Hannah Arendt, Monika Zgustova i la banalitat del mal

auschwitz

Sal·lus Herrero

Monika Zgustova ha publicat recentment l’article “Conflictes després d’una batalla” (a l’Ara del 28 juny, i reproduït en aquesta web) on contava com un grup de jueus van salvar les seues vides amagats més d’un any a les clavegueres de Lviv gracies a l’ajut del polonès Socha; després de l’alliberament de la ciutat per les tropes soviètiques, el 1944, una nena del grup va publicar “El jersei verd”, un testimoni sobre la seua experiència; sense ella no sabríem res de tot allò.

Zgustova assenyalava el camp de concentració de Theresienstadt, a uns 100 km de Praga, que els nazis mostraven com un camp modèlic. Tanmateix, Benjamin Murmelstein, l’últim president del consell jueu de Theresienstadt, va donar testimoni que, en realitat, els jueus hi estaven sotmesos a treballar en les pitjors condicions imaginables i, si no els mataven, morien a desenes de milers de malnutrició i malalties, sobretot els ancians, que hi eren majoria. Sense el testimoni de Murmelstein no hauríem sabut què passava exactament al camp de Theresienstadt.

Explicava també Zgustova que tots dos testimonis s’han portat al cinema. En la 16a edició del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, que va tenir lloc del 10 al 15 de juny, es van poder veure dues pel·lícules excel·lents basades en aquestes històries que testimoniaven la barbàrie nazi: In darkness -entre molts altres premis nominada per a l’Oscar el 2012, de la coneguda cineasta polonesa Agnieszka Holland-, i L’últim dels injustos (2013) -que Xavier Antich va presentar magistralment al festival, i és de Claude Lanzmann, el realitzador del mític film Shoah. El testimoni Benjamin Murmelstein, l’últim president (ältester) del Judenrat del camp de concentració de Theresienstadt, parlava en L’últim dels injustos de la generositat dels consells jueus. L’espectador queda convençut que Murmelstein, tant a Theresienstadt com abans a Viena, on havia estat l’últim cap dels rabins durant l’era nazi, maldava amb tots els mitjans al seu abast per ajudar la comunitat jueva. En canvi Hannah Arendt, al seu llibre Eichmann a Jerusalem, va denunciar la covardia dels presidents dels Judenrats que van  intentar salvar la pròpia pell sacrificant la gent de la comunitat. Quina versió hem de creure, doncs?

Més encara, Zgustova advertia que “Murmelstein testimoniava, en el documental de Lanzmann, que com a cap dels rabins de Viena, el 1938, havia de tractar sovint Adolf Eichmann, membre de les SS i, en els anys trenta, cap del departament dedicat als afers jueus, sobretot de l’emigració que els nazis aleshores encoratjaven a través de la violència i l’opressió econòmica que exercien envers els jueus. Murmelstein va descriure Eichmann com un home fredament cruel, capaç d’espoliar els darrers béns dels ciutadans jueus prometent-los passatges a països de l’Amèrica Llatina que eren falsos. I tot en benefici propi, pura corrupció. Murmelstein no trobava cap paraula per justificar el líder de les SS, que més tard fou un dels màxims responsables de l’Holocaust. Després de la guerra, Eichmann va fugir a l’Argentina; allà els serveis secrets israelians el van capturar i el van portar a Jerusalem, on va ser jutjat i condemnat a mort. Murmelstein no va poder evitar parlar de Hannah Arendt i del seu retrat del promotor de l’Holocaust al llibre Eichmann a Jerusalem, a més a més del concepte de la banalitat del mal que la filòsofa jueva d’origen alemany havia encunyat. Amb un gest de rebuig taxatiu, Benjamin Murmelstein afirma: “Madame Arendt no va entendre ni gota d’Eichmann; durant el judici a Jerusalem devia sucumbir a la ben preparada autojustificació del nazi”.

I explicitava Zgustova que “segons el concepte de la banalitat del mal, l’Eichmann d’Arendt no era l’encarnació del mal, sinó un home gris i normal amb un desenvolupat sentit de l’ordre que havia fet seva la ideologia nazi, la qual no s’entenia sense l’antisemitisme, i, orgullós de si mateix, la va posar en pràctica. Arendt, en el seu llibre, va insinuar que Eichmann era un home com molts d’altres, un buròcrata disciplinat i ambiciós: no un ogre sanguinari sinó una persona ‘terriblement i temiblement normal’; un producte del seu temps i del règim que li va tocar viure. La visió d’Arendt contrastava amb la del fiscal de Jerusalem, que, d’acord amb l’opinió pública, va retratar Eichmann com un monstre al servei d’un règim criminal, com un home que odiava els jueus de forma patològica i que fredament va organitzar la seva anihilació. Arendt, en canvi, va escriure: ‘El que va quedar en les ments de les persones com Eichmann no era una ideologia racional o coherent sinó únicament la consciència de participar en alguna cosa històrica, gran, única’. Dit en paraules d’Aristòtil, en lloc de limitar-se a ser una ‘historiadora’, Arendt va voler convertir-se en ‘poeta’.” Jo hi afegiria que em sembla una manera d’intentar desprestigiar i desqualificar la tasca analítica d’Arendt perquè no és condescendent amb tots els líders jueus i jutja críticament els qui foren còmplices dels nazis, tot i que sabia que les circumstàncies eren terrorífiques.

 

En aquest contrast entre Murmelstein i Hannah Arendt, Monika Zgustova conclou  que “existeix la tendència natural de considerar que un testimoni és més fidedigne que un pensador, perquè ha viscut una cosa que molts altres no han experimentat. En aparença, qui ha viscut alguna cosa ho sap tot sobre ella, i si el testimoni ha sofert en un camp de concentració, el seu patiment sembla donar-li encara més raó. Tanmateix, el pensador o l’historiador, que prenen distància dels fets que examinen, que tenen en compte un ampli context històric, que descarten qualsevol traça de sentimentalisme i grandiloqüència i es deixen guiar pel seu esperit analític i una dosi ben mesurada d’intuïció, poden arribar a conclusions tan o més lúcides que el testimoni. De manera que tant la història del testimoni com la tesi del pensador (les quals, com hem vist, arriben a contradir-se) poden servir-nos per acostar-nos a la complexa veritat del que va passar”.

A aquest interessant article de Monika Zguzstova, només caldria ‘matisar’ que Hannah Arendt no acusava de col·laboracionisme ‘tots’ els presidents dels Consells Jueus, també indicà que alguns es negaren a ser-ne còmplices i es suïcidaren abans de trair els seus propis conciutadans de  la comunitat jueva. Si algú s’ha llegit els Escrits jueus, Els orígens del totalitarisme o Eichmann a Jerusalem, sap perfectament que Arendt és una pensadora ‘jueva’, en el sentit d’interessada i preocupada pels avatars de la història jueva, però, també una analítica rigorosa que no deixa de consignar qualsevol informació sobre els jueus tot i que siga incòmoda, delicada, escabrosa o inclús encara que puga perjudicar  la seua pròpia comunitat, perquè -com a filòsofa- considera que és prioritària la funció d’escriure al servei de la ‘veritat’, tot i que aquesta veritat siga complexa, contradictòria i difícil de copsar i de contar sense conflictes o sense atacs personals i polítics, com els que va haver de suportar davant la publicació d’Eichmann a Jerusalem i les interpretacions distorsionades, perverses o esbiaixades en simplificar el seu contingut descriptiu i la seua anàlisi tan plena d’informació, de matisos, contrastos i replecs. En cap moment exculpa a Adolf Eichmann dels seus crims, el que passa és que ni el demonitza ni el considera un monstre perquè prefereix analitzar i entendre, ‘comprendre’, sense mites, prejudicis ni còmodes clixés que serveixen per a tranquil·litzar les consciències de les “persones terriblement i temiblement normals” i deixar les coses com estan sense entendre ni gota de res.

A la conversa amb Thilo Koch “El cas Eichmann i els alemanys” al volum  Jewish Writings (Escritos judíos) afirma que les accions d’Eichmann tingueren lloc en un context i no en el buit. Els funcionaris jueus eren una part d’aqueix context. El mateix Eichmann, durant l’interrogatori policial a Jerusalem –i àdhuc abans, en una entrevista que concedí, a l’Argentina, al periodista nazi holandès Sassen- parlà extensament sobre la seua “cooperació amb els funcionaris jueus”. Arendt reitera i aclareix que tot i que alguns han entès que en descriure la destrucció del jueus a Europa, l’actuació dels consells jueus hauria de tenir un lloc, aquesta no havia estat mai la seua intenció. El seu llibre és un reportatge “sobre el judici”, no cap presentació d’aqueixa història, “del passat no digerit dels jueus”, ni de les complicitats d’alguns dels consells jueus amb els nazis, en una situació terrible on es jugaven la vida si no col·laboraren, i si col·laboraven també.

Rebutja taxativament Arendt que amb el llibre sobre Eichmann volguera, indirectament, excusar o trivialitzar els crims nazis; ho compara amb el cas  de l’obra teatral de 1963 Der Stellvertreter (El vicari) de Rolf Hochhuth. Per tal com Hochhuth criticava la posició del papa Pacelli durant els anys de la Solució Final, es va dir que amb allò havia excusat Hitler i les SS i que havia presentat Pius XII com el vertader culpable. Textualment Arendt afirma: “Pel que fa al malentés, el subtítol, ‘Sobre la banalitat del mal’ sovint ha sigut malinterpretat. Res podia estar més lluny de la meua intenció que trivialitzar la gran catàstrofe del nostre segle. Quelcom banal, per tant, no és ni quelcom trivial ni quelcom que passe de manera corrent. Puc considerar que un pensament o un sentiment és banal tot i que ningú haja dit mai abans tal cosa i inclús quan les conseqüències puguen dur al desastre”.

Diu Arendt que els intents d’explicar el nacionalsocialisme anant a les profunditats del passat intel·lectual d’Alemanya o d’Europa, no només estan equivocats i són perjudicials sinó que intenten ocultar la seua completa superficialitat; perquè “el fet que una cosa puga sorgir del ‘no-res’ i que, a tot i  la seua manca de profunditat, puga alhora apoderar-se de quasi tot el món: això és el que converteix aquest fenomen en quelcom de tan aterridor”. Ens aterreix perquè voldríem conèixer les causes profundes, però -quan s’analitzen les ‘causes’- ensopeguem contra el mur de ‘la banalitat del mal’, on el terror s’imposa com a dominació i com a consideració dels altres com a éssers sobrers, sense  que se’ls reconega cap dret a tenir drets; on l’antisemitisme impulsat per la ideologia nazi embota els cervells i impedeix pensar per si mateix; Eichmann és un home embotat de nazisme que, submisament, li sostreu aquesta ideologia nacionalsocialista la capacitat de judici i de pensar per ell mateix. Salvant les distàncies que calga salvar, és com l’odiós anticatalanisme impulsat per l’artifici estatal i les seues sucursals autonòmiques contra els Països Catalans, declarats “inexistents” i “irreals”, des de Madrid, Extremadura, Andalusia, València, Aragó, País Basc, Galícia o la mateixa Barcelona, perquè consideren que els catalans no tenen dret a decidir res davant d’una Espanya eterna i ‘irevocable’, com defensava José Antonio Primo de  Rivera i defensen ara Aznar, Rajoy, Díez i Savater.

Separar a Eichmann del terreny d’allò demoníac no és tampoc la intenció de Hannah Arendt, sinó “assenyalar en què consisteix ser “demoníac” quan se’l mira de prop”. Explica Arendt, per exemple, “la idea que el mal és demoníac, que, a més a més, troba el seu precedent en la història de l’àngel caigut […] Precisament perquè aquests criminals no estaven impulsats pel mal ni pels motius criminals amb què estem familiaritzats –no mataven per  matar, sinó simplement com a part de la seua carrera laboral- ens semblà a tots massa obvi que havíem de demonitzar la catàstrofe amb la finalitat de trobar algun significat històric. I admet que esdevé més fàcil suportar que la víctima ho és d’un dimoni amb forma humana –o, com va dir l’acusació en el judici contra Eichmann, d’un principi històric que s’estén des del Faraó fins Aman [que va promulgar  a la Bíblia el decret de “destruir, assassinar i causar la mort” dels jueus]-, o d’un principi metafísic, que la idea que la víctima ho és d’algun home normal dels que caminen pel carrer, que ni tan sols està boig ni és particularment malvat. El que ningú de nosaltres pot acarar respecte al passat recent no és el nombre de víctimes, sinó l’aspecte vulgar d’aquests assassins en massa, mancats de cap sentit de culpa, i l’estupidesa barroera dels seus denominats “ideals”. “Hom va abusar del nostre idealisme” és una afirmació que s’escolta amb freqüència entre antics nazis que ara es penedeixen. Sí, en efecte, però de tota manera eixe idealisme sempre fou una cosa “de façana”. Tot i que desconfiava d’aquells alemanys que havien participat en els crims i no se sentien gens culpables o dels qui sense haver participat en les matances, afirmaven després del col·lapse: “Som culpables d’estar vius” (com va fer el seu estimat mestre Jaspers), perquè si tothom diu i confessa que és culpable, no es pot esbrinar quins crims reals s’han comès, no és possible cap discriminació i sovint tot això serveix per encobrir els autèntics culpables, que poden continuar les seues vides i carreres com si res no haguera passat.

Com de fet es va esdevenir a Alemanya i a Espanya. I davant les morts d’immigrants a la frontera de Ceuta i Melilla entre Àfrica i Europa, entre Amèrica Llatina i Nord-amèrica a Rio Grande, les agressions al Metro de Barcelona, o les agressions a homosexuals a Moscou i alguns països d’Àfrica on és considerat delicte greu, o a Madrid a mans de grups neonazis, resulta evident  la brutalitat d’una violència que s’alimenta de l’agressió a l’altre per ser diferent o mancat d’estatus. I cal esbrinar i aclarir de qui és la culpa de tot plegat, qui elabora ordres i directives, qui justifica, qui legitima, qui mira cap a un altre costat, qui executa, amb o sense excés de zel… Perquè a l’extrem, si tots som culpables, en realitat, ningú ho és, i el nacionalsocialisme restaria absolt pels qui per ésser alemanys, sentien vergonya aliena pels crims d’altres..

Mutatis mutandis, al meu parer, la ciutadania del País Valencià, podem sentir vergonya aliena pels nombrosos i massius casos de corrupció institucional que ens aclaparen (que és com si les rates s’hagueren endinsat en un gegantí i laberíntic formatge “gruyère”), així com per les ridícules cartes de la Generalitat Valenciana a la Catalana declarant inexistent i irreal el País Valencià i els “països de parla catalana”. Però no podem  sentir vergonya d’esser valencians o catalans del País Valencià, pels delictes que han fet els nostres principals ‘representants’ a les Corts Valencianes ni un govern valencià a la deriva que actua patèticament. Enmig de les cartes a la Generalitat Catalana per a desviar l’atenció amb l’anticatalanisme, no hem d’oblidar que es tracta d’uns polítics que han fet accions indecents de lladregots, que han fet servir els seus càrrecs per robar als infants de Nicaragua i Haití amb l’excusa de la “solidaritat” (amb ells mateixos), com l’exconseller del PP Rafael Blasco, els qui, com Cotino i d’altres, fan servir les subvencions per a tapar l’accident del Metro i per a enriquir-se, instrumentalitzant formes de nepotisme governamental, en cercar beneficis amb negocis bruts lligats a la bombolla immobiliària, a les residències d’ancians, als infants amb discapacitat, etc. Són les maneres més bèsties d’enriquir-se que ens recorden els “tripijocs” de César González Ruano, al Paris o Berlín de la II Guerra Mundial, com ens expliquen Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas a l’assaig d’investigació El marqués y la esvàstica (Anagrama), el presumpte marqués de Cagigal, títol que el monarca Alfons XIII li va prometre a Roma el 1939 si tornava al tron d’Espanya. Aquest sàtrapa cínic i amoral -que alguns imbècils consideren “gran escriptor” i que fou elevat als altars durant el franquisme i escrivia a l’ABC i els grans mitjans de la dreta espanyola després d’haver-se amagat (ple de por) uns anys a Catalunya-,  venia salconduits falsos a jueus desesperats que tractaven de fugir de l’Europa ocupada pels nazis i passar, per Andorra, a Espanya (camí de Lisboa), i trobaven una mort segura. Són maneres d’enriquir-se, des de la barbàrie i una cobdícia il·limitada, que hem vist en altres èpoques de la història lligades als nazis, als franquistes, a l’estraperlo i a l’absència de qualsevol mena d’escrúpol, consciència de culpa o de responsabilitat, per les seues malifetes; ara i adés embolicats amb una pàtina institucional que intenta passar per legal, el que no deixen de ser delictes molt greus contra la hisenda pública i el bé comú. Fet i fet, el benestar, la salut i les vides de la gent del País Valencià, de Nicaragua, d’Haití, uns dels països més pobres de la Terra.

Si llegiu atentament el text de Zgustova i el meu petit matís, us n’adonareu que ni tan sols hi ha matís, en el fons, sostinc la mateixa tesi, és a dir, que l’historiador o el filòsof pot copsar  igual i millor inclús els fets d’un determinat període històric, perquè tot i que no ha sofert el mateix que el testimoni, que els qui visqueren i experimentaren els horrors d’un camp de concentració, ha pogut encabir els fets en el seu context, ha cercat les causes, ha escoltat testimonis, ha contrastat i ampliat la visió d’un testimoni sol. Primo Levi, en Si això és un home, ens conta el que ha viscut, amb detall i significació perquè ha copsat i entén la química i els somnis que ens fan humans o inhumans, perquè contrasta el material d’humanitat i d’inhumanitat que observa i sofreix des del seu propi estudi i vivència de la humanitat. En aquest sentit em refie més de Hannah Arendt que del senyor rabí Murmelstein, amb tots els meus respectes, aquest podia tenir molt més interès d’amagar qüestions espinoses i incòmodes que la filòsofa. Arendt explicita tot i que siga contraproduent per a ella o per a la comunitat jueva; i per això va patir atacs injustos, insults i persecució i va ser tractada com una pària, relegada a la marginalitat i a la diàspora per banda dels capitosts polítics i intel·lectuals de l’Estat jueu; sovint els estats, qualsevol estat, no suporten un mínim de rigor, de recerca i d’honestedat intel·lectual; Hannah Arendt, en aquest sentit sembla la víctima d’un excés de zel d’un estat embrionari, “en formació”, necessitat de mites, de doctrina, catecismes i d’uniformització nacional, que no volia furgar gens en qüestions incòmodes ni que els altres hi furgaren. I sens dubte, les “connivències”, reals o suposades, d’alguns caps dels rabins amb els nazis, en la realització de l’Holocaust, era una història a ocultar i a fer-ne tabú, tot i que fóra mitjançant pressions inacceptables. I tanmateix, segurament, cal distingir –radicalment- entre les víctimes i els botxins, i fins i tot en totes dues poden haver-hi encara més classificacions i gradacions.

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER