Per la unitat d’Espanya

mapa d'Espanya

Bernat Joan i Marí

Veient com va avançant tot el procés cap a l’autodeterminació a Catalunya, ara mateix, hi ha una cosa que em preocupa fortament: la possibilitat que Espanya implosioni. Consider que resulta molt important, perquè el procés català pugui arribar a bon port, i doni sortida a la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya (sigui quina sigui, i noti’s que no pressupòs que sigui millor un resultat o un altre), que la unitat d’Espanya –entengui’s de l’Espanya estricta (formada per Castella-Lleó, Castella-la Manxa, la Rioja, Madrid, Extremadura, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir)- es mantengui.

Quan se’m demana si estic a favor de la independència de Catalunya, la meua resposta sol ser doble: efectivament, estic a favor de la independència de Catalunya (de la mateixa manera que estic a favor de la confederació de tota la nació catalana, formada per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears) i, al mateix temps, estic a favor de la unitat d’Espanya. Entre d’altres raons, perquè el perill d’implosió posaria en perill, també, la independència de Catalunya.

Espanya és un país amb una solidaritat interior molt escassa. Vegem, com a exemple paradigmàtic d’això, el cas d’Extremadura. En una situació de crisi econòmica com la que patim, en una situació de mal finançament autonòmic de determinades comunitats autònomes (no de totes, ni molt manco; d’altra banda, el mapa del finançament autonòmic dibuixa perfectament el mapa de la nostra nació), en una situació de penúria institucional, Extremadura pot baixar els impostos perquè té un finançament autonòmic més que suficient. Al president d’Extremadura no li fa fred ni calor, si d’altres comunitats autònomes pateixen perquè ell pugui reduir els impostos autonòmics. A ell ja li va bé que el subvencionin. No té, per tant, ni el més mínim sentit d’estat, sinó que s’ho juga tot a la seua regió. Igualment podríem dir d’altres governs regionals (i m’estalviaré d’esmentar-ne més) de l’Espanya estricta.

Quan Catalunya va destapar el meló de les reformes estatutàries –últim intent d’intentar un encaix acceptable dins una Espanya plural, somni dels Maragall des de finals del segle XIX-, la manca de solidaritat interna que pateix Espanya es va fer completament palesa. Immediatament, tothom va començar a reclamar el mateix que volia Catalunya. Comunitats autònomes que no tenien cap ni un desig d’ampliar la pròpia autonomia canviaven completament la seua posició perquè Catalunya sí que volia ampliar-la. Si Catalunya ho vol, nosaltres també ho volem. Aquest era el crit de guerra dels espanyols, en general.

Això va portar a una situació realment hilarant. Hi va haver comunitats autònomes que no tenen accés a la mar que, en els esborranys dels seus futurs estatuts, demanaven les competències en ports, i fins i tot a Andalusia se’ls va “colar” que volien competències plenes “per a la normalització de la llengua catalana” (llengua que, d’altra banda, de moment i que jo sàpiga, no és oficial a Andalusia, ni és llengua pròpia d’aquell territori espanyol). Com va dir una destacada dirigent valenciana, supòs que amb algun tipus d’acompanyament etílic, “si Catalunya vol una merda nosaltres en volem dos”. Clar i ras!

Qui descarta que, en un món tan farcit d’incultura democràtica, tan pobre de discurs i tan miserable, si Catalunya opta per la independència també hi vulguin optar la Rioja, Castella-la Manxa o Extremadura? Això suposaria la implosió d’Espanya. I no em sembla el perill més petit ni més banal, coneixent el percal. En aquest cas, i tenint clar que Europa pot digerir, perfectament, un parell d’independències noves o tres a la part occidental però que difícilment en podria digerir quinze o vint, es faria necessari algun tipus de recomposició de tot plegat. I, en aquesta recomposició, l’objectiu fonamental seria repescar Catalunya per a la sagrada unitat d’Espanya.

Bona part de l’esquerra espanyola més progressista s’està fregant les mans pensant en aquest escenari: canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. La dreta, a hores d’ara, està tan absolutament catatònica que no té imaginació ni per a això.

Davant aquestes negres nuvolades, fàcilment albirables a l’horitzó, hi ha una alternativa clara: afavorir la capacitat del dret a decidir dels catalans, per descomptat, ha d’anar paral·lel a desenvolupar estratègies per reforçar la unitat d’Espanya. Catalunya, per poder ser independent, encara que pugui parèixer una paradoxa, necessita que Espanya es mantengui unida.

 

Publicat a Diari de Balears  (29 de setembre de 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER