Esquerres, ni apocalíptiques ni integrades

manolo

Manuel Alcaraz

La crisi ha matxucat i matxucarà els sectors fràgils de la societat: treballadors, dones, xiquets, joves i persones majors. Per descomptat també colpeja a uns altres però són els més fràgils els que menys poden defensar-se. De fet, i excepte expressions puntuals, només el moviment obrer podria fer-ho. O va poder fer-ho, però ja no pot. Les xifres de l’atur, la caiguda dels salaris i la destrucció d’un dret laboral protector, així com les retallades en serveis públics, han deixat sense esme als treballadors. Que ningú pense en traïcions, però els sindicats –també per antics errors‒ no estan en condicions de tibar la corda, de perdre més vagues generals. Si molts dels polítics que avui fan ostentació de la seua ignorància es molestaren a llegir xifres i formes de mobilitzacions obreres en la Transició entendrien perquè aquesta va ser possible i com va preparar el “pacte social” que va obrir les portes a l’Estat del benestar. També entendrien que aquestes mobilitzacions van tenir uns límits, la qual cosa explica perquè altres objectius no van arribar ni a plantejar-se. Aquestes mobilitzacions conjuminaven la demanda concreta amb la reivindicació política i creuaven pretensions per aconseguir aliances. Avui  no. Les reivindicacions obreres, gairebé sempre, només commouen als seus entorns immediats i estan despolititzades –encara que es cride contra els corruptes. Les raons per a això són complexes i es deuen tant als valors acumulats en èpoques de prosperitat ‒competitivitat, meritocràcia, emprenedorisme, primacia d’allò privat‒ com a les condicions de la recessió. Però només la mateixa ignorància històrica pot abonar l’opinió que les èpoques de crisi són les millors per propiciar canvis en sentit progressista que sorgesquen dels mateixos segments fràgils: els exemples en contra són paorosos.

En aquest marc l’esquerra és vençuda puix que amb prou feines té relats, recursos i aliances estables per avançar cap a la igualtat, que és la seua raó de ser. Més enllà de puntuals victòries electorals no existeix un mapa de les transformacions per escometre i el discurs general de les esquerres es torna paradoxalment conservador perquè se centra a conservar l’existent, o, almenys, això és el que arriba a la majoria com a únic vector d’identificació en matèria socioeconòmica. La metàfora de la barricada s’imposa: però sabem que la gent amuntegada en barricades sempre és fàcilment sotmesa. Cal sumar-hi a més una socialdemocràcia que tan sols és una carcassa d’identitat basada en la memòria i l’autocomplaença i que intueix que mai no es refundarà. Al costat, o enfront, una fragmentació de grups més o menys radicalitzats, inconnexos, que han substituït l’estudi i la reflexió col·lectiva pel sentimentalisme, el culte a la cultura de la sospita i el menyspreu per la governabilitat i les institucions –tan necessàries per construir un Estat que empodere als més febles.

La dreta té camp lliure per expandir els seus valors quan l’esquerra s’entesta a plantejar els seus contraatacs com a càrregues de la cavalleria lleugera, de front i enarborant les banderes per fer més fàcil la feina dels franctiradors enemics. S’animen, doncs, els populismes reaccionaris, pintats d’esquerra o dreta, perquè el tret característic d’aquests no és el programa, ni la seua capacitat per castigar “al que està”, sinó el seu intent de fer desaparèixer la distinció entre representant i representat, condemnant les institucions democràtiques i presentant-se com a personificació total de l’“autèntic poble”, que, al seu torn, s’encarnarà en el líder carismàtic corresponent. En aquest esquema la centralitat dels referèndums és ideal: ningú se n’adona que l’amo de la consulta no és l’elector, sinó qui formula la pregunta. I que oberta la porta dels referèndums entesos com a màquines per expressar el dret a decidir sobre tota cosa important, sense major intent de consens, poden defensar-se sobre la reinstauració de la pena de mort, la prohibició dels matrimonis entre persones d’igual sexe o l’abolició de l’Estat autonòmic. Això no preocupa a unes esquerres que renuncien a concebre la política com a canvis acumulats a partir de la persuasió democràtica d’una majoria de consciències. En lloc d’això es conformen amb articular un sistema d’enunciat de generalitats enllaçat amb conjunt enginyosos –o no tant‒ de laments per tal de preservar el migrat botí dels seus senyals d’identitat, tot basat en mostrar una ràbia reactiva. L’estratègia desapareix de l’horitzó, tot és tàctica. És més fàcil. Un referèndum sobre la Prefectura de l’Estat és còmode de demanar; preparar el text d’una proposta de reforma constitucional amb el tipus concret de república que es desitja és difícil –en realitat no ho és, però lleva temps per manifestar-se. Es renuncia a la racionalitat concreta a favor de l’emotivitat difusa: aquest és el primer triomf de la ideologia dominant de la dreta, fins i tot enmig d’un univers de milions d’indignats sense projecte alternatiu.

Gramsci ja ho va defensar en una altra època més amarga, però ara l’estratègia passa per la guerra de posicions, de desgast, per proveir-se d’arguments, per promoure lideratges sòlids i no basats en el maquillatge, per articular esforços i definir aliances en el camp polític i entre aquest i el social –en comptes dels actuals recels o/i la disputa permanent sobre qui és més guai. Guerra de posicions, però posicions no absolutament estàtiques, sinó fluctuants, flexibles en les agendes i les motivacions. Això és estratègia i no anar a mata-degolla o quedar-se a casa llepant-se primàriament les ferides que hom va acumulant. Mentre l’esquerra siga apocalíptica o integrada la dreta pot respirar tranquil·la. Una altra cosa seria una esquerra intel·ligent i treballadora. Necessitem militants que no confonguen l’èpica amb l’hípica; que es preocupen més de què dir que de com dir-ho; que es desenganxen dels seus amics de la xarxa per apreciar la pluralitat existencial; persones a  qui la seguretat en la seua superioritat ètica no els porte a ignorar l’existència d’un món de gent fràgil i que pateix, que necessiten alguna cosa més que lemes brillants i ocurrències sense contrastar amb la realitat; que sàpiguen que no tenen més identitat real que la que els proporcionen els seus actes, amb independència de les seues intencions; que no vulguen vèncer sinó convèncer, perquè només venceran si són capaços de convèncer.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER