Les eleccions, les esquerres i el Pensament Impecable.

pensament

Joan del Alcázar

Les últimes eleccions europees han donat uns resultats molt significatius. Uns esperats, com l’ascens dels euroescèptics i de la ultradreta, aquesta decididament antieuropeista; o el manteniment encara que a la baixa dels dos grans blocs conservador i socialdemòcrata. Uns altres no per sospitats resulten menys preocupants, com el de la conversió en primera força electoral del Front National a França. Pel que fa als resultats a Espanya, són dues les conseqüències més destacables en la nostra opinió: d’una banda l’enfonsament de les grans forces polítiques, el PP i el PSOE, que juntes ja no arriben a sumar ni el cinquanta per cent dels vots; i per un altre l’ascens d’alternatives polítiques genèricament d’esquerres que han crescut electoralment en bona mesura per la sagnia electoral d’un partit socialista que sembla perdut com un personatge sense guió. La conversió d’Esquerra Republicana de Catalunya en la força política més votada en el Principat, amb un discurs clarament independentista, i la irrupció potent d’un grup polític no convencional com Podemos, amb poc menys de cinc mesos de vida, són els altres dos resultats més cridaners.

En aquestes línies tenim la intenció d’aportar alguna cosa positiva al debat generat per l’emergència d’aquesta nova proposta política alternativa, que s’ha convertit en objecte de polèmica tant en els mitjans de comunicació com en les xarxes socials i fins i tot en el carrer. El lector trobarà a continuació unes anotacions que de cap manera esgoten el tema ―faltaria més― però que pretenen ser una aportació al debat d’aquests dies amb un objectiu clar: no deslegitimar a ningú i, sobretot, tendir ponts per a evitar que s’aprofundisca en una bipolarització insalvable al si de les esquerres entre els reformistes o sistèmics, i els vells i els nous radicals, més o menys antisistèmics.

Aquests últims dies hi ha hagut molt en les xarxes socials i, en general, en els mitjans. La dreta ha atacat a Podemos per terra, mar i aire. Els han insultat, desqualificat, deslegitimat i açò no ha fet més que donar-li a la nova organització política un protagonisme que mai hauria somiat. Els que demanaven a la gent del 15M, ―als indignats que havien acampat en les places fa uns anys―, que crearen un partit i es presentaren a les eleccions, ara que ho han fet els neguen tota legitimitat per a fer les seues propostes i concórrer a les urnes. Fins i tot des de l’esquerra, la reformista i també des de sectors de la radical, hi ha hagut exabruptes dirigits “al de la coleta” [Pablo Iglesias] i els seus. És en aquest context, inesperat abans del 25M, que tothom opina amb major o menor encert. Aquestes línies també són açò, opinió.

I

Una referència d’autoritat per a començar. El tristament desaparegut Rafael del Àguila va escriure amb mestratge entorn del que ell va anomenar el Pensament Impecable (PI), practicat amb passió per alguns acadèmics i per personatges del món de la cultura o dels mitjans de comunicació. Segons Del Àguila, i ho compartisc, el PI es caracteritza ―molt sintèticament― perquè exigeix solucions perfectes als problemes més complexos. Ho fa des de la convicció [aparent almenys] que existeix una mena d’harmonia còsmica que garanteix que la decisió estrictament adequada i la políticament possible són la mateixa cosa. A més, el PI se sustenta sobre la idea que els interessos dels ciutadans són sempre justs i que el convenient és ètic i l’ètic és convenient. Apuntava igualment Del Àguila que després de la caiguda del Mur de Berlín, el PI havia proliferat en les democràcies occidentals en sintonia amb la crisi de l’esquerra.

II

La irrupció electoral de Podemos ha sigut un vendaval d’aire fresc que ha agranat la península de nord a sud; un huracà que, clar, també té efectes no desitjables. En un escenari polític encartronat, caracteritzat per discursos polítics previsibles i amb freqüència anacrònics, orfe de lideratges clars, maniqueu i manifestament incapaç de resoldre problemes com el de la corrupció, i cada vegada més alié a les urgències de bona part de la població, ha sorgit una cosa diferent [més diferent que nova, crec].

Després d’anys de crisi asfixiant, que ha descarregat la seua crueltat sobre les esquenes dels més vulnerables als quals massa sovint deixa sense treball, sense casa i sense futur per als seus fills, l’aparició d’aquesta proposta electoral ha sigut ―al meu entendre― benèfica. Com escrivia en el mur de Fernando Delgado, estic d’acord en què Podemos no li  lleva ni un vot a la dreta, sinó a l’esquerra. No obstant això, sí que incorpora votants a les urnes que, en l’actual conjuntura, no tenien més horitzó que l’abstenció. El contingent més important d’aquests són gent molt irritada amb els partits sistèmics, fonamentalment joves [biològics i mentals] que troben en la formació i en el discurs del seu singular líder un missatge que cristal·litza la ràbia en una il·lusió que no ofereixen les formacions més convencionals de l’esquerra. A més, els atacs furibunds que està rebent la nova organització per part de tiris i troians no fa sinó reforçar la convicció d’haver-li fet mal als partits sistèmics amb el seu simple vot. Una cosa desconeguda per a bona part d’aquests votants. I plaent.

III

Com diu Carlos Malamud, tenim dret a conèixer el sistema de valors dels personatges públics, i encara més  dels líders polítics que aspiren a intervindre de manera efectiva sobre la nostra realitat política. Sobre el lideratge de Pablo Iglesias es pot dir que no és l’únic polític espanyol que se situa en l’esquerra ―la radical i la reformista― que encara admira Chávez i Castro; que segueix dient que el règim cubà o el bolivarià són règims benèfics per als pobles que els suporten. És sabut que Iglesias, com el seu company Monedero, que són els més reconeguts líders del nou grup polític, s’han declarat admiradors del chavisme. Açò ja és bastant contradictori amb la professió de fe democràtica que exhibeixen (alardo que els serveix per a excloure de la condició de demòcrates  la pràctica totalitat dels qui no pensen com ells), una cosa que solament es comprèn des de l’assumpció d’uns valors que no caben en un sistema d’alta qualitat democràtica ni a martellades. Més sorprenent resulta, no obstant això, que un home format i informat com Iglesias afirme que el bolivarianisme és “una referència fonamental per als ciutadans del sud d’Europa”.

La meua, però, no és una reflexió pròpia d’un debat acadèmic. A la major part dels ciutadans, particularment als qui han votat per Podemos, aquestes disquisicions teòriques els importen un rave. Tenen una idea llunyana del que ocorre a Veneçuela o a Cuba, i obeeixen més a un posicionament ètic (la millora de la qualitat de vida dels pobres) que pròpiament polític.

IV

Manuel Alcaraz ha observat amb agudesa massa nerviosisme en els altres partits d’esquerra per la irrupció del grup d’Iglesias i Monedero, que s’ha convertit en alguna cosa així com en un esquerròmetre pel qual tots han de passar per a superar la prova del cotó. Com diu Alcaraz, un servidor també reivindica per a l’esquerra la prudència, tant i més perquè resulta preocupant observar que hi ha massa nuvis cercant un gest, un somriure còmplice de Podemos. Ningú vol ser sospitós de pertànyer a la casta de la qual parla Iglesias, i molts en l’esquerra del PSOE parlen de pactes futurs i de coincidències programàtiques amb Podemos. Massa nervis. Convindria calma, molta calma. Menys precipitació i més assossec, que hi ha molt de partit per davant encara abans de les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2015. Seria prudent seguir el consell d’un històric dirigent comunista: “vigilància, camarades, molta vigilància”.

V

Hauríem d’alegrar-nos de l’aparició de Podemos, que haja portat a molta gent a les urnes i haja remogut el tauler de la partida política. La seua pròpia irrupció demostra que l’esquerra sempre serà plural perquè és més dinàmica, més dialèctica, més imprevisible que la dreta, que el conservadorisme. Són, doncs, les esquerres, diverses, les que s’enfronten a una dreta cruel que no té en compte que darrere de les xifres macroeconòmiques estan les persones que pateixen i pateixen. Siguen, doncs, els nous radicals benvinguts al club dels qui aspirem a una societat més lliure, justa i solidària.

Ara bé, el món no va començar el diumenge electoral passat. Molt abans que els joves dirigents de Podemos nasqueren del ventre de sa mare, en aquest país ja hi havia molta gent lluitant per una societat millor. Bona part d’ells estan lligats a partits amb molta història que aquests flamants líders injurien amb un excés de supèrbia. Tot i a tots es pot criticar, fins i tot amb cruesa. Però convindria no perdre les formes. Hi ha milers de militants i milions de votants d’aqueixos partits que mereixen un respecte, fins i tot si són companys desviats de la línia correcta que els dirigents de la nova formació tenen tan clara.

A més, no oblidem que la processó és molt llarga. La realitat política, en el seu sentit més convencional, és plural i no és adequat que ningú s’adjudique la representativitat canònica, en detriment dels altres. Les esquerres són així, amb les seues llums i les seues ombres. I més ens val que continue sent així: si alguna cosa hauríem d’haver après és que cal fugir dels partits hegemònics i de les majories absolutes. Açò permetrà els pactes, les aliances més o menys conjunturals i, en última instància, que cada família política d’aquelles que estan per construir una societat millor aporte el necessari per a expulsar del poder els qui només saben exercir-lo en el seu propi benefici i el dels seus amics. Açò sí, aquestes esquerres, totes, han d’abstenir-se d’instal·lar-se en el Pensament Impecable. Aquest és un dels perills que aguaiten als que cerquen solucions perfectes per als problemes més complexos.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER