El sexe té raons…

sexualitat

 

Gregorio Luri

 

A Girolamo Cardano la seva mare el va llençar a les escombraries tot just parir-lo. Potser per aquesta escandalosa falta d’afecte va estar sempre empaitant les dones. Es justificava dient que “per culpa de la meditació, els vapors dels intel·lectuals marxen a la part oposada dels genitals, cap al cervell, així que els convé tractar amb noies guapes, llegir literatura eròtica, penjar quadres de dones boniques a les alcoves i no deixar mai de fer l’amor, perquè no hi ha res millor per alleujar les preocupacions”. No tots els filòsofs han pensat el mateix. Plotí sentia vergonya de tenir cos; Orígenes es va castrar en un rampell d’ascetisme i, segons Aldous Huxley, un filòsof és algú que ha descobert alguna cosa més interessant que el sexe. Però també podem recordar Agustí pregant: “Senyor, dóna’m la castedat…, però encara no”; Abelard, també castrat, però contra la seva voluntat; Rousseau, rendit incondicionalment davant Sophie d’Houdetot, en veure-la amb pantalons de muntar i una fusta a la mà; Russell (a qui T.S. Eliot descrivia com “Príap entre el boscatge”)… El mateix Aristòtil va haver d’admetre que el sexe té raons que la raó no entén.

Aristòtil es veia obligat a renyar sovint el seu deixeble Alexandre (el futur Alexandre el Gran) perquè estava massa pendent de les dones. El jove, per fer-lo callar, va convèncer una serventa de palau perquè s’insinués voluptuosament al filòsof fins a doblegar la seva voluntat. La noia va jugar a l’estira-i-arronsa fins que la presa va picar l’ham. Llavors li va dir que abans de cedir als seus desitjos volia demanar-li un favor. S’havia de deixar cavalcar amb cadira de muntar i esperons. Al filòsof això no li feia gaire gràcia, però qui no ha fet alguna ruqueria en la intimitat? En un tres i no res estava corrent a quatre potes a esperons batuts amb la noia a l’esquena. Tot d’una, Alexandre, que s’havia amagat darrere d’una cortina, va aparèixer i li va preguntar: “Què esteu fent, mestre?” Aristòtil, avergonyit, va aprendre immediatament la lliçó. Els visitants del Museu d’Història de València podem gaudir d’una mènsula del segle XIV que representa magníficament aquesta història.

En aquesta llegenda hi ha un apunt de la misogínia que ha acompanyat la història de la filosofia des de Tales i que culmina amb Schopenhauer d’una manera molt ambigua. Schopenhauer, el més misogin dels filòsofs, veia en la relació sexual el desvetllament de l’essència del món. Va descobrir aquest misteri als braços de Caroline Richter, una ballarina amb uns braços tan llargs que li permetien abraçar tres amants alhora. Un dia Schopenhauer va deixar escapar aquest comentari: “M’agradaven molt les dones; tant de bo els hagués agradat jo a elles”.

La relació entre la filosofia i el sexe és complexa. Pensem en Enfantin, un deixeble de Saint-Simon que l’any 1833 va enviar els seus seguidors a buscar pels prostíbuls del Mediterrani oriental la dona messies que alliberaria la humanitat. O en Comte, el pare del positivisme, deixeble també de Saint-Simon, que va santificar Clotilde de Vaux, la dona que no va voler correspondre al seu amor. La va conèixer el 1845 en un sopar. Ella estava trista perquè el seu marit havia fugit de França amb les butxaques plenes de diners del tresor públic. Ell se’n va enamorar devotament i ella va accedir a ser amada, però deixant clar que, a causa de les seves conviccions catòliques, mai “sobrepassaria els límits de l’afecte”. Tot just un any després, Clotilde moria de tuberculosi als braços de Comte i ell va dedicar la resta de la seva vida a mantenir viva la seva memòria. Cada setmana visitava la seva tomba i li parlava fins que aconseguia visualitzar la seva presència. Sense adonar-se’n, estava refutant Schopenhauer, que havia afirmat que, en les coses de l’amor, dues ànimes no es troben si els seus genitals no es busquen. Al llarg de les seves visites va acabar donant forma a una nova religió, recollida en un Catéchisme positiviste que proclamava com a sants Newton, Galileu, Gutenberg, Shakespeare, Dante, Juli Cèsar i, naturalment, Clotilde de Vaux. Entre els deixebles de Comte hi ha Alain, Jules Ferry, Anatole France, Émile Littré, J.S. Mill, Charles Maurras i fins i tot tres fundadors de repúbliques: Teófilo Braga, Benjamin Constant i Tomás Masaryk.

Em temo que el principi “Penso, per tant, existeixo” és un comentari propi d’un filòsof amb la libido satisfeta. No cal donar, doncs, gaire crèdit a Camille Paglia quan diu que la filosofia és massa frígida per a les dones.

Publicat a l’Ara, diumenge, 3 d’agost de 2014

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER