PODEMOS, un intent d’anàlisi (Segona part)

galianapodemos

 

Vicent Galiana

Amb més retràs del desitjat, arriba la segona part d’aquest humil intent d’anàlisi de PODEMOS. Si en la primera part vàrem intentar analitzar la influència del populisme clàssic en l’expansió política del nou fenomen, en aquest segon apartat intentarem analitzar el paper que juga en el nou procés legitimació d’Espanya i els conflictes identitaris que a l’Estat estan presents i en notable procés de creixement.

No és cap novetat que PODEMOS, com han fet anteriorment altres organitzacions d’esquerra d’àmbit estatal, portava al seu programa per a les eleccions al Parlament Europeu el dret d’autodeterminació dels pobles. És més, la plataforma Guanyem Barcelona, de la qual PODEMOS en forma part i és impulsora, ha ratificat moltes vegades el seu suport al dret a decidir de la CAC. I també el seu portaveu ha reconegut múltiples vegades el dret a decidir del pobles i el suport inicial a canvis en el model d’estructuració de l’Estat espanyol. Dintre de l’ampla proposta de democratització de la “democràcia” inclouen, a priori, el dret col·lectiu a decidir democràticament les relacions que ha de mantenir el poble català, com a subjecte polític, amb la resta de l’Estat espanyol.

Però, anem per parts. Com bé explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. En gran mesura, aquest canvi simbiòtic en la forma de pensar-se i sentir-se espanyol fou modificat en temps de la II República: si bé, ja des de temps de Ortega i Unamuno s’havia rebutjat el concepte “nacionalisme” per identificar-lo amb la tradició i la reacció, els somnis de llibertat nacional d’alguns sectors dels pobles baix jurisdicció espanyola en el curt període de govern del Front Popular i, de manera significativa, l’apropiació per part del règim franquista de la veritable concepció d’Espanya aconseguiren que els sectors progressistes espanyols rebutjaren de manera sistemàtica el seu component nacionalista i el seu treball “patriòtic”.

En conseqüència, i fruit d’aquesta apropiació única i no disputada, els partits d’”esquerra” s’han vist obligats a assumir, des dels anys 70, part del programa polític de l’esquerra perifèrica organitzada sempre des de la prima dels resultats electorals i no per la concepció sincera de les lluites d’alliberament nacional. Com bé conclou el politòleg valencià Jordi Muñoz al seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo democrático?  Pel que fa a concepció territorial i privatització democràtica per defendre-la, l’esquerra espanyola no es situa gaire lluny de la dreta espanyola.

Arribats fins ací, PODEMOS trenca la dinàmica anterior i recupera l’orgull nacional des de posicions progressistes. Ara, un patriota ja no és un idiota. I, sobretot, els patriotes vertaders són la gent corrent, els anònims quotidians. La qüestió central no és l’eufemisme. Podem analitzar-ho a l’Amèrica Llatina o, inclús, en alguna esquerres independentistes que habiten dintre de l’Estat espanyol, com la gallega, on el concepte de pàtria adopta un sentimentalisme especial lligat a la identitat col·lectiva i el somni de transformació social. Per tant, la crítica no és a l’adopció de Pàtria com a concepte aglutinador ni com a motor de proliferació d’identitat política.

La qüestió central, al meu entendre, es situa en el paper que pot jugar la nova formació política en la regeneració de l’espanyolisme. Per una banda, en els últims anys la manca de credibilitat del sistema polític espanyol ha motivat l’expansió dels diversos projectes independentistes d’arreu l’Estat; per altra banda, històricament la defensa ferma del projecte nacional espanyol havia estat un camp reservat per al liberalisme reaccionari. I aquí, PODEMOS pot jugar el paper central en la reconducció del descontentament social per tornar-lo a integrar a la idea nacional preexistent. La concepció clàssica del “patriotisme constitucional” de Jürgen Habermas cobra ara una gran importància: veiem com, novament, davant els hipotètics processos de ruptura apareixen moviments regeneracionistes amb gran projecció social. Aparegueren al segle passat i ho han tornat a fer ara.

Al remat, és aquesta dialèctica patriota de reafirmació d’un projecte nacional ja acceptat, com l’espanyol, mitjançant una llengua, un marc territorial, legislatiu i constitucional la que ens permet afirmar que PODEMOS ja té un projecte nacional identitari: Espanya.

És solament un inici? Amb la victòria electoral PODEMOS recolzaria i impulsaria els projectes d’alliberament nacional dintre de l’Estat? És solament una idea preconcebuda o, veritablement, PODEMOS implica la reactivació de l’orgull popular espanyol? Pot conviure PODEMOS al marge dels processos d’identitat nacional que es desenvolupen a l’Estat? És PODEMOS el nou garant la unitat d’Espanya? Recordeu a Felipe González cridant “Gora Euskadi askatuta” a Eibar el 76? I el paper del PSOE davant el Pla Ibarretxe, el famós Estatut del 2010 o en el procés sobiranista actual? Moltes preguntes més ens queden per resoldre.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER