Hi ha prou justos per salvar (moralment) Israel?

Boycott

Pau Viciano

Dissortadament, sembla que no. És clar que la societat israeliana, i per extensió el món jueu, és plural i hi trobem veus valentes, fins i tot heroiques, que s’alcen per denunciar els brutals atacs contra la població palestiana de Gaza i, en general, un règim d’ocupació que dura ja mig segle. Activistes i polítics israelians com Uri Avnery o Meir Margalit, periodistes com Amira Hass o Gideon Levy, historiadors com Ilian Pape se la juguen per informar sobre els orígens i la realitat dels territoris ocupats. Han sofert amenaces i alguns han hagut de veure com, des dels sectors més radicals dels colons, es demanava que l’exèrcit israelià els fes objecte d’”assassinats selectius”. Intel·lectuals i activistes jueus de fora d’Israel, com Noam Chomsky, Norman Filkenstein o Naomi Klein, també s’han posicionat clarament contra l’ocupació i la matança del poble palestí.

Això els honora, però quina influència tenen dins de la societat israeliana? Molt poca, si atenem els resultats electorals, cada vegada més desplaçats cap a l’extrema dreta, i sobretot  l’ascens de les opinions i les actituds racistes dels ciutadans jueus d’Israel. En un llibre recent, El final de la modernidad judía, l’historiador Enzo Traverso analitzava el canvi de la inteligentsia jueva, que en els darrers cinquanta anys ha passat de defensar posicions majoritàriament crítiques i progressistes a avalar l’ordre més conservador. Però en el cas d’Israel la deriva no s’ha aturat ací i ha anat adquirint trets racistes i fins i tot genocides. Arran dels atacs contra Gaza, han proliferat en les xarxes els selfies de joves israelians cridant a l’odi i la mort dels àrabs. Això s’afegeix al cas de les samarretes que, fa uns anys, vestien alguns soldats on es veia una dona palestina embarassada dins d’un punt de mira, amb la llegenda: “Mata’n dos d’un tret”. No són coses de frikies: una diputada del Parlament israelià, Ayelet Shaked, del partit La Llar Jueva, recollia en la xarxa la proposta de matar totes les mares palestines com l’única manera s’acabar amb les “serps” abans que puguen créixer.

Encara es podrien afegir d’altres casos: el càstig col·lectiu aplicat pels atemptats suïcides ha estat la demolició de les cases dels atacants, però hi havia veus que demanaven també la mort dels familiars més propers. Seguint aquesta línia repressiva, el professor Mordechai Kedar, expert en literatura àrab de la Bar-Ilan University, la segona d’Israel, afirma que l’única manera frenar els terroristes és fer-los saber que les seues mares i germanes seran violades com a represàlia, igual que feien els feixistes serbis a Bòsnia. Tenim també les imatges dels colons contemplant, en un ambient festiu, com les bombes destrossen impunement Gaza i les seues petites “serps”. És cert que, arran de l’escàndol internacional, aquestes actituds tracten de matisar-se des de les esferes oficials, però no deixa de ser cert que una gran part la societat israeliana les aplaudeix o, almenys, les tolera.

Tal com explicava Gideon Levy en un article del diari Haaretz fa un parell d’anys, les enquestes certifiquen aquesta deriva racista d’Israel: un 59% dels ciutadans jueus són partidaris que els israelians àrabs siguen discriminats a l’hora d’esdevenir funcionaris, més del 33% voldrien privar-los del dret de vot al Parlament i el 47% simplement els expulsaria, deixant un Israel ètnicament purificat, sense els àrabs que ara suposen una cinquena part de la població del país. Això és el que pensen dels seus conciutadans àrabs, de passaport israelià. Les opinions sobre els palestins de Cisjordània i Gaza, com era d’esperar, encara són més preocupants. En paraules de Gideon Levy, aquestes enquestes dibuixen l’Israel jueu com “una societat molt malalta que presenta la majoria dels israelians com ultranacionalistes i obertament racistes”. Fa falta molta retòrica (hasbarà, en diuen) per maquillar aquesta realitat. Davant de tot això, els justos es veuen impotents per canviar el seu país des de dins i demanen l’ajuda del món en forma de boicot i sancions (moviment BDS), de manera semblant a com es va lluitar pacíficament contra l’apartheid sud-africà. Com diu el mateix Levy, donar suport al boicot econòmic, polític i acadèmic contra Israel és “l’últim refugi dels patriotes israelians”. Dels veritables patriotes com ell, caldria afegir.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER