A les dues bandes del Sénia

poblet_retaule_major

 

Vicent Olaso

Passe una setmana de vacances a Catalunya, entre la Conca de Barberà i l’Urgell, amb la intenció expressa -assumida com una obligació-, de completar la Ruta del Císter formada pels monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i d’aturar-me en la contemplació de les sepultures reials, les de Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Magnànim …  La pujada de catalanitat que note al cor s’accentua amb la constant contemplació, en balconades i finestres, en els centres urbans com en els poblets més petits, de senyeres estelades, pancartes i pintades a les parets exigint la consulta soberanista i exhortant-ne a la participació. Ara bé, a peu de carrer, en el que és el batec quotidià, la vida transcorre sense que cap punt d’ebullició faça l’efecte d’amenaçar res. No s’escolten sorolls intempestius, no es veuen piquets informatius ni colles rondant domicilis particulars. Potser la intensa calor aconsella ajornar enardiments.

Als espais televisius, però, la cosa canvia i es noten les ganes de tensió. S’han de seguir patint els atemptats al sentit comú de la televisió digital terrestre, alimentats aquests dies per la dolorosa detenció d’un edil d’ERC acusat de pederàstia. Se m’acut pensar que al pas que va la cosa, d’ací al novembre aniran caient en desgràcia un bon nombre de polítics catalans, als quals se’ls descobrirà oportunament tots els pecats amagats fins ara. Ja sembla que aquesta “posada en escena” debilita la fe de la ciutadania en les bondats de la independència, com també sembla que el timing està perfectament calculat perquè el degoteig puga arribar fins a les vespres del dia del referèndum il·legal.

Al cim d’aquest fenomen, no cal dir-ho, se situa l’afer Pujol. Des del seu refugi a les muntanyes, i fent ús del conegut argument que “això, ara, no toca”, l’expresident, assetjat pels periodistes, refusa amollar més del compte i remet al setembre, quan potser declararà al Parlament sobre els diners ocults. La tranquil·litat que mostra en pantalla, i que contradiu els comentaris generals que el descriuen com un home abatut i consumit, em fa pensar si en Jordi, amb el seu llarg recorregut, no té prevista una porta d’eixida o guarda al calaix allò que se’n diu “documents comprometedors” de terceres persones. Pura especulació, tot plegat. Alguna cosa se sabrà, supose, abans o després de l’onze de setembre. Als diaris catalans, tant els grans com els de tiratge comarcal, els articles d’opinió es toquen els uns als altres, i tothom -faltaria més- demana neteja, exemplaritat, expiació, etc. Alguna cosa hi ha escrita a la Bíblia sobre això.

A l’hora de tornar a casa, la malenconia m’assalta mentre pense que la independència unilateral del Principat podria deixar els Països Catalans definitivament trossejats. “Ca ú panye”, es diria que raonen els nostres veïns del nord, que cadascú faça el que crega més convenient, perquè el temps no espera ningú. Per alentir el procés, abans d’entrar al País Valencià, abandone l’autopista i faig marrada pels volts del riu del Sénia, la frontera natural entre tots dos territoris. És diumenge a migdia, i a Ulldecona tan sols s’hi veu gent a la piscina municipal. A Vinaròs, en canvi, a tocar de platja, el passeig marítim és ple a vessar. Sota la calitja estiuenca, ambdues poblacions aparenten funcionar amb un pilot automàtic endormiscat. Sols que a Ulldecona, a l’espera que arribe la tardor, també s’hi troben estelades als balcons, que llueixen pelats a Vinaròs. Però espera! No era fins ací que va arribar la cadena humana? Umm…

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER