Moncofa després de la bombolla

Josep Sorribes

Havíem acabat Mario i jo el nostre passeig, tan instructiu, per la Vall d’Uixó  amb Vicent Frías i  Josep Vicent Andrés. Era quasi la una de la vesprada. L’oratge estava rebolicat, feia prou de vent i el cel estava cobert per grans núvols que amenaçaven pluja. Bé podíem tornar a casa, però jo tenia molt d’interès de fer una visita a la veïna Moncofa. Moncofa -un petit nucli urbà de poc més de 5.000 habitants no estava a la “llista” de ciutats que Nèstor i jo havíem decidit incloure  en la nostra  peculiar razzia pel País. Ja estàvem prop de les 100 ciutats i no era cosa d’ampliar encara més l’espectre. Tanmateix, Moncofa  era malauradament  famosa per  ser una mena de paradigma de la bogeria que la bombolla immobiliària havia introduït  a casa nostra. A més, jo conservava encara un retall de premsa del 2005 realment alarmant (http://elpais.com/diario/2005/08/16/cvalenciana/1124219878_850215.html) en el qual s’afirmava, ja al principi, que: La urbanización prevista de 6,5 millones de metros cuadrados en la playa de Moncofa (Castellón) entre 2010 y 2015 ha cambiado para siempre la vida de sus 5.400 habitantes. Se estima que el 70% de los vecinos se han visto beneficiados con una lluvia de millones al vender sus parcelas en el marjal para edificar chalés en primera línea de playa. El afán urbanizador ha provocado ingentes fortunas y desahogo económico en la mayoría, pero también ha enfrentado a familias y corrompido viejas amistades. Los PAI han originado no pocas disputas vecinales ante los proyectos.”

A mesura que llegies l’article te n’adonaves de la dimensió de la quimera: es preveia que entre  2010 i 2015 s’hi executarien 10 PAI´s (3 al nucli i 7  a la zona de vora 1 km d’ample que hi havia entre el nucli i la platja ja urbanitzada). En total 6´5 milions de metres quadrats amb quasi 32.000 habitatges previstos que farien que la població a l’estiu arribés a les 120.000 persones. No hi podia faltar, és clar, el camp de golf amb 18 “hoyos“. Per a més inri, aquest gran projecte estava impulsat per l’alcalde socialista José Vicente Isaach que governava amb majoria absoluta. Aquest gran projecte es justificava per la  ràpida urbanització que s’estava produint ja a la franja costanera i que  segurament devia afectar  el seny, el senderi o el trellat de la gent. Encara no n’hi havia prou. A algun il·luminat de l’Ajuntament (tal vegada el l’alcalde mateix) se li havia aparegut la Verge en un somni, un somni en el qual Moncofa  superava a Benicàssim i, per què no, ja posats, a Benidorm:

El moncofí fue ante todo agricultor, y se dedicaba al cultivo de cítricos o de melones y sandías. Hasta hace bien poco, un mal año de la naranja se traducía en nulas inversiones, desasosiego, y hasta las firmas de electrodomésticos tenían dificultades para vender un televisor. Hoy, y pese a que la pasada fue la peor campaña en años para los cítricos, ni se comenta en los bares. El dinero de la Palafanga, denominación despectiva de los nativos para el marjal, porque no servía ni para el cultivo, se nota en el parque automovilístico, en la vivienda y en las nuevas sucursales bancarias que se han asentado en la localidad… El ritmo urbanizador en la playa alcanza además las 1.400 viviendas nuevas al año, con decenas de grúas que se alzan en las áreas de expansión. La lotería del urbanismo costero ha beneficiado al 70% de los habitantes según el Consistorio, porque la mayoría disponía de al menos una pequeña parcela heredada de sus padres en el marjal, que hace poco más de 10 años tenía un precio exiguo, y que ahora se ha llegado a pagar a más de 500.000 euros la hanegada. También las arcas municipales han notado la inyección económica. En 1991, el presupuesto del Ayuntamiento de Moncofa no llegaba al millón de euros mientras que el cálculo de 2005 asciende a los 19.5 millones de euros”.

Per a que no hi faltés cap ingredient l’article narrava  també el conflicte obert entre  una part dels propietaris i l’Ajuntament pel desig d’aquest d’adjudicar les obres d’urbanització  del camp de golf i habitatges “adjacents” (PAI Belcaire Sud) a “l’empresa de Florentino Pérez” ( Dragados)  i no a  Mogar. La trama es prou complicada i entre mentides i desmentits…  endivina, endivinalla. Si aquesta era la situació el 2005, en setembre de 2013 un altre article (http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/29/valencia/1380470600_745852.html) amb el títol de “Gloria y miseria del ladrillo en Moncofa” (el títol de l’anterior era “El urbanismo cambia la vida de Moncofa”)  ja ens avisava  de l’enfosament de tot aquest conte de la lletera :

“Aquí no va a quedar tierra ni para enterrar a los muertos”. Una vecina de Moncofa, que regenta una céntrica frutería, recuerda un comentario de los años del urbanismo salvaje. Aquellos en los que una buena parte de la población vendió parcelas inservibles a precios millonarios. Cuando era habitual ver por las calles a gente “con boina y con un mercedes” y cuando en las bodas se brindaba por la lluvia de dinero que traían los PAI. Han pasado ocho años desde entonces y a esta población de menos de 7.000 habitantes (que aspiraba a llegar a 120.000) le ha estallado en la cara la burbuja inmobiliaria…. Los planes del Ayuntamiento de urbanizar más de seis millones de metros cuadrados (seis veces más de su suelo edificado) se han quedado a medio camino. Los PAI han sido paralizados por sentencia judicial, por la crisis o simplemente porque el gobierno valenciano no autoriza a seguir con esta fiebre del ladrillo. El Ayuntamiento de Moncofa, presidido por el socialista Jaime Picher, no ha conseguido todavía hoy aprobar el Plan General de Ordenación Urbana (PGOU) diseñado en 2005. El panorama es desolador: edificios de doce plantas en medio de la nada, calles asfaltadas que desembocan en solares abandonados, parques infantiles donde no juega nadie, hileras de farolas que por las noches solo iluminan aceras vacías, etc. No hay que esperar mucho cuando alguien entra en el municipio para ver edificios enteros en venta y grandes pancartas con lemas como “vendo por debajo del precio del banco”… De momento, dice, la Sareb (el banco malo) se ha ido quedando con bloques enteros y poniendo a la venta apartamentos de casi 200.000 euros por 40.000, lo que ha activado el mercado. Otros, intentan salvar los platos rotos. En la avenida que lleva al Grau había veinte inmobiliarias hace unos años. Ahora solo dos y cerradas en pleno horario comercial. Otros inversores han optado por plantar carteles llamativos. “Nosotros llegamos a pagar el millón por metro cuadrado, lo vendíamos todo, ahora aguantamos como podemos, algunos pisos se los ha quedado el banco y otros, si podemos venderlos a 30.000 euros, los vendemos”, asegura una inversora…. El Ayuntamiento debe afrontar además dotaciones que se proyectaron para atender a los 120.000 habitantes previstos como la macrodepuradora y los 50,8 millones que Acuamed invirtió en la planta desaladora y que, una vez se ponga en marcha, deberá devolver cuota a cuota. La deuda viva de Moncofa alcanzó el pasado año los 6,7 millones de euros (el doble que en 2008) y supera los mil euros por habitante.

El lector, sens dubte, sabrà disculpar l’extensió de les citacions. Estic segur que convindrà amb mi que hi ha per a sucar-hi pa. També entendrà de seguida per què volia veure amb els meus ulls  el que s’havia fet a Moncofa i, en darrer terme, així ho crec, estarà d’acord que calia fer una excepció i incloure Moncofa al llistat de ciutats considerades.

Si els textos a què he fet referència eren per a sucar-hi pa, la visita que vam fer Mario i jo el passat 16 de gener fou impagable. Mario no s’ho podia creure i  jo -més avesat-  vaig patir un shock visual que quasi esdevé  emocional.  La informació del darrer article de 2013 era molt coherent amb el que  observàvem, perplexos, Mario i jo. Però de llegir a veure en directe el desficaci  hi ha  una diferència considerable. En arribar al nucli urbà poguérem observar algunes noves promocions que coexistien amb  cases humils  pròpies d’un nucli tradicionalment agrícola. Però la sorpresa estava en l’entremig entre el nucli i la platja urbanitzada que s’albirava al final d’una llarga recta que agafàrem i que  a mi em semblà que tenia més d’1 km. Tal vegada per la percepció fantasmagòrica, aterridora, del paisatge. Alguns blocs finalitzats aquí i allà, algun altre sense acabar i desenes, centenars de parcel·les perfectament urbanitzades i encintades  amb els seus fanals i les seues voreres i de vegades amb macabres espais per a jocs infantils. Un paisatge lunar enmig d’un silenci  esborronador -no hi havia ningú- que sols trencava el soroll d’un vent persistent que feia  que els negres núvols es desplaçaren rabents.

Continuàrem el trajecte. Jo conduïa en segona, a uns 20 km per hora  per a poder apreciar els detalls mentre Mario no parava de fer fotografies. Si el viatge d’anada fou al·lucinant, el recorregut pels 2´5 km de passeig marítim (on per cert  a meitat camí ens trobàrem amb una sospitosa sèquia que abocava el seu contingut al mar), tampoc ens deixà indiferents. Unes 4 o 5 línies edificades,  densitat mitjana, baixa qualitat i màxima coentor (finques pintades amb tonalitats pastís i les inevitables balconades amb petites columnes d’alabastre). Francament horrorós. ¡¡¡I volien “acollir” a 120.000 persones!!! Segurament pensaven -encara que no la conegueren- que la Llei de Say (aquella que diu que l’oferta genera la seua pròpia demanda) vindria a salvar-los. Doncs no, no funciona i menys encara si el producte que s’oferta és de tan baixa qualitat.

Al remat, Moncofa quedarà un cas paradigmàtic de la quimera immobiliària i el seu cas serà motiu d’estudi en afamades universitats. Jo, almenys, enviaré els meus millors alumnes del pròxim curs a que hi facen una exhaustiva investigació. Sic transit gloria mundi.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER