El mestre i el deixeble

Fuster jove

Ferran Garcia-Oliver

Una de les coses més sensates que l’Antoni Furió ha fet des que ha tornat de París ha sigut regalar-me el volum 14 de la correspondència de Joan Fuster, acabat de traure del forn, a cura en aquesta ocasió de Juli Capilla. De tant en tant, sóc beneficiari de la generositat del meu amic i company de certes passions i intencions del coneixement, que per a això són els amics i els companys, i tant la meua instrucció sempre en curs com la meua biblioteca poden així positivament ampliar l’extensió.

Ho confesse: m’he aturat en la cinquena carta creuada entre Fuster i Lluís Vicent Aracil i ja no he seguit. Si fóra poeta, diria que m’he aturat «corprès per l’emoció», però com que no ho sóc i els anys em fan ser més prosaic, dic que m’he aturat per reflexionar, pensar i imaginar aquell país i aquella gent de 1962 reflectida per la carta d’Aracil a Fuster (la número 4) i, sobretot, la resposta inversa (la 5). Quan s’haurà publicat tot l’epistolari, llavors caldrà fer-ne una antologia, en un format que millore la penetració en el públic lector. Tindrem l’oportunitat d’anar seguint any a any com Fuster metabolitza les idees, s’embranca en projectes i dirigeix en l’ombra la represa del país. La carta adreçada a Aracil del 20 de setembre de 1962, no hi deuria faltar.

Vet ací el jove que es vol menjar el món, i l’adult —Fuster té sempre la dèria de confessar-se «vell» per captar la benevolència, i no ho és, ni de lluny, als seus 40 complits—, que s’ho mira tot amb la lucidesa que li proporciona l’experiència acumulada en les batalles per la cultura. El que menys importa ací és la raó que suscita l’intercanvi epistolar. Aracil ha guanyat un premi al qual s’ha presentat sense ganes ni convicció, i ara li’l volen publicar quan els fulls que ha manufacturat sobre sociologia no passen d’uns apunts apressats. L’important són els raonaments implicats. Fuster és diabòlicament intel·ligent, però és que Aracil és una criatura de 21 anys que apunta ja una intel·ligència igualment diabòlica, servida en una prosa robusta i subtil, a imitació de l’ortografia, la sintaxi i la proteica adjectivació fusterianes, la del mestre al capdavall. El 1963 i als 21 anys, escriure així en català, és un prodigi que mereix la nostra admiració.

Aracil és un descarat i té la llengua llarga, virtuts que Fuster li pondera. L’ambició intel·lectual que demostra s’assenta sobre la pròpia convicció de la seua vàlua. Aracil s’ho creu, i és capaç de tancar la carta amb un cudol en efecte descaradíssim i que ningú seria capaç de reballar-li a Fuster: «Excusaràs que aquesta carta siga interminable. Jo he llegit coses teues més llargues…» El deixeble desvergonyit es posa a l’altura del mestre: jo també he tingut la santa paciència de llegir les teues dilatades homilies. Estic segur que Fuster no podria evitar el somriure per aquesta càrrega explosiva de fatxenderia –de fatxenderia productiva. I contesta amb una carta encara més llarga. La importància que Fuster dóna a l’interlocutor es mesura sovint per la massa de paraules vessades en les respostes. I Fuster sap que Lluís Vicent Aracil és, el 1962, probablement el millor de la seua generació. El seu olfacte no l’enganya. Encara té paciència per alliçonar, modelar, donar directrius. No hi mana res, suggereix molt. Sap que convé més persuadir que incomodar l’altre, un autèntic gall de corral, amb l’ús de l’imperatiu. Aracil és ja més que un diamant en brut, però té encara massa arestes i el mestre trau temps per confegir una epístola d’un alt valor literari i d’un impagable valor civil.

L’estudiant Aracil té la impaciència pròpia del jove, i un escreix de jactància. Troba «enormement suggestiu la idea de fer un estudi modern i acurat del nostre problema idiomàtic», des de la perspectiva de la sociologia d’última hora universitària. I obligatòriament ha de ser bo, perquè, diu, «o devem superar-nos, o és millor que callem». Per al seu projecte, però, ni compta amb mitjans ni amb col·laboradors. Tampoc amb un públic receptor, més interessat en les mòmies visigòtiques o el substrat mossaràbic que pels problemes reals del present. En ajuda del seu judici apel·la a Camús: «La injustícia subleva, però l’estupidesa desanima». La gent no entén que ell vol ser «un sociòleg de debò –i no com és filòleg Valor o com és geògraf Beüt». El xicot de València, fressat als jesuïtes, pixava molt alt i, de passada, desdenyava homes de la generació anterior, la major part pastats pel que ell anomena massa temeràriament «almelaivivisme». Amb Valor, si més no, és injust.

El de Sueca posa les coses al seu lloc. Per començar, «no cal que perdem temps malparlant dels nostres il·lustres predecessors en les tasques culturals de la localitat». No hi ha més cera que la crema i tant l’almelaivivisme com ell i qui siga són fruit de la mateixa societat. Cal superar-lo, sens dubte, perquè es inaprofitable, ineficaç i fins i tot nociu. Tota aquesta gent és incapaç de fer res mitjanament estimulant: L’Esperit Sant els «ha desasistit d’una manera ignominiosa». Hi ha, però, les excepcions, la d’aquelles bones ànimes propietàries d’un «virtuós patriotisme» que Fuster ja voldria per a ell i que fan coses relatives a la filologia, la geografia i altres entreteniments, convençudes que estan salvant el país. «Jo tinc per ells —li diu Fuster— un gran respecte: sóc més vell que tu i puc permetre’m certs luxes». A Fuster li pareix molt bé, doncs, que Aracil perpetre una «tesi doctoral barbuda», perquè el tema convé que siga analitzat amb totes les garanties. Mirarà de trobar alguna forma de finançament. A París hi ha un tinglado que potser amollarà alguna pesseta. Els col·laboradors, però, hauran d’eixir de l’entorn universitari. Ara bé, la «flora i la fauna patrioticouniversitària que tanta glòria ha de donar a la Pàtria en un futur pròxim, és, de moment, una estupenda plèiade de ballarines». Unes quantes ballarines podrien optar pel repòs i arrimar el muscle en el projecte. És imprescindible el «tacte» perquè s’hi senten a gust. Però Fuster li confessa sense embuts que «no sóc massa optimista: ni respecte a les ganes de treballar de les ballarines, ni respecte a les teues dots d’”entregent”». Però mentrestant… Ací rau el sentit de la llarga meditació de Fuster. Les ànsies de perfecció «no són sinó obsessions d’adolescent». I el país cada dia que passa se’n va directament a la merda. Cal fer un esforç per frenar l’enfonsament de la nau: «l’esforç que estem obligats a fer és gran i urgent». Tota pedra fa paret, inclòs l’esforç de les ballarines, a les quals observa amb una «tendresa indiscutible». Per això la disjuntiva de «o devem superar-nos o és millor que callem» és falsa. Hem de superar-nos, per descomptat, però mentrestant «no hem de callar». I la veu de Fuster i la d’Aracil és, ha de ser, la del llibre. No ho resoldran tot escrivint llibres, però és gairebé l’únic que poden fer que siga útil culturalment, eficaç cívicament i profitós políticament. Mentre no arribe, doncs, la tesi competentment barbuda, seria oportú que Aracil fes un llibre sobre les qüestions meditades apressadament en el premi: un assaig documentat però desimbolt. Que puga, sobretot, llegir-se, com estaven llegint llavors Nosaltres, els valencians fins «patricis que mai no havien emprès una tal aventura». Si ell, Fuster, s’hagués instal·lat a l’espera de la perfecció, adverteix a Aracil, aquest llibre no l’hauria mai fet. Per això ell s’excusava al pròleg que no tenia la competència de l’historiador ni del sociòleg, però havia visitat tota la bibliografia a l’abast. El fons «científic» de Nosaltres, els valencians era inqüestionable. Les crítiques, pronostica Fuster, si de cas es produirien —es van produir—, en el terreny de la política.

Hi ha més en la carta. Llegir-la és un reconstituent. Les urgències continuen vigents i no podem abaixar la guàrdia. Per sort, ara podem fer moltes més coses que no únicament llibres. La carta l’haurien de llegir —i copiar, en un exercici pulcre de redacció— també els que veuen en el de Sueca el sembrador de pesta que propagà tots els mals del país. Igual va i se’ls encomana una mica de l’ortografia, la sintaxi i la vigorosa adjectivació fusterianes. Mai no es tard per aprendre a escriure. No posaria la mà en el foc, però, que canviaren l’opinió. Els seus prejudicis estan a l’altura de la pròpia grisor del pensament que traginen, per dir-ho d’alguna manera suau. I, ben mirat, prejudicis i grisor d’aquest valencianisme hostil a Joan Fuster són la darrera actualització de l’almelaivivisme. L’Esperit Sant els ha tornat a desasistir ignominiosament.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER