De la psiquiatria franquista a la neurociència magenta

A. Tobeña

Pau Viciano

“La comunión independentista. Neuropsicologia del gregarismo nacional”, aquest és el temible títol de la conferència amb què Adolf Tobeña, prestigiós catedràtic de Psiquiatria de la UAB i conegut divulgador científic, es va sumar a la recent campanya electoral d’Unión Progreso y Democracia (UPyD), la formació magenta liderada per Rosa Díez. El seu argument central era que l’augment de l’independentisme català s’ha de buscar en els sistemes neurals que conformen els nacionalismes identitaris. Com deia el conferenciant, la neurociència ha d’ajudar a explicar “la dinamización del fervor y la conflictividad identitaria en ‘bolsas poblacionales’ singulares”. Dit d’una altra manera: si una gran part dels catalans es fan partidaris de la independència, deixen de ser “gent normal” –españoles normales, que en diria Mariano Rajoy— i esdevenen una “bossa poblacional singular” que es fa mereixedora d’un estudi neurològic. És a dir que, d’alguna manera, no estan bé del cap. Així les coses, entre els col·legues acadèmics del doctor Tobeña, i el públic aficionat a aquest particular gènere publicístic que és la divulgació científica, ha causat sorpresa veure com un autor que freqüentava les editorials i els mitjans catalans –incloent-hi l’IEC i la Universitat de València– ha posat la seua ciència al servei del discurs polític dels sectors “no-nacionalistes” més exaltats. Però no caldria estranyar-se’n tant, perquè aquesta conferència-miting de Madrid ja l’havia impartit feia poc a Barcelona, a l’Autònoma, en el marc de la Setmana Mundial del Cervell. I aquestes mateixes idees, buscar la causa de comportaments polítics “singulars” en la biologia, ja les havia expressat en obres premiades i ben celebrades com Màrtirs mortífers (2004), on pretenia explicar els atemptats suïcides, especialment els islamistes, per la peculiar configuració neuronal dels atacants, deixant en un pla irrellevant els factors socials i polítics implicats.

Quan el doctor Tobeña ha fet servir aquesta mateixa metodologia per estudiar els independentistes catalans, ja no ha fet tanta gràcia. Pot argumentar-se, amb raó, que els qui es posen una armilla farcida d’explosius i es fan esclatar dins d’un autobús ple de passatgers, no estan molt bé. I que, contràriament, els partidaris de la independència no han perpetrat matances indiscriminades, ni magnicidis, ni han matat cap president de diputació provincial. No han trencat ni un plat i, tanmateix, es veuen abusivament col·locats per la neurociència en el mateix sac analític que els terroristes barbuts. Però el problema no és aquest, sinó valorar fins a quin punt és legítim acudir a la psiquiatria –o a la neurociència, si es vol— com a argument per condemnar les idees i les conductes polítiques que s’oposen a la societat establerta. Convé recordar que als països de l’anomentat socialisme real, els dissidents polítics eren tractats com a malalts mentals: si el règim vigent era el millor dels mons possibles, els qui no s’hi adaptaven havien de tenir per força alguna mena de problema al cervell. Però més proper encara és el cas de la psiquiatria franquista. Antonio Vallejo-Nájera, el primer catedràtic de Psiquiatria de la universitat espanyola, explicava als anys trenta i quaranta que els marxistes, i en general tots els rojos, havien adoptat les seues idees polítiques a causa d’una inferioritat mental de base fisiològica.

No cal dir que no pot confondre’s AntonioVallejo-Nájera amb Adolf Tobeña Pallarés: el primer era un psiquiatre militar franquista i filonazi, i el segon és un neurocientífic universitari, unionista, progressista i demòcrata. Però sí que coincideixen a delimitar un grup de població de comportament polític aberrant –rojos o separatistes— i a pretendre que la causa d’aquesta desviació ha de raure en les estructures biològiques de la seua ment. Així i tot, podria objectar-se que les idees de Vallejo-Nájera eren “pseudocientífiques”, mentre que les d’Adolf Tobeña tenen el consens de la comunitat científica actual i, per tant, són realment científiques. Ací potser caldria que un historiador de la medicina ens aclarís si els plantejaments psiquiàtrics de Vallejo-Nájera eren o no extravagants en la seua època, és a dir, si eren “científics” segons la ciència vigent en aquells anys. Pel que fa al doctor Tobeña, ningú li discutirà els seus mèrits científics, acadèmics i divulgatius, però una altra cosa és acompanyar-lo en la fantasia cientifista d’explicar les realitats socials i polítiques mitjançant la biologia del cervell. Segons el catedràtic de Psiquiatria, “cuando algunas demarcaciones grupales muestran una terquedad tan insistente para funcionar como aglutinantes de fracturas políticas serias hay que sospechar posibles raíces biológicas del fenómeno”. O dit d’una manera més senzilla: quan un fenòmen social és persistent, la causa hauria de buscar-se en l’arquitectura del cervell dels individus que el protagonitzen. El que no considera aquesta mena de neurociència és que existeixen estructures diguem-ne socials que expliquen la permanència de les actituds ideològiques i polítiques d’amplis grups de població. Tampoc no cal acudir a la ciència del cervell per a entendre que la proliferació de símbols nacionals –catalanistes, però també els espanyolistes– acaba influent en la consciència de la gent. Per aquest viatge no calien tantes alforges neurològiques, bastava llegir llibres com Nacionalisme banal, de Michael Billig. O deixar-se guiar per l’experiència i el sentit comú.

Malgrat la banalitat del “coneixement” social que genera aquesta neurociència quan estira el braç més que la màniga, el doctor Tobeña no s’està de reclamar major influència –és a dir, major poder— dels científics-científics, i especialment dels biòlegs, en l’esfera pública. En una mostra de victimisme, considera que una mena de conxorxa d’historiadors, sociòlegs, politòlegs, economistes, pedagogs –ai els pedagogs rousseaunians!– i de tota aquesta mena de fauna disfressada de científics socials, margina la veu dels autèntics científics, els veritables coneixedors de la naturalesa humana. Però fins i tot si hi hagués algun element neurològic digne de consideració per a l’explicació dels comportaments socials, la neutralitat d’aquesta aproximació biològica es veuria compromesa per la tria que fa dels objectes d’estudi. Per què ha de ser més “singular” l’independentisme català que no l’unionisme espanyol? No és digne s’estudi el cervell dels anticatalanistes obsessius? Què tenen dins del cap els homes joves fornits que, enfundats en els sinistres uniformes d’antiavalots, apallissen manifestants adolescents que van amb el lliri a la mà? I la mateixa Rosa Díez, que denunciava que l’extint Canal 9 marginava el castellà, aquesta dona està bé? El doctor Tobeña no ens ho dirà, ocupat com està a desvetllar els mecanismes neuronals dels terroristes islamistes i dels separatistes catalans.

La qüestió és quina mena de solucions pràctiques contra l’independentisme pot extraure el catedràtic de Psiquiatria de l’ús que fa de la neurociència. Afortunadament, no són de tipus eugenèsic, sinó d’abast molt més modest: desactivar l’anomenada “consulta-trampa” dissolent-la en un garbuix de consultes per tots els territoris espanyols, seguint la mateixa estratègia del “café para todos”. Al capdavall, el que proposa el neurocientífic és una mena de guerra psicològica per fer desistir els independentistes i posar-los les neurones al lloc. Però també suggereix una reforma constitucional amb mesures tan democràtiques per a aquestes diguem-ne “consultes-cortina de fum” com exigir dues voltes de votacions i majories no inferiors al 80%. Qui tinga curiositat i humor d’assabentar-se dels detalls d’aquest programa d’actuació per impedir que la consulta catalana esdevinga “la antesala del epitafio español en Cataluña”, pot acudir al seu article “Multiconsultas”, disponible en el web Cultura 3.0, on el doctor Tobeña col·labora al costat d’intel·lectuals humanistes de la talla –per ordre alfabètic—d’Antonio Elorza, Arcadi Espada, Carlos Martínez Gorriarán, Fernando Savater, Manuel Toharia o Gabriel Tortella. En aquest article de denúncia de l’independentisme català, que té l’estrany mèrit d’haver estat rebutjat pel diari El País –sí: El País–, el neurocientífic proposa becar un nombrós grup de politòlegs empírics perquè efectuen simulacions complexes que orienten les reformes constitucionals encaminades a bloquejar, de fet, qualsevol vel·leïtat secessionista. Pel que sembla, les estructures neuronals passen a un segon terme, en benefici del treball estadístic propi de les “ciències socials”. Però no hauríem de baixar la guàrdia: si una unitat de psiquiatres militars sota les ordres del coronel Vallejo-Nájera feia por, també pot resultat inquietant  un equip de joves i ambiciosos becaris del CSIC disposats a fer carrera acadèmica creant els instruments necessaris per fer del Regne d’Espanya un món feliç, lliure de dissidents pertorbats.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER