Catalunya i el País Valencià, a dues velocitats

v cat

Juli Capilla

Ara que estem a dos dies de la diada dels valencians, el 9 d’Octubre, i a poc més d’un mes de la celebració, a Catalunya, de la consulta del 9-N, ve a tomb demanar-se pel sentiment identitari que es percep a ambdues bandes del riu Sènia. És evident que Catalunya i País Valencià van a dues velocitats. Els catalans han incrementat les seues reivindicacions nacionals –sobretot des que l’any 2010 el Tribunal Constitucional va anul·lar una part significativa d’articles de l’Estatut aprovat al parlament de Catalunya. Mentre que al País Valencià el nacionalisme, per bé que ha fet algun avanç, no és, ni de bon tros, majoritari. Val a dir que l’Estat espanyol mira d’estrangular totes les nacionalitats de l’Estat –inclosa la catalana–, però amb resultats desiguals. Mentre a Catalunya aquells atacs han creat com més va més nacionalistes catalans; a València, en canvi, el nacionalisme espanyol mira d’anorrear-nos i de diluir-nos com a poble; i, dissortadament, ho aconsegueix –si més no, en part. No és casual que en pocs anys ens hagen tallat la connexió amb els mitjans de comunicació catalans, i que n’hagen dilapidat els autòctons. Saben molt bé que TV3 representava un lligam directe amb Catalunya –i, encara més important, amb la catalanitat, que és un concepte que va més enllà de les fronteres del Principat–, i que les possibilitats d’identificació amb la llengua a través de la televisió de la “comunitat” veïna –i, al seu torn, amb els Països Catalans– eren reals.

I com és que l’espanyolisme afecta de manera desigual al País Valencià i a Catalunya? No és difícil ni eixelebrat establir una relació directa entre l’espanyolisme i els partits polítics que ens han governat durant les tres darreres dècades a catalans i valencians. A Catalunya, tant CiU com el tripartit van defensar la llengua –amb tots els matisos i els però que vulgueu, que n’hi ha–, mentre que al País Valencià el PSPV va desplegar una política extremadament tímida en aquest sentit, i el PP ha estat del tot bel·ligerant, tot i que han sabut disfressar-ho d’un valencianisme populista que, en veritat, encobreix el centralisme de sempre, o pitjor encara, la submissió incondicional a Madrid. El resultat n’ha estat una Comunitat Valenciana arruïnada, empobrida, amb massa dirigents o exdirigents encausats, i amb la llengua pròpia en condicions de mera supervivència.El VII Informe sobre la situació de la llengua catalana (2013), coordinat per Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT – IEC, i Natxo Sorolla, tècnic de la Xarxa CRUSCAT – IEC, evidencia que la llengua dels valencians està més desprotegida que mai des del punt de vista jurídic, i que la Conselleria d’Educació entrebanca i anul·la les línies en valencià en l’àmbit escolar, a pesar que són els pares i les mares els que demanen aquest model d’escola en la llengua autòctona.      

Si Catalunya esdevé un estat al si d’Europa, la qual cosa és ben probable, el català voldrà recuperar el terreny perdut durant segles; a poc a poc i en un termini raonable, si voleu, però és evident que els governs d’una Catalunya independent impulsaran, com és lògic i desitjable, la llengua pròpia en detriment de l’espanyola. Això no vol dir que prohibiran el castellà, però la voluntat apuntarà cap a la discriminació positiva de la llengua originària del país. I això no hauria d’escandalitzar ningú: tots els estats moderns i europeus protegeixen les seues llengües i en bandegen la resta. I ho fan perquè són conscients que davant d’una llengua amb vocació imperial –com l’espanyola o l’anglesa– el bilingüisme és un parany que, més tard o més d’hora, liquida la llengua minoritària. Així ho va apuntar la sociolingüista Carme Junyent en una entrevista publicada ahir a Vilaweb: “Totes les comunitats bilingües han acabat amb la substitució de la llengua supeditada”.

Durant els anys de la democràcia, Catalunya va saber fer del català una eina d’integració i aglutinadora de sensibilitats entre la seua gent, vingueren d’on vingueren. La màxima aquella del malaurat Pujol, segons la qual “són catalans els que viuen i treballen a Catalunya”, ha tingut en la llengua catalana un referent de cohesió fonamental. La política lingüística aplicada al Principat, sobretot gràcies a la immersió en l’àmbit educatiu, ha creat una consciència de catalanitat com mai s’havia vist des de l’11 de setembre de 1714, independentment de la llengua de cadascú. L’any passat vaig poder assistir a la cadena humana durant la diada nacional de Catalunya i ho vaig constatar parlant amb alguns compatriotes catalans. Un home em contava, per exemple, que era andalús d’origen però que se sentia català, i que estava tip que l’insultaren a la seua terra de procedència, i a Espanya en general, pel simple fet de ser català. En aquest sentit, cal dir també que el nacionalisme espanyol, tan visceral i intolerant, tan egocèntric i intransigent, tan cec i sord, tan maldestre i mal estratega, ha creat molts i molts independentistes a Catalunya, sobretot els darrers anys. I ha estat així perquè la gent de Catalunya s’ha adonat que amb Espanya no hi ha diàleg possible, que ens vetaran sempre com a poble, que miraran de supeditar la nostra llengua i les nostres llibertats al màxim i que ens espremeran econòmicament tant com puguen. Això ho han vist els catalans clarament en molt pocs anys, fins al punt que el nombre de sobiranistes s’ha multiplicat exponencialment, i cada dia més. El procés cap a un nou estat dins del si d’Europa –de la Unió Europea, n’estic cert– sembla imparable.

Al País Valencià la història ha anat d’una altra manera. Dues dècades de governs en mans del Partit Popular han estat nefastos per a la nostra valencianitat. El PP ha estat, majoritàriament –i amb les excepcions que calguen, que n’hi ha– del tot hostil o indiferent a la llengua autòctona del país. Aquesta bel·ligerància o menyspreu envers el valencià l’han feta recular a passes gegantines, l’han desprestigiada i l’han posada en un estat crític. Segons l’Informe sobre la situació de la llengua catalana esmentat, a les grans àrees metropolitanes (Castelló, València, Alacant, Elx) continua produint-se una interrupció de la transmissió del valencià als fills. Una dada per a l’esperança, però:als pobles i les ciutats petites la dinàmica és creixent i positiva. En aquests llocs s’ha avançat molt tant en la transmissió de la llengua a les generacions més joves com pel que fa al prestigi i l’ús d’aquesta –per bé que, com és evident, queda tant i tant per fer. En aquest sentit, només cal passejar-se per les Comarques Centrals Valencianes (la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera, l’Alcoià, el Comtat, la Marina) i encara més enllà (com ara a les Riberes, Baixa i Alta), per constatar que el valencià és omnipresent al carrer. Més encara, mai el País Valencià havia produït tants escriptors, tants artistes, tanta música, tant d’art en general, com ara, i en un valencià digníssim i molt apreciat dins i fora del País, també a Catalunya i a les Illes. Mai.

Ens podríem esplaiar molt més, però fóra llarg de contar. Ara com ara, a Catalunya la independència és una possibilitat esperançadora, potser l’única que garanteix la supervivència de la llengua catalana. Tant de bo que el País Valencià s’hi afegira a aquesta iniciativa sobiranista, tan lloable com legítima, democràtica i lícita. I tant se val que Espanya s’enteste una vegada i altra a subratllar que és anticonstitucional. Com ben bé s’hi apuntava en una mena d’acudit que s’ha estès per les xarxes socials els darrers dies, “En català no direm ‘La Consulta serà il·legal’ sinó ‘La Consulta serà, i legal”…

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER