Josep Pla, espia de Franco i col·laborador de la Falange

Josep Pla

Josep Guixà

 

“Pla ha podido hacer buenas informaciones”

La fal·lera quasi obsessiva dels militars per conservar el més ínfim paper generat per la maquinària de guerra —per després oblidar-lo en caixes mal inventariades en arxius tan poc coneguts com el Archivo General Militar d’Àvila— permet verificar que Josep Pla i Casadevall fou una peça cabdal de la SIFNE (els Servicios de Información de la Frontera del Nordeste de España), que l’agent Carles Sentís es va infiltrar entre els republicans catalans a París i que un company de tots dos, José Tarragona de Gomar (un comissari de policia de Barcelona), tenia una assignació mensual de 3.300 francs i era simpatiquíssim.

La meva recerca a Àvila —on es conserven 18 caixes catalogades com “SIFNE” o “S.I.F.N.E.”— i al fons de Guerra Civil del Ministeri d’Afers Exteriors, fa poc transferit a l’Archivo General de la Administración (el palau de Santa Cruz s’excusa en “la situación transitoria en que se encontraba el Archivo”), venia precedida de dues idees molt esteses: que l’autèntica espia era la companya de Pla, Adi Enberg (llevat d’una boirosa aventura en què un “català amb boina” hauria enredat el capità d’un vaixell grec perquè salpés precipitadament i fos enfonsat al cap de Creus) i que els informes de la SIFNE, en algun moment, es van perdre. No hauria pogut documentar Espías de Franco. Josep Pla y Francesc Cambó (Fórcola) si l’Estat Major de Salamanca no hagués fet còpies d’aquests informes per a la secció corresponent i, entre les que duen l’encapçalament “Marsella”, no n’hagués trobat mitja dotzena que crec que són indefugiblement atribuïbles a Pla.

Com s’escau a un membre d’una organització invisible, que en qualsevol moment podia ser foragitada per la Sûreté francesa i que es movia per les ombres i els clarobscurs ideològics (els catalans a Marsella “un día parecen blancos, hasta que ya casi parecen rojos” i “al cabo de un mes han cambiado de color y son más blancos que nadie”, s’escandalitzava el 1937 un emissari franquista), els informes que va redactar Josep Pla i Casadevall són, és clar, anònims. I, tal com revela una xerrada amb Josep Maria de Sagarra (28-XII-36; arxiu d’Àvila, caixa 2458, carpeta 4, document 1/210), el qual va arribar a Marsella en viatge de noces el Nadal de 1936 i, abans d’embarcar-se cap a Tahití, va xerrar sobre les gestions que l’advocat Amadeu Hurtado feia a París en favor d’una mediació internacional, són redactats en un estil d’agència periodística, asèptic i burocràtic, difícil d’identificar amb Pla.

————————————————————————————-

A un pam del feixisme… de Mussolini

“La necessitat econòmica portà Pla a escriure a ‘La Vedetta d’Italia’ el 1938”

La troballa de mitja dotzena de gasetilles signades per “J. Pla” al diari La Vedetta d’Italia de Fiume, al voltant de la segona quinzena d’agost de 1938 (una col·laboració coneguda però no ben investigada mai), mostra un cop més la capacitat de l’escriptor per interpretar tots els papers de l’auca. Aclaparat per les dificultats econòmiques, malgrat la subvenció de Francesc Cambó per encetar a Roma la Historia de la Segunda República Española, Pla es va traslladar a Fiume —a la pràctica, depenia de la seva companya Adi Enberg, que treballava a la secretaria de Cambó en la localitat propera d’Abbazzia (actual Opatija)— i va posar la seva ploma al servei del diari feixista local, però ho va fer a la seva manera.

La primera de les gasetilles localitzades, en una recerca potser no definitiva, a l’hemeroteca del que avui és Rijeka (Croàcia), té per subtítol Com a Barcelona se les arreglen per amagar les desfetes (14 d’agost) i dóna el to de les col·laboracions. Així mateix, sobre la informació oficial dels republicans sobre la batalla del Segre —amb la corresponent relació de baixes de l’enemic—, “J. Pla” ironitza que “la confessió és igualment eloqüent. La culpa l’han carregada a les aigües del Segre, que els nacionals havien augmentat un metre i mig de nivell amb l’obertura de les preses de Tremp”. Tant en aquesta nota com a la resta, Pla defuig tota visió triomfalista envers l’heroisme de les tropes franquistes o la grandiositat de la batalla de l’Ebre que s’estava lliurant. No deixava de preocupar-lo la política agressiva de Mussolini, que al març havia bombardejat devastadorament Barcelona i que ara s’apropava perillosament a l’Alemanya hitleriana (l’agost es va promulgar una llei contra els jueus italians) en una mena de preàmbul d’una guerra internacional.

Pla exageraria en recordar, el 1957, que els articles no van fer el pes a “l’egregi commendatore” que dirigia el diari, el qual li va retreure que el seu italià mancava d’èmfasi imperial (Fiume era el feu de l’ampul·lós ideòleg del feixisme, el poeta Gabriele D’Annunzio) i que li hauria d’embellir l’estil. Això contrasta amb la prosa sintètica de les gasetilles, entre les quals només sembla feta especialment al gust del consumidor la del dia 20, La folla aventura dels roigs Ebre enllà s’acosta a la catàstrofe (per aquelles dates el dietari de Ciano reflecteix la impaciència de Mussolini amb la lenta conducció de la guerra per part de Franco).

La darrera peça trobada (26 d’agost) es fa ressò que el Parlament de Catalunya “no tolerarà cap violació dels seus drets d’autonomia per part del ‘govern de Madrid’”. Als pocs dies Pla va emprendre amb Adi un periple per la costa croata i, a primers d’octubre, ingressaria a l’“España nacional”. Ho faria a les ordres de Manuel Aznar (amic, avi de l’expresident José María Aznar i futur i efímer primer director de La Vanguardia després de la Guerra Civil, on s’emportà Pla). Aznar havia estat designat director d’El Diario Vasco de Sant Sebastià, intent de l’aparell propagandístic bastit per Serrano Súñer d’editar un diari que fos ben vist a les cancelleries democràtiques. Pla hi escriuria amb les famoses sigles “X.X.”. Tancava així un altre episodi on s’havia acostat a l’abisme feixista però sempre mantenint un pam de distància per no caure-hi.

————————————————————————————–

 

Però molt sovint hi ha alguna escletxa que permet resseguir-ne l’autoria. Així, el report amb Sagarra titlla els falangistes, que amb el seu extremisme feien difícil el reconeixement internacional de la junta de Burgos, d’“elementos de la FAI convertidos, por arte de birlibirloque, a la política nacional”. Doncs bé: el mot birlibirloque ja apareixia en un dels articles signats per Pla amb el nom de plumme de Frank a El Correo Catalán, el 5 de juny de 1932.

Dues setmanes més tard, en arribar Estanislau Duran i Reynals, casualment un altre amic de Pla de l’Ateneu Barcelonès, la SIFNE marsellesa enviarà tres pàgines de conversa amb els avenços en la mediació instada per Hurtado (Àvila, 2458/5). Com escriu l’historiador Borja de Riquer, quan el gener de 1937 Joan Estelrich —l’ànima de l’oficina germana de propaganda a París— suggereix a Cambó que Pla hauria d’estar amb ell escrivint articles per als diaris i canards parisencs, el mecenes respon: “En Bertrán diu que no es pot desprendre d’En Pla i que aquest ha de continuar a Marseille”. Josep Bertran i Musitu, que dirigia la SIFNE des de Biarritz, sabia el que feia. Havia col·laborat amb l’espionatge alemany a la Gran Guerra, havia combatut el contraban de tabac de March des del Ministeri de Foment (1918) i havia organitzat el sometent urbà. I per ell, Pla —l’agent número 10, segons diversos llistats de la mateixa xarxa, un dels quals és gairebé segur de març de 1937— era insubstituïble.

“Pla només sabia fer de Pla”, em digué una vegada Carles Sentís —que en aquelles dates es va infiltrar en el cercle d’Hurtado per seguir les gestions davant el Quai d’Orsay—, però això ho sabia fer millor que ningú. “Hablado con el periodista portugués Sr. Ferro. Viene de Lisboa y se dirige a Perpignan y Barcelona enviado especial del Diario de Lisboa (…), era muy conocido en Madrid”, comença una nota del 3 de febrer de 1937 (Àvila, 2467/1). Tothom que conegui els seus carnets personals (volums 39 i Per acabar de l’Obra Completa), sabrà que era una forma habitual de Pla d’encetar una anotació. I si es consulta el número de la revista Destino del 6 de novembre de 1943, s’hi troba un Calendario sin fechas (António Ferro) en què proclama: “Conozco a Ferro. La última vez que estuvo en Barcelona tuve el honor de cenar con él en Parellada, y luego, de acompañarle hasta el Ritz”. El propagandista del dictador Oliveira Salazar va ratificar a Marsella que el Foreign Office estudiava intervenir a Espanya per posar pau entre els dos bàndols.

Tanmateix, aquell mateix dia la SIFNE va enviar casualment a Salamanca el memoràndum Actuaciones y orientaciones de la Masonería en relación con la guerra de España (correlatiu a la nota de Ferro a la mateixa carpeta d’Àvila), dins el qual es llegeix: “Hemos dado ya dos informaciones y procedente de Marsella y fecha de hoy otra (declaraciones de Sarradell en nota 1278 y de José María de Sagarra en nota 1828 (…) y el tercero Ferro de la nota de hoy y misma procedencia”.

Sagarra i Ferro tenien en comú, és clar, que eren velles coneixences de Pla. I pel que fa al maçó lleidatà Joan Sarradell i Farràs —la conversa amb el qual malauradament no he trobat—, hi ha algun testimoni (el periodista i historiador Ramón Garriga, en el seu llibre sobre March, Juan March y su tiempo, diu que aquest va ser amo de Sarradell una temporada) que el situa a les mateixes penyes madrilenyes que freqüentava Pla, alhora que aquest el descriu en l’Obra Completa com un conegut: “Si alguna vegada el trobo al hall del Palace, em saluda en un castellà abarrocat i engolat, sempre equívoc”.

La conclusió a què arriba el confident de Sagarra/Sarradell/ Ferro (és a dir, Pla) és que, per tirar endavant la intervenció, “Francia e Inglaterra piden a los rojos que se estabilice su política, que se acaben los robos y asesinatos, que se dé, al menos externamente, la sensación de normalidad en aquella zona. (…) En cambio, la CNT no sólo está al margen de estos cubileteos sino que quiere la guerra hasta el final”. Cubileteos: el 25 de gener de 1933, la revista Arriba, en què Pla col·laborava anònimament, descrivia així les converses Gil Robles-Lerroux per donar un gir a la República: “Cubileteos, reuniones, negociaciones, pasteleos. Total, nada absolutamente…”.

Tres dels informes són a partir d’antics amics seus, entre ells Josep Maria de Sagarra

A final de febrer de 1937, en efecte, Pla publica al Heraldo de Aragón, principal diari de la zona nacional (“Un ilustre periodista catalán, antiguo colaborador del HERALDO, (…) cuyo nombre no nos es permitido citar”, reflecteix el rotatiu), una extensa anàlisi de la Catalunya revolucionària que posa l’accent en la indiscutible hegemonia de la CNT-FAI: “‘Dar la batalla a la FAI es el mito que hay flotante en toda Cataluña, mito que Companys maneja con su característica habilidad y que toda la clase media bobalicona y mesiánica está esperando que descienda de los aires para que se acorten las colas de las panaderías y se terminen los asesinatos. Lo cierto es que la batalla a la FAI no se ha dado, ni se dará”.

Davant d’això, l’organització de Bertran i Musitu considerava que els escamots d’Estat Català eren l’únic agent provocador que podia desestabilitzar la rereguarda i afavorir una ràpida ofensiva rebel sobre Catalunya, i el 19 d’abril Nicolás Franco va enviar un telegrama aprovant els contactes. El 23 d’abril Pla resumí, arran d’una trobada amb el seu conegut Josep Maria Xammar, dirigent d’Estat Català, que “la ocupación de Cataluña y de Barcelona sería una campanada mayor que la toma de Madrid. (…) El argumento que da Xammar para probar que Cataluña es vulnerable militarmente, es que los catalanes no están interesados en esta guerra” (23-IV-37, Àvila, 2459/2).

Malgrat que els enraonats informes per als militars, passats pel sedàs de Biarritz, no eren el lloc adient per a les metàfores lluminoses i els adjectius colpidors, hi ha textos amb una plasticitat gairebé física, de regust fàcilment atribuïble a Pla, com ara que l’entrada a Madrid de les tropes rebels provocaria a França “un estado de epilepsia en los comunistas” (20-III-37, Àvila, 2458/11); que Barcelona ha esdevingut “una floración brillante de fuerzas extremas” (1-VIII-37, Arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors [MAE], R. 607); o que el perllongament de la guerra “produce en los espíritus franceses una especie de molestia física” (5-X-37, Àvila, 2467/6).

I tot just quan a Barcelona ja combatien anarquistes i comunistes —el grup d’Estat Català no hi jugà un paper significatiu—, insistiria amb la sorollosa imatge de la campana: “La recuperación de Cataluña y de Barcelona produciría en la opinión universal una campanada más intensa que la recuperación de cualquier otra región de España. (…) La actual frontera catalana con Francia es el elemento de valorización más fuerte de la Generalidad y de Valencia; rota esta conexión terrestre, el reconocimiento del Gobierno de Franco por parte de París se produciría con una fatalidad ineluctable e independientemente de toda mística política o ideológica” (3-V-37, Àvila, 2467/4).

Malgrat l’estil asèptic, fa servir paraules (com ara ‘birlibirloque’) que ja feia servir abans de la guerra

Ineluctable és un altra paraula fetitxe planiana, que a la postguerra l’autor d’El quadern gris faria servir cada cop que esmentava les causes de la guerra: a la polèmica Historia de la Segunda República Española (1940), assegura que Azaña “convierte la ineluctibilidad de la catástrofe en la esencia misma de su política” (vol. II, pàg. 196), i l’adjectiu torna a sortir a la darrera pàgina del darrer volum; a l’Obra Completa reprodueix unes suposades paraules, la primavera de 1936, del filòsof Francesc Pujols al president Companys: “La contrarevolució és a la vista. Només cal tenir ulls a la cara per veure-ho. És a més ineluctable” (vol. X, pàgina 518); i al seu amic Rex Smith, de l’agència de notícies Associated Press, el presenta com l’únic periodista estranger destacat a Espanya que pronosticà la Guerra Civil amb “la ineluctabilitat d’una llei física” (vol. XII, pàg. 330).

Franco, però, creia que la seva ineluctable victòria podia esperar, i que la campanya de Catalunya, contràriament al que reclamaven els homes de la Lliga, no era urgent. L’staff de Biarritz, empaitat per la policia i l’opinió pública franceses, es va fer fonedís i Pla va continuar l’espionatge a París. Una carta del 7 de juliol de 1937 del seu amic Federico Cacho Zabalza, home de confiança de Manuel Aznar, assegura: “Creo que hemos laborado intensamente. Pla ha podido hacer buenas informaciones. Se las he dado yo íntegras y le he presentado a Marañón, a Rotvant [un redactor de Le Figaro], con quien cometerán una injusticia si no cuentan. Hoy hemos comido con Ventosa, hemos visto a Alba y lo he metido en contacto con elementos más asequibles para él y menos asequibles para mí. Es decir, con los rojos” (MAE. RE 44).

Afegint-se a la propaganda anticomunista de l’oficina d’Estelrich —el govern Negrín havia estat el gran triomfador dels Fets de Maig—, el 15 d’agost (MAE. R 607), Pla trametrà que “las impresiones de personas o independientes o izquierdistas conforman a diario las dadas ya, anteriormente, sobre la situación de Barcelona. (…) Las colas son un producto de la zona roja, de etiología marxista; antes del régimen de soviet, las urbes no conocían eso más que en casos excepcionales: un tenor excelso, un partido de boxeo singular, una corrida sobresaliente” (estructura literària de tres elements, recurs estilístic no exclusivament planià però molt estimat per ell). I el 20 d’agost (Àvila, 2460/5), segons comunicava “el Cónsul General de Dinamarca en Barcelona Mr. Enberg (…), el asesinato de Nin es el valor dialéctico que esgrimen los elementos anarquistas contra los métodos policiacos del gobierno Negrín”.

Poc abans d’això, Pla s’havia traslladat a Biarritz, on amb la seva gran grafomania mantingué la ficció que la xarxa seguia perfectament operativa. El contraespionatge republicà a Hendaia va detectar els canvis a la central de Biarritz —Bertran i Musitu s’havia refugiat a Irun—, tot assenyalant que “uno de los que ha venido es un tal Montaigne que hasta ahora estaba en Marsella” (6-IX-37, MAE, RE 44). És tot un detall líric de Pla (el francès era per a ell un gran referent, com demostra per exemple a El quadern gris) enmig de la guerra de paper: havia deixat de ser l’agent número 10 i ben aviat tornaria a signar els seus escrits, com “J. Pla” (a La Vedetta d’Italia de Fiume), “X.X.” (a El Diario Vasco) o “José Pla” per una temporada molt i molt llarga.

 

 Cambó de dia; José Antonio, de nit

L’anomenada cort literària joseantoniana va silenciar la col·laboració de Josep Pla als setmanaris falangistes FE (1933-34) i Arriba (1935-36) com si fos secret d’Estat. El silenci només el va trencar tard, el 1967, José María Alfaro, secretari particular de José Antonio i lletrista del Cara al sol, en declarar sobre el setmanari FE (Falange Española) des de les pàgines del mateix Arriba: “José Pla tenía a su cargo una sección muy importante, la de política internacional, nada menos. Sus originales me los enviaba con el membrete del hotel Palace, pues allí escribía y vivía entonces”.

Amb la invasió italiana a Etiòpia, Pla feia barrila amb el seu estil entre punyent i faceciós —que hom pot resseguir fàcilment a les revistes— de les gestions encarregades pel govern anglès al secretari del Foreign Office, Anthony Eden, “poniéndole bajo el brazo el muestrario variado de las combinaciones diplomáticas más variada” (Arriba, 27-VI-35). Alhora, cridava en una columna a La Veu de Catalunya (agost del mateix any) a no afeblir Anglaterra, doncs “l’Imperi és l’estructura de l’ordre en el món i representa el sentit occidental d’higiene contra els miasmes asiàtico-romàntics (revolucionaris)”.

L’historiador franquista Pedro Gómez Aparicio va revelar el 1981 que “necesitaba vitalmente la nueva organización un periódico, y a tal efecto Primo de Rivera convocó una reunión de escritores simpatizantes a la que especialmente asistieron Rafael Sánchez Mazas, Ernesto Giménez Caballero, José María Alfaro, José Pla (…)”. Però cap dels amics de Pla assistents a la reunió, com Rafael Sánchez Mazas o Eugenio Montes —qui el 1937 va demanar a Pla que l’ajudés a buscar avals a la Costa Blava per a l’indult del “fundador”— van dir res de la seva col·laboració, anònima però permanent, a les publicacions del partit, com si intuïssin que, per assolir el favor dels lectors catalans —i ja no diem rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes—, a Pla no li seria precisament útil que se sabés, per exemple, que havia escrit: “Los catalanes pueden estar plenamente satisfechos: luchar treinta años deseperadamente por la autonomía y llegar a la panacea de ser presididos por un hombre conocido por El Pajarito, acredita un sentido político realmente insospechado, indescriptible” (FE, 18-I-34). El malnom del president de la Generalitat és important: és relativament poc emprat, fet que demostra que qui ho escriu és un col·laborador català molt ben connectat. Curiosament, el malnom es repetirà en un article durant la guerra d’una col·laboració de Pla: “Companys —deben saberlo ya los lectores de HERALDO— es conocido por el mundo anarco-sindicalista por El Pajarito. Es un viejo camarada”.

Amb motiu del judici pels Fets d’Octubre, Pla va etzibar que “mejor que esta actitud de vaudeville francés que va adoptando ante todo espectáculo nuestro refinamiento, es la ferocidad impetuosa y auténtica de los pueblos que aún saben ajusticiar a sus traidores” (Arriba, 6-VI-35)[/SIC]. La probabilitat que sigui Pla és molt alta, perquè en un article sense signar a El Diario Vasco del 13 de novembre de 1938 comentaria així les gestions del president del Parlament Joan Casanovas per aconseguir una pau separada per a Catalunya: “No queremos calificar la posición de fondo en que se coloca Casanovas. Es una posición de traición que como tal entra en el Código de Justicia Militar de una manera perfecta”.

El desdoblament de personalitat (arran d’una conferència de Cambó, ironitza que “fue una delicia evocativa, como los sombreros de la reina Mary de Inglaterra”; Arriba, 18-IV-35) admet interpretacions en clau de ball de màscares literàries. No era una pràctica estranya en Pla. El que potser havia començat com una juguesca juvenil lligada a la seva devoció per un Henry Beyle (Stendhal) que mixtificava la seva autobiografia —ell va fer una cosa semblant a les pàgines de La Publicidad en uns articles de 1921 on explicava les seves peripècies polítiques a partir del seu alter ego Santaniol— al Madrid republicà va esdevenir, potser perquè el corresponsal anava curt d’armilla, una certa tirada cap a l’ús d’heterònims periodístics. Són ja més coneguts i gairebé fora de dubte: el “Frank” que alertava sobre el poder malèfic de la maçoneria a El Correo Catalán (1932), el “Damià” que acusava a les planes del setmanari satíric El Considerat (1933) financers catalans com Sunyol o Roviralta d’haver engendrat el monstre Azaña, i, perquè no dir-ho, el “José Pla” que criticava amb tons brillants i apocalíptics el sistema demoliberal a la premsa dretana de províncies com Heraldo de Aragón, El Día o Las Provincias, col·laboracions que minvaren a mesura que la d’Arriba es feia absorbent.

D’aquí a estar al servei dels òrgans de Falange, mentre feia de corresponsal de La Veu de Catalunya, hi havia un pas. Potser no eren mons tan allunyats. L’historiador Enric Ucelay-Da Cal explica que José Antonio es va assessorar sobre l’imperialisme de la Lliga visitant entre 1932 i 1933 Eugeni D’Ors a la casa del filòsof, on un porter esquerranós se les empescava per no posar-li l’ascensor (una forma curiosa d’obstruir l’ascens del feixisme), i Cambó mateix recorda a Meditacions els savis consells que lliurava al jove Primo de Rivera, quan aquest el visitava al Ritz madrileny, segons afirmà José María Fontana, un dels creadors de les JONS.

Tot indica que Pla actuava amb el vistiplau del cap de la Lliga, però també seguint les consignes del conspirador monàrquic i mecenes falangista José Félix de Lequerica, a qui havia conegut essent accionista d’El Sol (on Pla també feia gasetilles anònimes…) i s’oposava al col·laboracionisme republicà de Gil Robles i la dreta catòlica. “Todos conocen El Debate y el tipo de ejemplar humano que la escuela de El Debate produce. (…). La emoción está prohibida en El Debate, toda emoción hasta nos atrevemos a decirlo, la religiosa” (Arriba, 28-III-1935). Tampoc hi manquen les maledicències contra Lerroux i les seves anomenades “majories de recanvi” (“Este procedimiento, ensayado en Francia durante muchísimos años —es un método viejísimo— puede hacer en España la felicidad general. Puede, desde luego, crear una amenidad en nuestra política”; FE, 18-I-34). Però el veritable papu era Manuel Azaña, “un dialéctico exigente, frío, exacto y original. (…) España pasó por las manos de su dictador como por las de un masajista asiático, entre fascinada y atormentada” (Arriba, 30-V-35). Són fragments que porten el segell estilístic de Pla: l’ús dels superlatius en el de FE i el de quatre adjectius consecutius en el segon. A més, en aquest, Pla es va repetir, atès que a La Veu de Catalunya ja havia escrit que era “un home fred, de tipus oriental, que parla com un metge xinès deu manejar el bisturí” (17-X-1931); i a Madrid: l’adveniment de la República sosté que li recorda “un cirurgià xinès implacable i glacial”. L’autoria sembla clara.

A la campanya electoral que donaria el triomf al Front Popular, Pla lloaria a La Veu de Catalunya els tripijocs del president Portela Valladares per formar una coalició de centredreta, amb el suport de Cambó (El Be Negre deia que Portela havia promès un càrrec al periodista), mentre que a Arriba escriuria que “se revela como un titiritero de extraña raza, casi tan interesante como Cambó, que es un nigromante” (30-I-36). Tot indica que havia perdut la confiança en la capacitat endevinatòria de Cambó, entestat a participar en el joc democràtic mentre el soroll de sabres ja ressonava a les sales de banderes.

 

(Quadern, El País, Barcelona, 25 de setembre 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER