Noves propostes editorials (a Alemanya)

wagenbach

Hans-Peter Kunisch

Un va morir sobtadament abans de l’aniversari, l’altre, més gran, s’ha retirat a la callada però es manté present tot i que en un segon pla. Lutz Schulenburg va dirigir l’editorial Nautilus al llarg de gairebé quaranta anys fins que morí d’un infart el 2013.

Klaus Wagenbach va fundar la seua editorial fa cinquanta anys, quan en tenia 33. L’havien acomiadat com a lector editorial de S. Fischer perquè havia protestat contra l’empresonament d’un editor de la RDA a la Fira del Llibre de Frankfurt de 1963. Wagembach es va vendre “un prat, herència del pare” i amb aquests diners posà la primera pedra “d’un edifici que es manté dempeus”, la seua pròpia editorial, que ha celebrat fa poc el seu cinquantè aniversari amb una festa al teatre Maxim Gorki de Berlin.

En el cas de Schulenburg, la relació amb el cercle parisenc en torn del filòsof Guy Debord, amb el qual s’identificaven l’editor de Hamburg i la seua sòcia Hanna Mittelstädt, fou el que convertí l’editorial Nautilus en la petita punta de llança alemanya de la “Internacional Situacionista”. Això volia dir sobretot una connexió molt estreta amb el llegat surrealista i dadaista de l’esquerra, raó per la qual resulta normal que l’èxit més important i durador de Nautilus haja estat Dinner for one, publicat en incomptables variants lingüístiques, des del saxó al suís-alemany. Tampoc va ser el primer veritable best seller, després de trenta anys, un clàssic de l’anarquisme com Bakunin, sinó Tannöd, una novel·la negra d’Andres Maria Schenkel de la qual se n’han venut més d’un milió d’exemplars.

A can Wagenbach, els llibres que fan rutllar el negoci no són tan insòlits. Però tampoc no van preveure que vendrien 300.000 exemplars d’Una lectora poc corrent, d’Alan Bennett, una conte o novel·la breu sobre la reina Elisabet d’Anglaterra. De les dues obres anteriors de Bennett n’havien venut uns 800 exemplars. També han tingut èxits duradors, amb vendes sostingudes, com el cas d’A.L. Kennedy, que ha canviat recentment d’editorial. D’altra banda, llibres com ara Ampliació del camp de batalla de Houllebecq demostren que hi ha bon olfacte. Tanmateix, Les partícules elementals, segons Klaus Wagenbach, “ja era massa de dretes per a nosaltres”.

A hores d’ara la sòcia de Schulenburg, Hanna Mittelstädt, és la directora de Nautilus i la dona de Wagenbach, Susanne Schlüsser, és d’ençà de 2002 la directora executiva a Berlín. Nous començaments. Però totes dues “dones fortes” valoren molt el romanent dels començaments esquerrans, que consideren estructuralment importants.  Per exemple, en tots dos llocs es decideix “col·lectivament” si es publica un llibre o no. És una diferència considerable amb els grans grups editorials, on la gerència es carrega amb tota tranquil·litat els títols que proposen els editors. O fila ja molt prim, d’entrada, quant a les idees que en puguen tenir.

Ara bé, l’aniversari d’aquestes dues veritables institucions, tan emparentades, no hauria de ser motiu per a les lamentacions rituals sobre els problemes del sector. Pot sobtar, però hi ha una gran quantitat d’iniciatives a contracorrent. N’hi ha que, com la Verbrecher Verlag de Berlín, ja han esdevingut al seu torn institucions tot i que sense perdre la capacitat de sorprendre. En altres casos, els llibres arriben i tenen impacte, sense que ningú sàpiga qui els ha llançat al mercat. Un exemple n’és Descens al caos, el llibre clau sobre Afganistan d’Ahmed Rachid, o la nova biografia d’Edward Snowden de Luke Harding. Tots dos aparegueren en alemany a Londres, a l’editorial Weltkiosk, comandada per Henning Hoff i Alexandra Steffes.

¿Es consideren aquests editors –també una parella- en la mateixa línea que Nautilus i Wagenbach? “En una escala de dreta a esquerra, no ens hi trobaríem”, diu Henning Hoff, corresponsal de la FAZ a Londres durant molt de temps,  “però la política ens interessa, i en aquest aspecte la informació és cada vegada més important. El cas d’Ucraïna ho demostra. Després de l’elecció de Poroshenko pràcticament no hi ha ja periodistes occidentals sobre el terreny, és a dir, ja no hi ha informacions solvents. I el que passa allà és extremament important per a Europa.” La informació sumària i sobre fets puntuals és un fenomen que s’estén cada cop més. Sovint és la pruïja d’estalviar el que impedeix el periodisme de qualitat. Això es nota fins i tot en la BBC. També és trist que no hi haja recursos per recolzar autors que voldrien aprofundir i que treballen en un nivell molt elevat.

“Quan Henning va sentir dir a Ahmed Rachid que la traducció del seu llibre a Alemanya havia estat rebutjada”, comenta Alexandra Steffes,”arribà a casa amb la convicció que ‘calia fer alguna cosa’.” Aleshores s’assabentaren que no es pot simplement “fer un llibre”, sinó que “cal fundar quelcom”. I tingueren sort: de cop i volta el llibre es va situar al primer lloc a la llista de best sellers de Der Spiegel.

“Això de la manca d’informació, fa temps que ho notem”, diu Hoff. “El llibre de Luke Harding L’Estat mafiós explicà amb anys d’anticipació el que ara veiem que està passant a Crimea. Llavors aquí encara es feien bromes sobre les fotos de Putin amb el tors nu. No se’n volia saber res de quina era l’actitud de fons, què hi havia rere tot això. Harding s’hi va avançar i va rebre, perquè fou el primer periodista estranger que van expulsar des dels temps de la Guerra Freda.”

Després de la biografia de Snowden, el penedit de l’Agència Nacional de Seguretat nord-americana que ens ha recordat de manera punyent la importància de la informació en tots els sentits, l’editorial Weltkiosk presenta un llibre recull d’entrevistes amb escriptors de la mítica Paris Review. I és interessant el fet que aquesta revista americana de literatura fundada a París el 1953 fou creada, entre altres coses, per a servir de cobertura o tapadora a Peter Matthiessen, que hi treballà al llarg de dos anys per a la CIA.

Això es va saber fa pocs anys. Malgrat aquests embolics, les entrevistes de la Paris Review de llavors ofereixen informació de primera. La diferència amb molts intents actuals és que la voluntat de ser originals dels periodistes no els fa no preguntar també àmpliament als escriptors sobre el seu treball, sobre la seua escriptura. Així, per exemple, la conversa amb Saul Bellow tracta de l’evolució del realisme des de Flaubert fins avui. Cada entrevista és diferent de les altres. Si l’excèntric Evelyn Waugh, després de dutxar-se, es fica al llit per a continuar la conversa, Raymond Carver parla d’una manera tan directa com impactant d’aspectes de la seua vida i del seu alcoholisme. Quant a Simone de Beauvoir, que insistia en la pesada càrrega de treball a què havia de fer front tots els dies, ens assabentem que donava feina a dues mecanògrafes. Les entrevistes de la Paris Review –entre altres a Jorge Luis Borges, Alice Munro i Max Frisch‒ són una mena de “Sagrades Escriptures del gènere”, com en va dir una vegada un periodista del Berliner Morgenpost. Però per què Weltkiosk va decidir editar aquest llibre?

“Trobe les entrevistes senzillament fabuloses”, diu Alexandra Steffes, que ha traduït el segon volum. “S’interessen sense embuts per la literatura”. Hi va accedir per primer cop quan feia un curs de Creative Writing a la Universitat d’East Anglia, a Norwich, on va tenir de professors, entre altres, l’antic Poet Laureate anglès Andrew Motion i W.G. Sebald. “East Anglia va oferir el primer curs de Creative Writing a Anglaterra, i el seu primer estudiant fou Ian McEwan.” Ara es comprova la importància que tingué per a Weltkiosk el fet que aquell curs de la Universitat d’East Anglia donés també molta importància a la tasca editorial. “Tenien la seua pròpia impremta i al final del curs havíem de fer entre tots un llibre. Hi vaig aprendre un munt sobre la tasca d’editing, sobre el tractament i la cura dels textos”,  explica l’editora.

Steffes i Hoff viuen ara a Berlín, però Londres segueix sent la base de l’editorial. “Vaig i vinc, això és important perquè les nostres connexions internacionals venen d’allà.  Harding i Rachid els conec de Londres i aprofitar i eixamplar la xarxa que hi té el centre és encara un objectiu. Ara mirem d’establir estructura també a Berlín, però la preimpressió i la impressió continuen fent-se a Anglaterra.” També una de les dues trobades anuals en què hi participen tots els implicats es va fer recentment a Londres. El mateix divendres en què Wagenbach celebrava, a l’horabaixa, la seua festa d’aniversari a Berlín.

 

(Publicat a Die Zeit on line, 30 juny 2014, traducció de Jaume Soler).

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER