcia és a qui ara es regala el patrimoni simbòlic d’una etapa cabdal.

Aquesta deriva, que arriba fins i tot a negar l’existència de la Transició –he sentit dir que vivim en un franquisme maquillat- i que condueix a l’ostentació de la ignorància, arrambla també amb el significat de les primeres Eleccions Municipals: com, de quina manera inauguraren aspectes democràtics claus. En efecte, la victòria de l’esquerra, consolidada en el pacte PCE-PSOE (PCVP-PSPV) en les més grans ciutats, tingué com a resultat recosir poblacions esquarterades pel desarrollisme i la corrupció, obrir la gestió pública a les necessitats bàsiques i preparar el camí per al desenvolupament de l’Estat social. Igualment va servir per a socialitzar el poder, per acostar-lo a la gent, per  encetar formes de relació pròxima entre governants i governats. Que allò es va fer amb moltes limitacions i contradiccions és evident, però és que sempre serà així en moments transformadors, encara que hi haja esquerrans acabats de reinventar que esperen que davantl’acte-evidencia de les seues idees la dreta i els poders fàctics es rendiran, posant-se al servei de les bones intencions. I com que això no passa, s’emprenyen. Guai, ja dic, aquesta profunditat ideològica, aquesta intel·ligència política.

El record no seria més que una reivindicació de justícia memorial si no fora perquè inclou un ensenyament pràctic. L’any que ve hi ha Eleccions Municipals, essencials per a desplaçar al PP d’un poder amb el qual ha comés massa abusos. Ens trobarem en una situació molt similar a la de 1979. Caldrà enfrontar-se a les ferides concretes i obertes de la crisi, en ciutats condemnades a la dualitat, desfetes en la seua identitat i autoestima, desvertebrades i col·lapsades per l’especulació urbanística, esdevingudes basses d’exclusió, sense instint per a ser peces de generació de riquesa perdurable i mecanisme de compensació de desigualtats. Si ha d’haver-hi una “segona Transició” començarà per les ciutats, o no començarà. Si les esquerres volen tenir força per a construir majories favorables a reformes constitucionals i per al renaixement de l’Estat social haurien de començar per convèncer als ciutadans que volen i saben governar localment.

I tanmateix,  on són els projectes, les línies estratègiques, les propostes programàtiques en els discursos de les esquerres? No n’hi ha, més enllà d’algunes banalitats que a res obliguen –“ciutats netes, honestes, de tots”… quanta ximpleria! A l’esquerra, si hem de jutjar per aquest buit, les ciutats i els ciutadans –els aturats, exclosos, les víctimes urbanes del patriarcat, els castigats amb més duresa pel capitalisme de la crisi- no els importen un rave. Aniran a la contra, denunciaran les martingales del PP cada dia, però construir, construir, el que es diu construir un relat alternatiu, que atenga a la complexitat i transversalitat dels problemes… doncs no, massa esforç de la intel·ligència. Cada militant –i no diguem ja els seus nombrosos dirigents carismàtics- amaga un gran estadista dedicat a parlar de processos constituents, de la República i de la globalització, però d’ocupar-se’n dels problemes de la cantonada, d’això res, que té poc glamur. Hi ha excepcions, és clar, però fins i tot aquestes semblen ignorar el pes de les anàlisis generals, quedant-se en la preparació de la consabuda Carta als Reis de l’Orient que solen ser els programes electorals que es presenten un mes abans de la cita electoral… I que aquesta vegada caldrà preguntar com es pagaran.

Això si: totes les esquerres van entotsolades dient que no es presenten però que si, que estaran amatents a la sagrada espontaneïtat del poble per a encapçalar l’avantguarda de la lluita, que s’obren a compartir experiències amb altres identitats, que faran les Primàries més democràtiques mai vistes…  Circulen molt distretes en les seues coses, donant prioritat absoluta als instruments i als jocs de paraules més que no  als objectius. I barallant-se amb afany entre elles –o dintre d’elles- per a veure si així aconsegueixen amb més facilitat els futurs acords de governabilitat. I totes semblen d’allò més  contentes casant-se amb un poble màgic, abstracte, una emanació invisible -condemnen al poble a ser un fantasma. I totes assagen el goig de la nit electoral. Cap d’elles no vol parar-se a pensar en el dia després, en les ombres del govern del dia a dia. Però és que d’això es tracta, no? Clar, que l’esquerra transversal superguai està assajant unes fórmules d’entendre la participació que exigeixen que els partits no tinguen cap responsabilitat, diluïts en una amalgama de moviments de molt dubtosa representativitat real: la participació sembla ser cosa de sumar sigles i no persones. Em permet recordar a Compromís, EU, Podem i PSOE –cite per ordre alfabètic, perquè ningú no s’esvalote- que la frivolitat política és elmés pròxim a la corrupció, gairebé el seu germà bessó.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER