Escot Figueral
L’estiu ens proporciona l’ocasió de no pegar un brot, o de pujar al Pedraforca, que d’esperits intrèpids mai no ens mancaran, o fotre el camp cap a Tailàndia on diuen que la carn jove i fresca es compra a bon preu, anar a un concert mozartià en màniga de camisa o simplement escoltar sarsueles, que són una escola formidable de sociologia recreativa. La gent fa coses més o menys relaxades, que puguen distraure còmodament l’esperit o les gònades, llevat dels abnegats del Pedraforca, esclar. Veus, qui no declina en les seues obligacions és l’Estat. No parle d’una noció abstracta, filosòficament llunyana i abstrusa de l’Estat. No. Parle de l’Estat espanyol, que sempre serà una matèria corretjosa, com aquell pa de baixa qualitat que en arribar la nit és pura goma immastegable, difícil de pair. Però tan real com el sol i els planetes.
La coral hispànica s’ha posat a esbombar les maldats d’en Pujol i família. L’estiu dóna, en efecte, per a moltes coses. De sobte, la coral hispànica ha caigut del burro de la vida es sueño i per comptes d’adonar-se que sempre han portat bec les oques s’ha posat a vociferar estentòriament qualsevol tornada de sarsuela vindicativa de poble ultratjat, en aquest cas per l’oro catalán del clan Pujol i Ferrusola i, de passada, ja que és de bades, per l’órdago de Mas i companyia. Però ja sabem que el verb «pensar» és un pèl estrany a les habituds de la coral hispànica, més decantada a fer servir l’òrgan central i motor de l’aparell circulatori, en íntima connexió amb el reproductor. Tot el XIX i el primer terç del XX espanyol és, si bé es mira, un escreix de passions bombejades pel cor i els engonals, amb permís dels historiadors. Mireu sinó aquesta Canción española del Niño judío:
De España vengo, de España soy
y de mi cara serrana lo va diciendo.
He nacido en España por donde voy.
A mi lo madrileño, me vuelve loca
y cuando yo me arranco con una copla
el acento gitano de mi canción
toman las flores de mi mantón.
I com que la cabra siempre tira al monte, la coral hispànica torna a fer exhibició d’allò que realment defineix un «home». Dic un home i no una dona, perquè tot el XIX, el primer terç del XX espanyol i ara mateix és una inflamació testicular, amb permís de les xiques que garbellen això de la història del gènere, com apunta aquesta estrofeta impagable de Pan y toros:
España ha de ser libre,
libre Castilla,
mientras haya en España
manolería.
Que todo chulo maneja
la guitarra
como el trabuco.
Si la coral hispànica confiara una miqueta més en el cervell que en el baix ventre s’hauria adonat que la maldat dels Pujol i Ferrusola s’ha teixit tots aquests anys amb connivència, coneixement de causa i voluntat de l’Estat i els seus aparells. L’Estat, capitanejat pels esbirros del CNI i dels inspectors fiscals, sabien fil per randa de les vel·leïtats evasores i evasives de la llopada Pujol i Ferrusola. Si més no des que el senyor Hervé Falciani, informàtic espavilat de la filial suïssa del banc HSBC, s’apuntà el nom de 130.000 pispes encorbatats, amb la finalitat d’aspergir amb herbicida la corrupció financera del sofert món financer, segons declarava amb altruisme bíblic, i per a mullar-hi sense escrúpols segons la policia. Mai no sabrem els comptes borbònics dipositats veges tu a saber on, però sí que hem sabut que l’ínclit Botín, que té un cognom que ni fet a posta, pagà dos-cents milionets de l’ala per haver col·locat la pasta lluny de les fronteres espanyoles. ¿I què se’n va fer de la denúncia contra el més gran banquer d’Espanya? Busca qui t’ha pegat! Però el que va perpetrar mister Botí ho ha intentat fer, amb èxit o sense, tot fill i filla de veí (i no està malament el redolí!), seguint l’exemple de la criada Menegilda, quan a la Gran Vía dels grans mestres Chueca i Valverde canta:
Cuando yo vine aquí
lo primero que al pelo aprendí
fue a fregar, a barrer
a guisar, a planchar y a coser;
pero viendo que estas cosas
no me hacían prosperar,
consulté con la conciendia
y al punto me dijo “Aprende a sisar.”
“Aprendre a sisar, aprende a sisar”.
Salí tan mañosa que al cabo de un año
tenía seis trajes de seda y un satén.
A nada que ustedes discurran un poco,
ya saben o al menos,
ya se han figurao
de dónde saldría
para ello el parné.
El president del Banc de Santander també va consultar la seua pròpia consciència, que carai! I bé, potser siga un lladre el senyor Emilio Botín, però seria en tot cas un lladre espanyol, un honorable lladre espanyol que no posaria mai en dubte la sagrada Constitución ni la manolería. Mentre Jordi Pujol es mantenia en allò del «peix al cove» autonòmic, els del ministeri d’Hisenda, amb el consentiment per descomptat de les oficines de la Moncloa, li consentien les compulsives aficions monetàries de la seua progenitura. Alhora, amb calculada perversitat, donaven peixet a la coral hispànica per desfogar-se motejant Pujol de nan català insaciable que mai no en té prou, tot oblidant el tango de la Menegilda. Marededeusenyor, quina comèdia tots aquests anys!
Però s’ha acabat el bròquil. ¿Per què? Pujol, que ja no pintava fava en la política de cada dia, ha trencat la baralla de la lleialtat constitucional. I aquest Estat que no el para ni déu ni la canícula i que vetla per tots nosaltres, ha exhumat l’expedient del que fou president de la Generalitat: un torpede que ha impactat de ple en el procés de la transició nacional catalana. Joc brut des de les clavegueres de l’Estat. I encara hi ha qui es mofen del dret a decidir! Jo sóc un gran admirador de l’autonomia portuguesa, encara que rancallosa i endeutada fins a les celles, perquè allà hi ha també un fum de Menegildes expertes a cisar. Permet, l’autonomia portuguesa, si més no, rentar i llavar dins casa el teu propi tarquim, i així evitar que te’l refreguen per davant dels morros quan als altres més els convé.
