La lectura interminable

josep palàcios

Ponç Puigdevall

A pesar que Josep Palàcios (Sueca, 1938) va tenir uns inicis literaris fulgurants -als 19 anys va guanyar el premi València amb Les quatre estacions, per exemple-, se sol afirmar que és l’escriptor més secret de la literatura en llengua catalana perquè no concedeix entrevistes, perquè la seva participació a la vida pública és nul·la i perquè ha optat sempre per editar i distribuir la seva obra al marge dels canals més ortodoxos.

Tot i així, el 1989 l’editorial Empúries va publicar AlfaBet , la versió corregida i ampliada d’un primer Alfabet , que va ser recompensat amb el premi de la Crítica Serra d’Or i, sobretot, amb l’entusiasme de tots els lectors que van sentir la feliç exaltació d’estar llegint gran literatura. A partir de llavors, no van ser pocs els que van saber que una obra de Palàcios significava enfrontar-se a un tipus de literatura que, des d’un primer moment, avisava amb arrogància que, amb segons qui, no hi volia tenir cap mena de tracte, i que el seu autor, perquè sí -com si obeís un destí cec i inexplicable-, des de l’aïllament, la soledat i la independència, com si es repetís tenaçment la frase on María Zambrano diu que “escribir es defender la soledad en que se está”, s’havia proposat preservar la Literatura de la ruïna i la destrucció. A partir d’ara, amb els dos volums de La imatge  (PUV, 272 i 282 pp.) no seran pocs els que constataran que Palàcios ho ha aconseguit.

La imatge reuneix bona part de l’obra de Palàcios, i el lector que s’endinsi en aquest laberint de narracions, que són, en el fons, apòlegs cruels i enigmàtics -que, més que narrar, el que fan és un forat al voltant d’uns punts fixos que serveixen d’eix-, en aquest laberint de versos i dístics morals -i es commogui amb El camí obert -, en aquest conjunt d’assajos més o menys clàssics -sobre l’estil de Josep Pla i Joan Fuster, per exemple-; el lector que gosi endinsar-se en aquest laberint d’aforismes que no són aforismes -o que són més que aforismes- perquè, al cap i a la fi, són els discursos d’un flux de consciència que esdevé bellament sagnant i insuportablement tens; el lector que consideri un goig incalculable perdre’s enmig de la paraula i el ritme i la respiració de la prosa altíssima d’aquestes pàgines, en fi, sabrà també per què Palàcios és un dels escriptors més secrets de la literatura, d’una literatura tan secreta com pot ser-ho la dels místics, la de Kafka, o la d’Edmond Jabès: perquè sembla que es llegeix algú que es mostra rere unes parets transparents i permet veure’l com camina, com gesticula i com parla, com participa del destí i els sentiments del lector, sí, però com més ho fa, més s’exclou, com si habités molt lluny, tan lluny que potser resulta que el món on viu no li pertany ni a ell mateix. A mesura que es va llegint La imatge , el lector té la certesa que, pàgina rere pàgina, text i autor estan més units, tan compenetrats que s’arriba a sentir la simbòlica materialització d’un esperit i una lletra que vetllen per la seva pròpia seguretat, com si l’un i l’altre s’avisessin amb alarma que els lectors ja estan a punt d’arribar.

Però el lector que no només hi arribi sinó que també s’hi quedi tindrà l’orgull de llegir algunes de les pàgines més espectaculars i memorables que hagi pogut llegir en molt de temps, sabrà que escriure és reescriure, que ningú pot dir que és un escriptor si abans no posa seriosament en dubte el seu dret a ser-ho, i veurà com una obra orquestrada sobre el llenguatge i la pròpia escriptura, sobre la soledat i sobre la mort, pot crear un espai còmplice de reserva i amistat, i que no hi haurà cap moment que no es tingui la sensació d’estar trepitjant un recinte sagrat. Palàcios ha escrit una obra interminable que exigeix igualment una lectura interminable, però els llibres d’aquesta estirp fan que el lector pugui jactar-se d’haver tingut el privilegi de ser-ne el seu contemporani i agrair, mentrestant, que l’obscuritat de l’autor hagi il·luminat algunes zones obscures de la seva manera de ser. Al cap i a la fi, el mateix Palàcios n’és ben conscient quan en un passatge de Cop de daus escriu: “Anomenar és il·luminar. Però, d’allò que jo dic, alguna part sempre en restarà en l’ombra. I encara, allò que jo dic, a vosaltres, us donarà més o menys llum, mentre que, a mi, no em traurà mai de la foscor”.

(Quadern, El Pais (BCN), 16 de juny 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER