El senyor dels grans debats. Jürgen Habermas fa 85 anys.

habermas

Alexander Cammann

Era ben passada la mitjanit, i Jürgen Habermas seia ja al seu cotxe, al pàrking, disposat a marxar, quan de sobte s’ho va repensar. Baixà del cotxe i tot d’una tornà a l’auditori on, poc abans, havia parlat i debatut davant d’uns 5000 estudiants.

No era un dia qualsevol, aquell 9 de juny del 1967 a Hannover. S’havia fet el soterrar de Benno Ohnesorg, mort a trets per la policia de Berlín pocs dies abans, i s’hi celebrava el Congrés “Universitat i Democràcia: condicions i organització de la resistència”, amb la intervenció dels líders dels estudiants Rudi Dutschke i Hans-Jürgen Krahl. També hi va participar Jürgen Habermas, el professor de Filosofia de Frankfurt, de 37 anys, que era des de feia temps una jove estrella intel·lectual de la República Federal. Habermas advertí els estudiants aplegats en l’assemblea que no provocaren l’Estat amb la violència. Dutschke i Krahl, en canvi, consideraven que no passava res amb la violència. La cosa no quedà així. Perquè el filòsof remugava, fins i tot al pàrking. Així doncs, Habermas tornà a la sala, prengué de nou la paraula, i atacà Dutschke, que ja havia marxat. De la ideologia d’aquest se n’hauria dit, al voltant de 1840, socialisme utòpic, però avui caldria parlar més aviat d’un “feixisme d’esquerres”.

Aquest parlament de llegenda no és tan sols una escena clau de la història de la República Federal, explicada sovint. Perquè el pensador demòcrata d’esquerres més important de la República Federal havia gosat donar-li una clatellada ni més ni menys que al messies Rudi precisament amb la crosta del feixisme, que tant li agradava fer servir a aquest. (Deu anys després, d’altra banda, trobaria “una mica fora de lloc” la referència). D’aquesta manera els mostrava els límits als del 68: crítica no violenta al sistema sí, però si us plau res de revolució. Alhora podem reconèixer-hi l’estil típic de l’intel·lectual compromès que és Habermas, el mateix estil que ha mantingut fins avui, fins les seues manifestacions més recents sobre una política europea als seus ulls errada i no democràtica (com a l’article “Anticipació de perills”, suposats i reals), que inclou una capacitat d’irritació i d’alerta permanents, una gran aptitud per a la polèmica encesa, i tot plegat adobat amb una energia increïble, que encara el mou de vegades a baixar del cotxe, a la nit, si molt convé i pensa que cal dir encara alguna cosa.

Ara que fa 85 anys, Habermas tindrà puntualment la seua primera gran biografia, que naturalment conta també l’episodi de Hannover. L’autor n’és Stefan Müller-Doohm, catedràtic emèrit de Sociologia a Oldenburg, que publicà el 2003 una gruixuda biografia de Theodor W. Adorno.  Al llarg de 750 pàgines explica ara la vida i obra del “filòsof viu més famós del món”, com en va dir una vegada el teòric del dret Ronald Dworkin. Habermas era al principi escèptic davant la perspectiva que “l’esbudellara” un biògraf, però després es va prestar de grat a converses i va donar accés a la seua correspondència. De tota manera, no hauria pogut desitjar un biògraf més benvolent: no hi ha revelació de secrets amagats i Müller-Doohm es mostra d’acord amb la majoria de les valoracions del seu biografiat. D’aquesta manera, la detallada biografia desprén un cert tuf de correcció oficiosa que, sens dubte, no es mereixia la figura fascinant de Habermas.

Malgrat aquestes reserves, el llibre aconsegueix capturar el moll d’una vida intel·lectual alemanya absolutament sobresortint. Al començament hi ha la infantesa i la joventut sota el nacionalsocialisme: viu a Gummersbach, son pare és síndic de la Cambra de Comerç i Indústria local i es fa membre del NSDAP. Però per al fill, un fet que no té res a veure amb la política ateny una influència determinant: el llavi leporí que pateix de naixement li fa difícil la comunicació. Les bromes al pati de l’escola el fan altament sensible davant les exclusions. El llenguatge i la solidaritat seran claus en la seua evolució intel·lectual anys a venir. El mateix Habermas fa referència reiteradament a aquestes connexions autobiogràfiques. La ideologia nacionalsocialista no el podia seduir ja per motius purament físics: no tenia “cap possibilitat” d’arribar  a “identificar-se de jove amb la concepció del món dominant”.

Un “fill de la reeducació”, va dir una vegada Habermas que era. L’any 1945 serà per a ell i fins avui el punt de partida de la seua consciència política. El biògraf descriu els anys escolars i posteriorment universitaris d’un jove extraordinàriament intel·ligent que absorbeix tot el que té a veure amb l’esperit i que en un treball escolar volia refutar el marxisme. Va fer la tesi doctoral sobre Schelling a la Universitat de Bonn. Aquí va conèixer també la seua dona, Ute Wesselhoeft -amb qui ha tingut tres fills-, que li ha influït sobretot en la vessant del compromís polític. I que, d’altra banda, ha cobert al llarg dels anys el flanc domèstic en termes bastant tradicionals.

El naixement de l’intel·lectual públic s’esdevingué també llavors. En 1953, l’estudiant de 24 anys publicà al Frankfurter Allgemeine Zeitung el seu famosíssim atac a Martin Heidegger en què l’acusava de manca d’autocrítica per la implicació amb el nacionalsocialisme, una intervenció polèmica que el va fer famós de la nit al matí. Aviat es va fer un nom en el camp del periodisme d’opinió. La seua intensa relació de dècades amb els grans mitjans, incloent-hi Die Zeit, que Müller-Doohm exposa àmpliament, mereixeria un llibre a banda.

Un tret que crida poderosament l’atenció d’aquest pensador independent és la consciència de la pròpia vàlua, sempre present fins i tot quan, en el curs dels anys, va trobar tres  mentors intel·lectuals, i després també amics, com els filòsofs  Theodor W. Adorno i Herbert Marcuse o el psicoanalista Alexander Mitscherlich. Amb criteri enraonat, el biògraf no l’adscriu en sentit estricte a la “teoria crítica” d’Adorno i Horkheimer.

Ben d’hora, Habermas era una altra cosa. Cap a final dels anys seixanta els seus interessos epistemològics derivaren vers temàtiques relacionades amb la comunicació, que culminarien en la seua obra cabdal, la Teoria de l’acció comunicativa, en dos volums. I no va defugir cap conflicte, ja fos a l’Institut für Sozialforschung, a la Universitat de Frankfurt –on esdevingué catedràtic el 1964-, posteriorment amb el moviment estudiantil o amb els col·legues catedràtics d’orientació conservadora… O també a la Suhrkamp Verlag, on aviat es va convertir en un assessor important del seu gran amic Siegfried Unseld. L’anècdota més divertida d’aquesta biografia té a veure amb Peter Handke. En una trobada d’autors, aquest li preguntà a Habermas què en  pensava dels Beatles. La resposta del filòsof –que no sabia qui eren els Beatles- li provocà un atac a l’escriptor. A Adorno, en canvi, li hauria encantat.

I malgrat tot, Habermas no és pròpiament un estudiós de gabinet, sinó un homme de lettres molt connectat i relacionat, que té una col·lecció d’art modern i amics escriptors com Max Frisch i Martin Walser (amb aquest tanmateix distanciat, arran de la polèmica que suscità). Un “home ple de tensions” en va dir el teòric de la literatura Karlheinz Bohrer, amb qui manté des de fa dècades una relació d’antagonisme amistós. Arribat el moment es va reconciliar amb pensadors que prèviament havia atacat amb duresa com ara Michel Foucault i Jacques Derrida. Hauria sigut interessant assistir al sopar de Habermas amb Foucault, a París, poc abans de la mort d’aquest darrer.

Les estacions de la carrera de Habermas, impressionant i amb un gran ressò internacional, hi són consignades de manera sistemàtica: després d’una dècada com a director del Max Planck Institut a Starnberg, a començament dels anys vuitanta torna a Frankfurt, i passa a desenvolupar una exuberant tasca de turisme científic arreu del món. La biografia mostra com és d’estret el lligam intel·lectual entre la filosofia i el compromís, dues cares d’una mateixa moneda que es diu Il·lustració.

El lector assisteix de nou a tots els grans debats de les darreres dècades, en els quals el filòsof hi ha tingut una intervenció determinant, la Historikerstreit [la controvèrsia dels historiadors], la polèmica sobre la guerra de l’ex Iugoslàvia o darrerament sobre la política europea. “No podem triar les nostres tradicions, però hauríem de saber que depèn de nosaltres com les continuem”, ha dit Habermas. Fins i tot qui és, en aquest punt, més escèptic que el filòsof tan segur de si mateix, copsarà la força que es desprèn d’aquest optimisme.

En Gummersbach, on vivia amb els pares, el jove estudiant d’institut es va fer a final dels anys quaranta un petit regne propi aprofitant una mena de celler o soterrani adjunt a la cuina. Allà llegia llibres de filosofia que li deixava el seu oncle. I començà a recitar justament textos de Nietzsche, del Zaratustra. Quina imatge més impactant: el futur filòsof declamant, maldant obstinadament per dominar la seua dificultat d’expressió, com un impuls primigeni. “Jo sóc allò que sempre s’ha de superar a si mateix”, diu Nietzsche al Zaratustra. El país i l’esperit universal s’han beneficiat del fet que Jürgen Habermas haja estat capaç, fins avui, de fer això mateix.

 

[Publicat a Die Zeit on line, juny 2014 (Núm. 25/201429), traducció de Jaume Soler.]

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER