I en Lluch, què en diria?

Lluch

 

Jaume Claret

 

La polièdrica personalitat d’Ernest Lluch, fruit dels seus múltiples interessos i obsessiva curiositat, van permetre-li protagonitzar diferents encarnacions. Entre les darreres i fruit de la barreja de l’historiador del pensament econòmic amb la del teòric dels drets històrics, va sorgir la d’especialista en el període austriacista. Amb llibres com Las Españas vencidas del siglo XVIII (1999) i L’alternativa catalana (2000), va reinterpretar la Guerra de Successió com un conflicte entre dos projectes polítics: va reivindicar la viabilitat del projecte perdedor i va resseguir la seva pervivència en el temps.

Si haguéssim de simplificar-ne les diferències, segurament hauríem de parlar d’interessos econòmics oposats entre un partit agrarista castellà i una incipient agricultura exportadora catalana; de models de modernització de l’Estat divergents entre una aposta absolutista més a la francesa i una altra de més pactista a l’angloholandesa, i, sobretot, d’una lluita per l’hegemonia i la influència en la definició dels futurs suports del nou monarca. Més tard, els apologetes de cada bàndol incorporarien interessades lectures a mig camí entre la teleologia i la projecció de conceptes anacrònics. Fins ara mateix.

És evident, per tant, que conèixer avui el parer de Lluch seria ben interessant. Per desgràcia, això és impossible. O gairebé. Perquè, ara fa uns dies, la seva filla, Rosa Lluch, em feia arribar una fotografia d’un paper rescatat d’entremig d’un llibre. Es tractava d’una breu nota manuscrita, només cinc línies, amb la inconfusible cal·ligrafia del seu pare. Dic “inconfusible” i no “inimitable” perquè el traç era idèntic i indestriable respecte de la del seu germà gran, el geògraf Enric Lluch: “Ara estem abocats a una commemoració d’aquests fets que tindran la peculiaritat que duraran quinze anys que són els que van desde [sic] l’any 2000 fins el 2014. En aquesta commemoració hi jugaran les ideologies actuals en curs donat que continuen essent vives [sic] i actuals els temes centrals de les lluites ideològiques d’ara fa 300 anys”.

Sense pretendre-ho, el text esdevé oracular, ja que especula sobre la futura commemoració del 1714 i… l’encerta. Els esforços per dur a terme una anàlisi estrictament històrica d’aquella cruïlla han quedat pràcticament sepultats per l’interessat presentisme polític de cada part. Així, mentre uns asseguren que la història ens convoca, d’altres organitzen aquelarres antiindependentistes amb descendents dels protagonistes històrics, i gairebé tots veuen tergiversacions arreu excepte entre les seves tesis. No cal fer-se l’indignat, l’ús polític de la història és tan antic com la mateixa disciplina i les reflexions sobre els usos i abusos de la història per part del poder omplen lleixes a l’abast de qui hi estigui interessat.

Si tornem a l’escrit de Lluch, segurament data de la primavera del 2000, quan preparava l’edició i estudi introductori a Aragonesismo austriacista de Juan Amor de Soria. De fet, hi trobem el mateix text en castellà i integrat dins d’un discurs més complet, amb un rellevant afegitó final: “ Ya decía muy bien Jaume Vicens i Vives que de esta guerra «se ha hablado, se habla y se continuará hablando, porque está ensañada a la propia médula del estado español moderno» ”.

I és que tots els intèrprets de la Guerra de Successió coincideixen -conscientment o inconscientment- a caracteritzar-la com alguna cosa més que un mer conflicte dinàstic. Perquè a les muralles de Barcelona no va tancar-se la partida, sinó només un capítol més entre dues concepcions oposades d’entendre la construcció d’un estat. Així ho entenia, per exemple, el republicà Manuel Azaña: “ El último Estado peninsular procedente de la antigua monarquía católica que sucumbió al peso de la corona despótica y absolutista fue Cataluña; y el defensor de las Libertades catalanas pudo decir, con razón, que él era el último defensor de las Libertades españolas”. I la partida no ha acabat.

Elucubrar sobre quin posicionament mantindria avui Lluch resulta impossible. Amb tot, penso que seria precipitat integrar-lo, per la seva identificació amb el diàleg, dins l’anomenada tercera via. Perquè ell entenia el diàleg com a mitjà i no com a fi, i difícilment pot dialogar-se amb qui nega l’existència d’un problema i la mateixa possibilitat de negociar-lo. El mateix Lluch va topar amb aquesta ceguera recurrent quan la primera edició de Derechos históricos y constitucionalismo útil (2000), codirigit amb Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, mai va sortir dels magatzems de l’entitat financera subvencionadora perquè el van considerar conflictiu.

 

 

Publicat a l’Ara, dissabte 13 de setembre de 2014

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER