Les venes obertes d’Amèrica Llatina i la valentia d’Eduardo Galeano

Galeano

Joan del Alcàzar

Eduardo Galeano és un ser humà molt singular i molt càlid en el tracte directe. A aqueixa conclusió vaig arribar quan vaig tenir la fortuna de passar quasi dos dies amb ell, allà per l’estiu de 2005. Ho havíem convidat al Centre Internacional de la Universitat de València a Gandia, que aleshores jo dirigia. Abans i després de la conferència que va impartir, ―que va gaudir d’un immens èxit de públic, amb moltíssims ciutadans que es van desplaçar a escoltar-lo des de molts quilòmetres a la redona―, titulada Pors i contrapors, va demostrar als qui ho vam tractar de prop que és un home lúcid, irònic, mordaç fins i tot, i també pròxim i afable.

La periodista Eva Batalla el va entrevistar per al diari El País (7/06/2005), i de la seua crònica destaque un paràgraf: “En el món actual la por mana, i està en les nostres mans combatre-la i superar-la”, va manifestar Galeano. Per a l’escriptor, “el mercat és el gran paralitzant, el Déu del nostre temps que et diu què és el que es pot i què és el que no es pot, i quasi res es pot”. Per a fer-li front va propugnar les “energies del canvi”. Va advocar per “lluitar contra les pors que imposen els qui pretenen confondre l’ordre establert amb una sort d’eternitat immutable”, i va animar a lluitar contra un sistema “que ens convida a acceptar la història en lloc de fer-la”. Quasi deu anys després, les seues paraules tenen plena vigència.

Vist de prop, Galeano em va impressionar. Jo havia quedat impactat amb la lectura de Les venes obertes d’Amèrica Llatina un quart de segle abans, tant que em va semblar un compendi del que qualsevol ciutadà progressista havia de saber sobre aquell subcontinent. Algun temps després, durant els dos o tres primers cursos que vaig impartir sobre la història contemporània d’Amèrica en la meua Universitat, el llibre va figurar entre la bibliografia imprescindible de l’assignatura. No obstant açò, pel que a mi respecta, el llibre va envellir malament. Vaig començar a detectar les seues insuficiències, les seues llacunes, les seues simplificacions. A més, el llibre em resultava ja més ideològic que analític.

Quan vaig tenir la fortuna de conversar amb l’autor, en aquella trobada de Gandia, vaig entendre que Galeano havia escrit un llibre que era propi d’una època i que el problema principal que el text podia generar era llegir-lo com un llibre d’història, i no com un assaig marcat pel clima del període en el que va ser escrit. El llibre ni podia ni pot ser llegit com si els anys no hagueren passat, com si no haguera caigut el Mur de Berlín, com si no haguera acabat la Guerra Freda, com si les dictadures llatinoamericanes no hagueren deixat pas a democràcies de major o menor qualitat, com si Cuba i la seua revolució seguiren sent una referència política per a Amèrica Llatina. Encara en els primers anys d’aquest segle, segur que encara avui, molta gent segueix llegint Les venes obertes… com si el món estiguera ancorat en la lògica bipolar. Ja en 2005, quan conversava amb ell, vaig comprendre que l’autor de Les venes obertes… no estava en aquesta posició; que ell era perfectament conscient de com el món havia canviat en els últims trenta anys. Potser per açò no m’han sorprès del tot les seues recents declaracions sobre el llibre.

I és que ara, quasi deu anys després de la nostra trobada, Eduardo Galeano ha alçat una enorme polseguera que, francament, no sé què efectes tindrà entre els seus seguidors més ideologitzats: ha dit que “No tornaria a llegir Les venes obertes d’Amèrica Llatina” i que “No tenia coneixements d’economia ni de política quan el vaig escriure”.

El llibre va ser i segueix sent molt popular a Amèrica Llatina [i també a Europa], des dels cercles progressistes als més radicals, incloent als pro bolivarians ―Hugo Chávez li’l va regalar a Barak Obama en la V Cimera de les Amèriques, en 2009―  i és un dels clàssics de la literatura política del continent, tant que per a molts constitueix una mena de Bíblia llatinoamericana. A més, ―i és una mostra del seu reconeixement internacional― l’obra de Galeano va inspirar l’extraordinària composició arquitectònica d’Oscar Niemeyer en Sao Paulo. Inaugurada al març de 1989, el complex cultural desenvolupat per l’antropòleg brasiler Darcy Ribeiro, el Memorial d’Amèrica Llatina, és un centre de primer nivell internacional. L’escultura situada en el Memorial és una mà esquerra geganta que en el seu palmell presenta el mapa ensangonat d’Amèrica Llatina… amb les seues venes obertes. 

Tal va ser i va seguir sent l’èxit del llibre, que en 1996 Mario Vargas Llosa va prologar un polèmic text escrit pel seu fill Álvaro en companyia de P.A. Mendoza, i C.A. Montaner, sota el cridaner títol de Manual del perfecte idiota llatinoamericà. Una obra dedicada a desmuntar la de Galeano i a desacreditar-lo en ocasions de forma grollera i amb una forta càrrega ideològica neoconservadora. 

És clar, doncs, que ha sigut un pas molt valent el donat per l’autor d’aquella bíblia llatinoamericana. Veurem pròximament, imagine, com els enemics de Galeano s’aferrissen ara amb ell. Estaran en el seu paper de negar-li el pa i la sal al reconegut escriptor uruguaià, símbol de l’esquerra continental. Però més interessant se’m fa conèixer quina serà la reacció dels seus afins. Les Venes obertes… és una obra mítica que va generar i va alimentar rotunds arguments partidaris, així que veurem quina és la reacció dels que l’han defensat i transmès durant més de quaranta anys. Segur que hi haurà més papistes que el Papa, més galeanistes que Galeano.

Què diran aquells para els qui sembla que el temps no ha passat, aquells que segueixen abordant l’acció política com si estiguérem encara en la dècada dels setanta? Parle d’aquells dels que parlava el mestre Eric Hobsbawm quan ―en la seua Política per a una esquerra racional, de 1993― escrivia: “Als qui consideren que no solament és més senzill sinó també millor mantenir onejant la bandera roja, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d’un projecte polític; l’activisme militant amb la transformació social i la victòria amb la ‘victòria moral’ (que tradicionalment ha sigut l’eufemisme amb el qual s’ha denominat la derrota); l’amenaçar amb el puny en alt al statu quo amb la desestabilització del mateix o el gest amb l’acció”.

S’haurà convertit Eduardo Galeano en un covard o en un traïdor per a aquests als quals alertava Hobsbawm? Esperem que no. Esperem que la majoria dels qui van llegir Les venes obertes.. com una bíblia siguen capaços d’entendre l’enorme carrega autocrítica de l’uruguaià i d’admirar el seu valor en eixir a escena per a dir el que ha dit. I, de pas, per a deixar de confondre l’activisme militant amb la transformació social.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER