Benissa, el difícil relleu

Foto: EFENOU.ES
Foto efeNOU.es

Nèstor Novell

Benissa, esvelta, sobre un turó a 319 metres sobre el nivell del mar, es troba en una mena de cruïlla geogràfica a cavall de les Marines, l’Alta i Baixa, però també, de la de costa i de la d’interior. Les dues vessants del Bèrnia: Altea, Calp, Teulada, Benissa, pertanyien al mateix senyoriu de Roger de Llúria, cosa que relativitza la tantes vegades senyalada barrera del Mascarat. Per a Joan Soler la Marina Baixa s’iniciava al Puig de la Llorença. La història recent inclou Benissa a la Marina Alta. El municipi pertany a la mancomunitat de la Vall del Pop, però el riu Gorgos deriva cap a Gata i Xàbia, així que queda separada, per la Serra de les Cel·letes, de les aigües del riu. Cap a la mar, el terme municipal baixa abruptament per la pedania de Fanadix. La Fustera genera una costa accidentada i bellíssima, tot un continu de sinuosos abancalaments, vinyes i ametlers substituïts fins a la sacietat per xalets, que moren en un seguit de blaves cales. L’eixida natural cap a la mar és per Teulada o per Calp. Pel ponent, la Lloma Llarga, que naix de la impressionant  i màgica serra de Bèrnia (1.128 m.), separa Benissa de l’ampla i llarga planura de la Vall de Pop (o d’Aixa), però per aquí el pas és molt més accessible i suau. Sembla que els altrament perillosos camins de les Goles de Gata a Senija i a Teulada, i la del Barranc de l’Estret per la falla del Mascarat, amb les rondalles de bandolers, assalts i raptes eren, per això mateix, uns camins de trànsits ben freqüents.

L’estructura social de Benissa durant els darrers segles ha estat ben definida, cinc o sis grans propietaris, uns tres-cents emfiteutes rics i la resta llauradors que vivien de llogar-se al camp, bé al terme o bé a les comarques de la resta del país: sega d’arròs, collita de la taronja, etc. Així de durament ho reflectia Cavanilles[1]:

“Es á la verdad un sequeral aquel recinto; pero hay cañadas, y algunos sitios donde se cria el maiz, y podrian por consiguiente criarse moreras. La agricultura hubiera hecho mas progresos en Benisa, si las fortunas del pueblo se hallasen distribuidas á lo ménos entre la mayor parte de los vecinos, si todos ó los mas tuvieran alguna propiedad; mas ahora casi todos son jornaleros, y no hay mas de un corto numero de ricos, dueños de cuanto producen los campos de Benisa, y buena parte de los de Teulada y Calpe. Sería bien establecer algunas fábricas en la villa para ocupar los vecinos pobres quando el campo no los necesita, como sucede con freqüencia; con lo qual evitarian la miseria que padecen, y se excusarian muchos de ir á trabajar a los arrozales de la ribera del Xúcar en perjuicio de la salud.  ¡Quanto mejor y mas útil les sería aprovechar el palmito y el esparto de sus montes, manufacturarlo y venderlo! Así lo hacen los vecinos de Gata, Senija y Pedreguér, sacando del término de Benisa aquellos vegetales.”

Terra eixuta i accidentada. Fruits de secà obtinguts amb molt d’esforç i sota un fort control social. Benissa va experimentar un creixement moderat, a mitjans del segle XIX, amb la pansa. Pasqual Madoz[2] hi va fer una detallada descripció del seu procés de secat i escaldat i unes interessants observacions sobre les bases que sostenien l’agricultura benissera:

“Sin la laboriosidad de los vec. de este pueblo poco podía prometerse de un terreno generalmente tan escabrososo; pero aunque está muy lejos de ser floreciente la agricultura de esta v., no obstante, la mano del hombre ha sabido descuajar todas las lomas. Y hasta muchos de los cerros se ven reducidos á cultivo y plantados, como todo lo demás del terr., de olivos, almendros y viñedos. Lo que sin duda contribuye más á que vaya tomando ya un vuelo favorable la agricultura, única fuente de riqueza en esta pobl.. Son la multitud de casa de campo en número de unas 200 ó mas que se hallan esparramadas por todo el térm., y habitadas por jornaleros y pequeños propietarios.”

A partir dels anys 1970 l’agricultura no dona més de si. L’agricultura, ametles, raïm i taronja, passen a ser activitats a temps parcial, compartides amb la construcció. L’agricultura esdevé, i més en un terme tan accidentat, mers petits jardins per a la producció pròpia. Comercialment ja no és rendible. Joan Josep Cardona, persona oberta, amable i bon coneixedor del poble i de la seua història, pensa que un intent interessant va ser la cooperativa CAS, però va fracassar, en primer lloc, perquè el llaurador és insolidari i, en segon lloc, perquè està fart de cobrar tard, mal i de vegades i no mai. L’agricultura no ha sabut transformar-se. L’ametla no ha pogut competir amb la de Califòrnia. Una veu ens diu:

“Almenys se n’hauria de fer com a Teulada, que obliguen a netejar els camps per salvar el paisatge.”

Ara ja s’ha perdut inclús la cultura i la tradició dels conreus. Ja no en queden de llauradors, i és que el jornal del camp mai no pot arribar a ser com el jornal d’un obrer de la construcció. Tot i això, encara al mes de setembre s’aprecia un increment de la contractació agrícola temporal.

A Xaló i a Llíber, com que el bancal és pla, s’ha mantingut el vi i poc a poc estan generant una indústria interessant al seu voltant. A Benissa, per contra, el que fa vi és per pur romanticisme.

Benissa va començar un procés industrialitzador als anys 1930 de la mà del moble i de la maquinària auxiliar de treball de la fusta. Gràcies a la cultura associativa del poble hom va saber aprofitar les millores en les comunicacions: el ferrocarril Alacant–Dénia i els autobusos de La Unió de Benissa per engegar el procés de fabricació de mobles. El franquisme va avortar aquest procés. Les dues empreses de mobles més importants tancaren per manca d’innovació. Els 110 treballadors que les sustentaven es van reconvertir majoritàriament en autònoms d’activitats relacionades amb la construcció. Però, en 1960, Joan Fuster[3] encara podia escriure:

“Nos acercamos a Benisa a través d’un llano reseco y pobre: tierra de escasos provechos, que invita a emigrar. Benisa – Benissa – fabrica de muebles con destino a todos los novios del país, y de ello y de sus módicos pegujales vive. También fue pueblo castigado por los piratas: tenia su iglesia fortificada igual que Jávea.”

El sector de la construcció va començar a Benissa amb dues empreses: la VAPF i Porcellanes, les quals, amb el temps, aniran construint grans urbanitzacions per tota la comarca.

Les primeres terres que es van urbanitzar, als anys 70, varen ser les de la caiguda cap a la mar, terres de grans propietaris. Aquestes empreses aconseguiren, amb un esforç increïble, portar l’aigua des de Benidoleig, atés que la que arribava de Benigembla era insuficient per al gran creixement urbà que havien previst. Amb el boom econòmic del postfranquisme les dues  empreses arrossegaren tot el poble cap el sector de la construcció. Aquestes dues empreses de Benissa han construït per tot arreu de la comarca. VAPF, per exemple, ha fet les bestieses de Calp, la serra de Toix i el Puig de la Llorença a Benitatxell. L’empresa de Porcellanes també ha construït per totes les muntanyes de les Marines.

Un dels plaers que compartirem amb Joan Josep Cardona va ser un passeig pel recuperat centre històric, que conjuntament amb el de Xàbia i el de Teulada són un exemple a seguir. A les terrasses dels bars del centre qualsevol dia de l’any hi trobes gent: els autòctons que van de compres, els treballadors del comerç i serveis locals i una certa quantitat de turistes i de residents estrangers que passen distrets el matí.

Asseguts en un d’aquests bars, vora l’església neogòtica de la Puríssima Xiqueta, Cardona ens explica que el procés de salvar el centre històric va començar amb un estudi, molt ben realitzat i programat, de la trama urbana i de les diverses tipologies d’habitatge, tant urbanes com rurals. Així que va ser en realitat el PGOU qui salvà el centre.

L’estudi dels habitatges de cada moment històric és una veritable narració de la vida de Benissa a través del temps i ha estat un bonic esforç que ha permés protegir el patrimoni arquitectònic. A l’àmbit rural s’estudiaren: la casa rural i els seus annexos com l’aljub, el safareig, el forn, el sequer i l’era; les naies i les cases porticades; el riurau, la construcció porxada típica de les Marines, adossada o independent de la casa, i que té sempre la funció estrictament agrícola de preservar la pansa de la humitat; i la casa de tros de les grans explotacions agràries.

A l’àmbit urbà es s’estudiaren les diverses tipologies de la casa agrícola familiar de poble, la casa urbana del segle XVII i la casa vuitcentista

Sorprenentment, Pasqual Pasqual Madoz[4] no hi va trobar massa motius per estimar l’arquitectura de Benissa:

“Tiene unas 700 casas de mala construcción y aspecto mezquino, si se exceptuan algunos edificios de las personas más acomodadas, y todas ellas se distribuyen en 10 ó 12 calles, entre las cuales se ven dos largas y paralelas: hay casa de ayunt., cárcel pública bastante mala, un edificio de formas regulares donde está la enseñanza y el pósito, otro que sirve de hospital para pobres y transeuntes, casa-meson con muy pocas comodidades, una escuela de instrucción primaria…… también hay una igl. ordinaria …..; un conv. que fué de PP. Franciscanos…., y 7 ermitas más.”

Però a hores d’ara, no hi ha dubte que és un dels cascs antics més ben conservats. És una llàstima que en la majoria de casos només salvaren la trama urbana i les façanes de les cases, però en favor seu, cal dir que la seua renovació ha estat un exemple que han imitat altres pobles. El procés de salvar el centre s’ha anat incrementat amb el temps per la bona consideració turística que ha tingut. Benissa, doncs, disposa d’un agradable centre i un grapat d’edificis a visitar: l’Ajuntament que és l’antic hospital de 1790; la Llotja del segle XVI, actualment sala d’exposicions; la Casa de Cultura que està al Palau dels Torres Ordunya[5]; el Convent dels Pares Franciscans; el Seminari Franciscà, on s’hi troben el CREAMA i l’AFIC; el Mercat antic que ara l’ocupa el Casal Jove; i l’església de la Puríssima Xiqueta, que el màrqueting benisser ven com la catedral de la Marina, que té una taula de la Puríssima atribuïda a Nicolau Borràs.

Segons el PGOU, al camp, les cases també havien de mantindre la seua tipologia externa i, mentre ha estat possible, s’han respectat les condicions legals de construcció en àrees rurals. Per a les urbanitzacions també es van dissenyar unes tipologies concretes a mantenir, però això ja han sigut figues d’un altre paner, perquè el procés de construcció “turístic” ha estat anàrquic i d’un volum bàrbar.

El desenvolupament immobiliari de Benissa s’ha fet a la costa i bàsicament amb urbanitzacions de xalets que uneixen Moraira amb Calp. Benissa només té 3 hotels amb 80 places hoteleres, algunes cases rurals, el Camp de golf d’Ifach i una gran oferta d’apartaments turístics. Les dades sobre els habitatges són ben significatives: a l’any 2011 el municipi en tenia 5.014 de principals i 6.015 de no principals.

El poble té una bona oferta gastronòmica, amb 59 restaurants. Ben coneguts són Al Zaraq i Casa Cantó. Plats propis de la gastronomia benissera són: el putxero de polp, els mulladors de sangatxo, les borretes, els bulls de saladures i les coques a la calfor. També son de bona qualitat els embotits i el vi de moscatell i la mistela.

El sector industrial de Benissa està molt marcat per la construcció, un 84% de les activitats, però manté una cert indústria manufacturera diversa.

Un dels èxits de Benissa va ser la creació i desenvolupament del Polígon Industrial de la Pedrera, ample i ben dissenyat, on s’han instal·lat les empreses locals i d’altres més importants. Moltes en són del sector immobiliari i lligades a la  construcció: materials de construcció, pedra natural, paviments, llanterners, fusters, fabricació de mobles de cuina i bany, etc, amb certa diversitat i nivell de qualitat. També son rellevants les empreses relacionades amb l’automoció: reparació, pintura, concessionaris de venda, venda de components, lloguer de cotxes, etc.; les indústries de reciclatge: ferralla i recuperació i comercialització de residus; i les de subministraments a la restauració.

De noves iniciatives n’hi han ben poques, darrerament uns joves han muntat una empresa per fer turba de reciclatge de les esporgades i sembla que de moment van guanyant-se el jornal. Els darrers anys han nascut algunes empreses que es dediquen a la prestació del servei de màrqueting on line per a empreses petites. Algunes empreses grans també han generat els seu propi departament de màrqueting on line. Talleres Ginestar, per exemple, ha desenvolupat un interessant sistema de treball per objectius amb horari flexible que permet a les dones conciliar la vida familiar i laboral.  Benissa té una de les quantitats de línies de banda ampla més elevades de les Marines, 291 línies per cada 1.000 hab., seguida de Teulada, amb 230 línies per cada 1.000 hab.

El que ha crescut amb la crisi és l’economia submergida. Les empreses legals no tenen més de 3 treballadors de mitjana i hi ha 3.000 treballadors que suren com poden en el mercat de treball. El CREAMA fa cursos de formació, amb molt bones intencions però sense massa èxit de cara a l’ocupació.

Per la seua banda, l’Ajuntament ha fet una reducció dràstica i continuada de les inversions reals municipals a en el període 2007-2013. Actualment les inversions reals només arriben a ser el 15% del pressupost d’inversions del 2002.

Benissa és una de les subàrees comercials de les Marines amb un discret mercat potencial de 43 milions d’euros. La superfície comercial minorista és de 51.000 m2 que està en la mitjana de les ciutats de l’àrea. Tot i això, és significativa la seua competitivitat comercial malgrat que és una ciutat prelitoral que pateix la competència dels grans centres turístics de Moraira i, especialment de Calp

Benissa realitza una promoció conjunta del seus atractius turístics al si de la Mancomunitat del Pop (Xaló, Llíber; Parcent, Benigembla; Castell de Castells, Murla, Alcalalí, Senija i Benissa). En aquest àmbit mancomunat els pobles  posen l’accent en el desenvolupament de rutes de muntanya i de cicloturisme, la promoció de les cases rurals i de la gastronomia. No es que deixen de banda la promoció immobiliària, però més aviat mostren la vall idíl·lica i respectuosa amb el medi que poc a poc han anat destrossant. No podem oblidar la venda del territori al millor postor en Alcalalí o els processos judicials contra l’alcalde de Llíber, el promotor i el notari d’urbanitzacions il·legals aprovades al preu de 2.500 euros per habitatge legalitzat, o el famós cas de les urbanitzacions del carrascar de Parcent que es va poder parar a temps. Pobles molt propers a Gabriel Miró:[6]

“Entra Sigüenza a Parcent.

…. Va cridar una velleta i li pregunta pels malalts.

-Els malalts? De quin malalts diu?

-Els mesells, el del mal.

-Els del mal? Ja no hi són; ja no els tenim ací. Se’ls endugueren a la leproseria a Fontilles. Si algú queda per la vall, deu de ser de bona casa, o dels que s’amaguen per no deixar el que és seu.”

Però la Mancomunitat realitza una bona tasca en la promoció del vi de Xaló, no només el moscatell, també de la variada oferta de vins blancs i negres. També promociona l’embotit de reminiscències mallorquines i els mercadets setmanals. Altres temes més propers al ciutadà que ha estat delegats a la Mancomunitat són la programació d’activitats per als llars la tercera edat i la gestió del clavegueram.

Les dotacions públiques a Benissa són moltes i tenen un ús elevat. Hi ha nombroses associacions, unes 76. Les més importants la banda de música, Moros i Cristians, Festes de la Puríssima, Societat cultural (casino) i l’Extensió de la Universitat d’Alacant. La resta són més nominals que reals.

El substrat de la gent de Benissa és la de senyoret de poble, una prova fefaent és que no ha costat massa salvar la façana de les cases antigues del poble, encara que no l’interior.

Joan J. Cardona ens matisa el caràcter dels seus conciutadans:

“Al poble hi ha de lliberals, en el sentit anglosaxó de la paraula, i del règim -dels nacionals que encara no s’han llevat la caspa franquista-, a les cartes jugaran junts, però un conservador no entendrà mai el que li propose un lliberal. Aquí tot el món recorda qui va denunciar a qui després de la guerra, entre la gent del poble no es guarda rancúnia, però no res s’oblida.

El benisser o benissera no es vol mostrar mai tal com és. Mai no et declararà la veritat, sempre en tindrà guardat un pla B o i un pla C quan li fas una proposta, perquè a més, així aconsegueix creure’s que mai no s’equivoca.

És discret i orgullós, però molt caritatiu, tot i que un benisser és morirà de fam abans de demanar caritat. Una cosa és acceptar-la per extrema necessitat, sempre amb total discreció i dignitat, i una altra cosa és demanar-la.”

La festa major del poble és la Puríssima Xiqueta, el mes d’abril. Un dia de la festa es fa l’homenatge al riberer, és a dir, als benissers que dues vegades a l’any, plantació i sega de l’arròs, anaven a treballar a la Ribera del Xúquer: 15 hores diàries durant 4 o 6 setmanes. També tenen anomenada les festes de moros i cristians, per sant Pere, i el porrat de sant Antoni

A Benissa no es fa res sense que estiga per mig l’Església, la influència del convent dels franciscans hi ha estat molt important. Bernat Capó[7] ens en fa un relat de caire humà:

“Els xiquets del poble veí no tenien escoles pròpies i havien de servir-se, i aprofitar-se, de l’ensenyament que impartien els pares franciscans del convent benisser, els quals, a més, miraven d’arreplegar vocacions, i algun fruit n’obtenien…. Quan la jornada havia acabat, les faccions es posaven en peu de guerra, era l’hora de la pedrada. De fer harca, un ritu que ni la severitat dels pares podia evitar.”

A la parròquia, després del Concili Vaticà II,  va haver-hi un seguit de rectors oberts al poble i a les seues necessitats, i es van fer d’estimar. Pel contrari, sembla que els capellans que arriben darrerament, joves, dinàmics i amb una pretesa modernitat, no representen més que l’Església més tradicional. S’han allunyat de les necessitats reals de la població, que està patint durament la crisi, i tot ho dediquen a la cerimònia, el boato i a repetir el discurs més banal de l’Església preconciliar.. i en castellà, clar.

Els joves, els que acaben d’agafar el relleu generacional no estan  preparats, i no ho estan perquè han estat rics, no s’han format i han començat a manar massa prompte. Darrerament hem assistit a la jubilació anticipada de la societat més activa i amb més coneixements i, si  a això li afegim, una nova l’escala de valors globals on prima tot allò més virtual, deduirem que tot ha estat muntat perquè només els joves puguen liderar la societat. La veritat trista és que no hi ha cap tipus de lideratge. La generació dels anys 80 va produir un boom cultural i era gent amb formació, però portava el gen usurer, i així ens ha anat la cosa.

Acudim altra vegada a l’experimentada opinió de Joan J. Cardona, de Benissa, qui no debades ha estat director de banc i ara és l’arxiver de la parròquia:

“Aquí funcionarem quan Europa funcione. No hi ha política valenciana, ni lideratge municipal, i la gent es conforma en ser els criats d’Europa.”

La població resident estrangera és molt elevada, el 49%, com també ho és el nombre de vehicles, 892 per cada 1.000 habitants. L’amabilitat de la ciutat, els serveis i els comerços fan que, a diferència d’altres pobles, Benissa tinga un flux permanent de turistes i de residents que  visiten el poble per passejar, prendre un cafè, anar a alguna festa o anar a compres, però sense un volum de gent que puga afectar la vida quotidiana del poble.

La gent de Benissa opina positivament de la relació amb els estrangers. Ells fan la seua vida a la urbanització  i els benissers veuen que al poble els  tracten de manera seriosa i receptiva. Els partits polítics solen posar algun estranger a les llistes electorals, però està clar que només s’hi mouen per problemes urbanístics i d’aigua. Una altra qüestió és que entre els alemanys i els anglesos no es parlen i tendeixen a formar ghettos per nacionalitats. El tema lingüístic és el més greu, els residents només saben una llengua, la seua, per la qual cosa sempre hi ha algun que altre problema amb l’idioma, especialment amb el valencià.

Els benissers han tingut de sempre molta relació amb Altea i amb Callosa, però les més estretes n’han estat amb Calp i Teulada, encara que ben diferents :

“Els de Calp eren mariners que passaven molt de temps a soles i venien a Benissa a divertir-se i això, al poble, queia bé.

Bons són el de Teulada, és que ells els tenen de dos rovells, ja saps, coses dels pobles. De nosaltres diuen que fem de ventre per mitja galta.”

 

 

 

 


[1] Observaciones sobre la histótria natural , geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Antonio Josef Cavanilles. Albatros ediciones. 1981

[2] Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicabte, Castellón y Valencia. Pasqual Madoz. Institució Alfons el Magnànim. 1982

[3] El País Valenciano. Joan Fuster. Ediciones Destino. 1962

[4] Op. Cit.

[5] Anys i llegües. Gabriel Miró, traducció d’Enric Valor. Denes/bàsica. 2004 “… els senyors Torres Ordunya és, topogràficament, el senyor dels senyors. Als penyals i runars del Castell de Guadalest té encara sa casa. Les tàpies del corral són de merlets, i s’hi solegen els seus mastins,”.

 

[6] Anys i llegües. Gabriel Miró, traducció d’Enric Valor. Denes/bàsica. 2004

[7] Espigolant per rostoll morisc. Bernat Capó. Eliseu Climent. 1980.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER