1914-2014, cent anys amb dèficit de dignitat política

kitchener-country

Joan del Alcàzar

 

El dia 4 de juliol de 1914 es va celebrar a bord del vaixell austro-hongarés Kàiser Carles VI, ancorat el port de València, una missa de rèquiem. El magnicidi ocorregut a Sarajevo uns dies enrere n’havia estat el motiu. Aquest acte, que comptà amb la presència de totes les autoritats, va convertir-se en el primer lliurament que rebé el poble valencià del drama que era a punt de començar.

 

Fins aquell feixuc dia de juliol, la vida passava dins els marges d’allò que diríem la normalitat, sense que això haja de ser entès com a sinònim d’absència de problemes. Dos dels més significatius, per ressenyar-ne algun, havien estat les agitades discussions al voltant dels pressupostos del cap i casal, així com les suara passades eleccions al Congrés i al Senat de Madrid.

 

Resultat del primer d’aquests esdeveniments havien estat els greus successos de les darreries del mes de febrer: tancament general d’establiments comercials, manifestacions nombrosíssimes, agressions, càrregues de les forces de seguretat i fins i tot algun que altre tret aïllat. El Mercantil Valenciano, el diari republicà i progressista, editorialitzava: “No recordamos nada más grandioso. Después de una protesta tan unánime, tan grandiosa, tan espontánea, no se concibe que sigan ocupando sus cargos el gobernador y el alcalde. En Valencia ha habido cierres, pero ninguno como el de ayer; grandes y pequeños, desde el lujoso establecimiento hasta el modesto kiosko, todos los comerciantes e Industriales cerraron sus casas, dándose la novedad de que hasta los cafés y los sitios de refresco cerraran, cosa que nadie ha conocido”.

 

Rescate aquests apunts del llibre resultant de la meua tesi doctoral, Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923. Han passat vint-i-cinc anys des que vaig publicar-lo, i trobe que ben bé podríem actualitzar-lo amb informacions i dades d’avui.

 

No estem a les portes d’una nova guerra europea, afortunadament, tot i que més d’un en va fer referència en abordar no fa tant la crisi d’Ucraïna que, per cert, encara no està resolta. L’assassinat de Francesc Ferran a Sarajevo va ser l’espurna que va fer esclatar la guerra, no el motiu de la guerra [com erròniament podem llegir i escoltar a tort i dret en aquestes dates], i aquesta fou la que va prendre tots els bidons de benzina que emmagatzemava l’Europa del moment. No és que l’actual no en tinga de problemes, i no sols pels relacionats amb el nomenament de Juncker com a president de la Comissió Europea, o pels canvis en la política econòmica que necessiten els països del sud. Problemes tenim, però res comparable al que passava a 1914.

 

Tanmateix, ¿no és cert que podem trobar molts més paral.lelismes en la política interna? Els resultats de les darreres eleccions, les europees precisament, continuen provocant baixes i danys, moviments posicionals, agres disputes internes i interpartidàries, i està clar que els efectes del 25-M encara no han finalitzat.

 

El gros de l’assumpte està a l’àmbit intern. Es preguntava El Mercantil Valenciano en 1914 com és que no havien dimitit l’alcalde i el governador, com ara ens preguntem com és que no han dimitit Alberto Fabra i Juan Cotino. Fins la consellera Català s’ho pregunta respecte del de Xirivella.

 

El president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, és, ja ho vam dir, una mena de berruga democràtica i d’ell poques sorpreses grates podem esperar i, encara menys, gestos de dignitat. Tant i més després la vergonyosa venjança envers Mònica Oltra, i darrere totes les notícies que el lliguen i connecten amb la flor i nata de la corrupció autòctona. Aquest no marxarà fins que renten amb salfumant el silló que ocupa a la Plaça de Sant Llorenç.

 

El Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, no n’ha tingut prou encara càstig com per a excitar adequadament la seua dignitat. No va tindre prou amb que un simple secretari d’Estat, petulant i provocador com Antonio Beteta vinguera a ofendre’l a casa nostra. Una ofensa particularment dura per a ell i per al seu conseller Moragues, que havien anunciat per activa i per passiva la comprensió de Madrid davant l’insuficient finançament valencià.

 

Fabra i Moragues parlen i parlen, com a homes ofesos carregats de raó, però sols dins de casa. Denuncien l’oblit i el perjudici que patim per la manca de sensibilitat del govern central, anuncien intencions de donar la batalla fins a aconseguir el que és just, i volen fer veure que aniran a Madrid i el clavaran el braç per la mànega a Beteta, a Montoro i a qui es pose per davant.

 

Però, arribat el dia, reunit a Madrid el Consejo de Política Fiscal y Financiera, el senyor Moragues no va dir ni pruna. Mut i a la gàbia. De l’anunci de Fabra al cap d’any de 2013 de que 2014 seria el del nou model de finançament, hem passat a les crues paraules del conseller d’economia: “no hi ha una expectativa a curt termini de revisió del sistema de finançament; això és evident”.

 

Doncs bé, caldrà exigir que aquells que no són capaços de defensar els interessos més bàsics del país que governen (?) no tenen més eixida que presentar la dimissió i deixar el pas a persones que siguen més competents i efectives que ells.

 

En 1914, després de la missa de rèquiem per Francesc Ferran al port de València vingueren els duríssims efectes de la I Guerra Mundial sobre el País i, en particular, sobre la seua agricultura i els que en ella treballaven. Començà una crisi que va tindre efectes devastadors que abocaren al que vam anomenar l’època dels avalots. Van ser anys durs, amb molta llàgrima, molta sang i molt de dolor. A hores d’ara la realitat social i institucional és molt distinta, però n’hi ha molta gent que està esgotada de plorar i de patir. Els responsables polítics, només tingueren una miqueta de dignitat, no haurien de permetre-ho. O haurien de marxar per la porta de darrere.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER