La monarquia i nosaltres. Sobre un article de Francesc Bayarri

monarquia

Sal·lus Herrero

L’altre dia, el 7 de juny, des de la web País Valencià Segle XXI, Francesc Bayarri ‒si no el vaig entendre malament, perquè se m’acabava la bateria de l’ordinador i el vaig llegir molt de presa−, a “Una república a colp de tuits”, venia a dir: ens fem vells, volem seguretat per als nostres, que les nostres filles i fills aconsegueixen un lloc de treball encara que siga amb una mica d’endoll, no volem ficar-nos massa en política, no estem per a massa canvis ni massa dràstics, per tant, en realitat, els que propugnen la República, tenen algun programa seriós al darrere? Tenen algun model d’estat perfectament dissenyat? Eren preguntes molt brillants i una mica “sorprenents” a la web PV Segle XXI perquè no s’espera en ambients universitaris, acostumats a raonar de la següent manera: alguna persona amb dos dits de front no creu que això de la monarquia és d’una obsolescència programada després de la Il·lustració? No estem d’acord que ningú ha de ser, per naixement, més que cap altre ciutadà o ciutadana? No és qualsevol monarca un insult a l’equitat social i a la mínima noció de ciutadania democràtica en temps de modernitat? No és la monarquia un residu i una recialla medieval, un excrement d’allò del “dret natural diví”?

Al fons del raonament de Bayarri, potser venia també a niar això que diuen tots els monàrquics, que si a la Gran Bretanya, Holanda i Dinamarca hi ha monarquia parlamentària i són societats molt més democràtiques que a Grècia i Portugal; i semblava que hi havia un “punt de suficiència” en mirar per sobre del muscle a la pobra ciutadania republicana que no troba cap espai mediàtic per expressar les seues opinions enmig d’un tsunami promonàrquic que ha envaït tots o quasi tots els espais mediàtics, públics i privats, els darrers temps. I en el que em semblava una mica de “menyspreu” venia a preguntar-se si hi havia algun programa darrere, com a manera de desarmar les legítimes reivindicacions republicanes. Semblava que venia de dir: més enllà del sentiments, dels mites, de les grans idees, de gestos, de tuits i de les emocions de les xarxes tecnològiques, què hi ha de fonament?

I, al meu parer, insinuava que de forment ni un gra… Entre monarquia i república, millor democràcia i regeneració en lluita contra la corrupció, com dirien els més savis de “La granja dels animals” d’Orwell.

La pregunta pels pressupòsits i els fonaments de qualsevol edifici arquitectònic i acció política o programàtica, és sempre molt recomanable. I la crítica a qualsevol ”hooliganisme”, inclús el monàrquic que sembla el més aclaparador. No obstant, m’hauria agradat més que el company Bayarri  s’interrogara també pels fonaments del règim monàrquic, més enllà de donar-li un xec en blanc a la continuïtat de les inèrcies històriques, amb la metàfora del ‘dinosaure’ del conte de Monterroso (“en despertar la monarquia estava ahí”), legitimades pel règim franquista amb les mans tacades de molta sang i posteriorment fonamentades en la por, la força bruta i la garantia “constitucional” d’un exèrcit al servei de la dictadura, de la unitat indivisible d’Espanya i d’una monarquia imposada a dit per aquella dictadura.  Els qui formen el nucli de la casta privilegiada, per qüestions genètiques, lligades als espermatozous, poden, realment, regenerar res?

No conec, amb detall i precisió, la història de les monarquies europees que s’han consolidat com a règims parlamentaris de prestigi en societats democràtiques, “comme il faut”, no és el cas de la monarquia espanyola que sempre ha donat suport als poders més reaccionaris i retardataris i que ha estat implicada en maniobres caciquils, autoritàries, dictatorials i involucionistes. Si les cròniques que ixen a la premsa internacional sobre les quantitats milionàries de la família reial espanyola foren certes, el programa juancarlista hauria consistit en fer el màxim de negocis bruts i en el saqueig sistemàtic de les arques de l’estat, en traure tot el profit possible dels  negocis en què ha pogut participar. És molt útil preguntar-se si els programes d’ERC, Podemos, IU i Compromís poden arribar a un consens de mínims per proposar un canvi de règim en el pas de monarquia a república federal o confederal. Tanmateix, també hauríem de preguntar-nos si els bipartits hegemònics que sostenen la monarquia espanyola, des de la “transició” fins a l’actualitat, amb la pèrdua actual de consens que suposa que CiU i el PCE, que fa 39 anys hi donaven un suport incondicional i entusiasta, ara se n’hagen desmarcat i estiguen en contra perquè les bases d’aquests partits i d’altres estan, radicalment, en contra d’una monarquia corrupta que ha sigut modèlica per a executar aquest programa de saqueig i de descrèdit institucional i polític que ha reproduït les maneres de govern caciquil, jerarquitzat i piramidal de la dictadura anterior.

Com s’explicava en la convocatòria de referèndum a la manifestació de Madrid el 7 de juny: les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig, a l’igual que les municipals de 1931, han posat de manifest l’enfonsament de les forces polítiques PP i PSOE que han apuntalat la Monarquia des de la “Transició”. Entre els dos han perdut més de cinc milions de vots des de les anteriors europees i aglutinen menys del 49% del 45% que va participar. És a dir reuneixen el suport de menys del 24% de l’electoral. La monumental crisi capitalista que les classes dominants estan utilitzant per a dinamitar els drets laborals i els serveis socials i que deixa a milions de persones –entre les quals la majoria de la població- sense cap esperança, ha deixat al descobert davant la majoria del poble treballador que el règim de la “Transició” està podrit  i la traïció dels qui la varen ordir. I la monarquia és la clau de volta on s’ajunten les oligarquies vencedores de la guerra civil amb els nous rics del PSOE i el PP.

Des de la perspectiva del País Valencià, la monarquia espanyola ha estat al costat del blaverisme, del secessionisme, de la divisió entre el valencià i el català, del tancament de RTVV, del suport a la RACV o Lo Rat Penat antidemocràtic, de l’intent d’arraconar, minoritzar i liquidar el català de València… No entenc, per tant, aquest suport tan incondicional vers una monarquia que forma part del problema per continuar la ínfima democràcia de baixíssima qualitat que hi ha establerta i per protegir la corrupció mentre es repeteix com un mantra a tots els mitjans de comunicació: que el princep actual està “sobradament preparat” per a ser monarca i que els republicans no tenen programa ni cap “legitimitat”.

Què significa en aquest context, a l’estat espanyol, de corrupteles i caciquismes, estar “sobradament preparat”? Continuar en les dinàmiques de corrupció quasi “congènites” que hi ha a l’estat espanyol? Atrevint-nos a interrogar i a interrogar-nos i a pensar, com advertia Kant en “Què és la Il·lustració?”,  perquè això és instructiu i saludable, però no sempre en la mateixa direcció que ens marquen les corporacions mediàtiques per alçar la monarquia sobre els muscles de gegants d’una legitimació que no observem fonamentada, en una societat sense quasi gruix ni subsòl democràtic i dominada per les inèrcies manipuladores i antidemocràtiques hegemòniques que s’afirmen per la força bruta i rebutjant el dret a decidir de la ciutadania. I, potser, aquest és el greu problema que no sol ésser assenyalat mai o quasi mai. Però, això, és una cosa que afecta igual al monarquisme que al republicanisme, tot i que al meu parer, molt més a la monarquia. Quin nou pla o programa té el futur monarca espanyol o castellà Felipe VI i els partits que el sostenen? Continuarà el ‘progrom’ del seu avantpassat (un programa, per altra banda, tan semblant al que proposa i actualitza Aznar des de la FAES), que el 19 de juny, després de la batalla d’Almansa, va incendiar la ciutat de Xàtiva, la socarrada, va penjar els maulets i després va dictar el decret de Nova Planta “por justo derecho de conquista” abolint les nostres lleis i prohibint la nostra llengua i cultura catalana? Reconeixerà el dret del pobles a l’autodeterminació o la possibilitat d’acords entre diverses comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura? O es continuarà prohibint per aniquilar-nos?

 

RESPOSTA DE FRANCESC BAYARRI:

Sal·lus, per l’amor de Déu i de Sant Vicent Ferrer!!! Mira de carregar la bateria del mòbil, per favor. Com es poden deduir del meu text les idees que m’atribueixes? Intentaré resumir-les, en aquesta ocasió sense ironia:

1.- Les meues conviccions són republicanes, tal com he expressat des de fa més de trenta anys (no només des de l’abdicació de Juan Carlos, que també). La idea monàrquica em sembla desfasada, però legítima (faltaria més). Cadascú pot argumentar allò que considere oportú sense rebre insults per això.

2.- L’estratègia de molts republicans de basar la seua opció únicament denigrant la família reial espanyola és una equivocació descomunal: bastaria que hi haguera un família modèlica per a deixar sense arguments la causa republicana.

3.- La idea republicana ha d’estar associada a un projecte global de societat, modernitzadora davant un model esgotat, el de la Transició.

4.- Un projecte global ha d’incloure una oferta de convivència per a millorar les condicions de la gent (especialment de la gent més pobra), no per a empitjorar encara més la situació, en un context de crisi molt dura, que durarà molts anys (hi haja república o monarquia).

5.- S’haurà d’incloure un model territorial o tributari, un sistema electoral o una reforma de la justícia. Saber quina cosa farem amb l’euro, el deute, les pensions i el salari mínim interprofessional. Fins i tot, s’haurà d’arribar al detall més avorrit. La meua pregunta era: ¿a banda dels tuits tan graciosos que tots escrivim, algun partit o fundació o entitat cívica o comunitat d’experts disposa a hores d’ara d’un esborrany de document amb propostes? Un text per començar a parlar i esmenar?

6.- Les enquestes s’han convertit en un elementmés de propaganda. Però les del darrer cap de setmana segurament no van molt errades. Si ara se li pregunta a la gent si vol Felipe VI o república, és molt possible que majoritàriament s’opte per la primera opció. L’explicació és senzilla: quan algú diu república què exactament està dient? La de Podemos o la d’ERC? La que somia Cayo Lara o la de Mònica Oltra?

7.- La Monarquia no caurà la setmana vinent. Ni l’altra. I és millor així. Tindrem temps de passar dels tuits als documents i les reflexions. A les negociacions i els pactes. Al món de les esmenes de la disposició transitòria segona. Això és molt més avorrit, però una república de debò no cap ni un tuit ni en una bandera.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER