Bous: cultura, tradició i barbàrie

bous i culura

Juli Capilla

 

La notícia es publicava aquest cap de setmana a la premsa i, val a dir, no deixa de ser sorprenent –i preocupant: “en els primers sis mesos de l’any el nombre d’actes taurins s’ha incrementat fins a un 25% a la Comunitat Valenciana, en comparació al mateix període de l’any passat”, segons declaracions del director general de Seguretat i Protecció Ciutadana de la Generalitat Valenciana, Manuel Roca. En total, i durant el primer semestre d’enguany, s’han celebrat 1.525 actes taurins, mentre que durant el mateix període de l’any passat només se’n van comptabilitzar 1.223. I això a pesar d’una crisi que, els darrers anys, havia fet minvar el nombre d’actes taurins de manera dràstica.

A què es deu l’increment d’aquest primer semestre? Caldria, primer de tot, que ens aclariren què s’entén per “acte taurí”. Però, donem per vàlid el criteri qualificador i pensem que es tracta dels mateixos actes de sempre i que, efectivament, han augmentat al País Valencià. No cal dir que si hi ha un factor determinant en l’increment és el recolzament incondicional –més encara, militant– que han tingut aquesta mena d’actes per part del Partit Popular. Més d’un líder del Consell, com ara Serafín Castellano o Arturo Torró, s’hi han mostrat com fervents defensors de la “festa”, per diverses raons. Hom argumenta a favor raons “incontestables”, com ara el pes de la tradició, o el seu valor cultural. De fet, el mateix Manuel Roca va reiterar el cap de setmana passat el “ferm compromís de la Generalitat amb els bous al carrer com a senya d’identitat de la Comunitat Valenciana”, i que seguiran “treballant per a declarar Bé d’Interès Cultural (BIC) la festa”. En aquest sentit, caldrà recordar-li al senyor Roca que els bous al carrer no són patrimoni identitari exclusiu dels valencians –si és que podem parlar de senyes d’identificació “nacional”, pel que fa als bous; d’altres comunitats també en fan, de bous al carrer, com ara a l’Aragó i –ai las!– també a Catalunya, on la Generalitat –em referisc ara a la catalana– permet aquesta mena de festejos, els correbous, per bé que va prohibir les tradicionals corregudes de bous a la plaça. (Cal recordar que va ser el parlament de Catalunya qui les va prohibir per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el mes de juliol de 2010, i que molts anys abans també ho va fer la Comunitat Canària.)

I què han fet els altres partits valencians amb representació a les Corts? Únicament Esquerra Unida s’ha mostrat diàfana a l’hora de manifestar-se en contra de la “festa”, i fins i tot va anunciar el mes de juliol passat que presentarien una iniciativa de prohibició al parlament valencià. Mentre que PSPV i Compromís, tot i no estar a favor de la festa, s’han mostrat més que dubitatius davant la possibilitat de donar suport a una prohibició taxativa, amb arguments que apel·len a “la inoportunitat” del debat (Compromís), i fins i tot argumentant que cal reforçar les mesures de seguretat i de protecció envers els animals (PSPV). Llevat d’Esquerra Unida, doncs, els dubtes existencials, entre els membres de l’oposició, pel que fa als braus, són més que evidents –potser perquè n’hi ha qui pensa que estan en joc un contingent de vots no gens menyspreable.

Sia com sia, el moll de l’os de la qüestió no rau en el debat polític, que va i ve com la barca de Caront, sinó en els maltractaments que pateixen els animals i les morts que es produeixen en la “festa”, amb banyes o sense. Que els bous siguen o no cultura (qualsevol manifestació humana és cultura, en definitiva) i que estiguen “avalats” per la tradició (també en alguna època ho va estar l’esclavatge o el fet que les dones no pogueren votar) no és, però, una coartada o un argument a favor. En totes les societats hi ha tradicions que cauen o que hom fa que caiguen a través de prohibicions perquè es consideren incivilitzades i èticament reprovables. I maltractar els animals –i posar en risc les persones, per molt lliures o inconscients que siguen– no és, precisament, una mostra de progrés, ni d’evolució, ni d’intel·ligència, ni de cultura, per molts Picasso, Goya o Lorca que defensaren la “festa” en les seues obres (i que conste que aquestes sí que són una manifestació d’alta cultura, i d’art, a pesar dels motius taurins que s’hi fan servir). Si ens atenyem a una concepció funcional del terme de cultura, segons la proposta dels funcionalistes, com ara la del sociòleg Émile Durkheim, tots els elements de la societat tenen alguna mena de funció social, i per això són necessaris. És evident que la “festa” dels bous, al carrer o dintre la plaça, ha perdut la funció social que posseïa abans i que és, ara com ara, no només prescindible sinó menyspreable.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER