Amenaces i oportunitats de la independència de Catalunya: una visió valenciana

25 d'abril valència

Jordi Muñoz

Vivim temps interessants. Sembla que els esdeveniments s’han accelerat i la majoria parlamentària de Catalunya ha convocat un referèndum sobre la independència per a aquest mateix 2014. A hores d’ara es difícil predir com s’acabarà tot plegat, però el sol fet d’arribar on som ha capgirat bona part dels esquemes polítics habituals, i ens ha obligat a tots a fer-nos moltes preguntes.

A gairebé tots: alguns prefereixen ignorar-ho i insitir inútilment i contra tota evidència que tot plegat és una febrada, una mena d’al·lucinació col·lectiva que passarà aviat i les coses tornaran a ser com abans.

Ara bé: Com es veu aquest procés si ens el mirem des del País Valencià i, més concretament, des del raconet del País Valencià que està preocupat per la seva pervivència com a país i que manté la voluntat de construir un espai comú amb la resta dels Països Catalans? No és una pregunta fàcil de respondre, ja que ens trobem davant d’un procés de resultat incert que pot prendre moltes derivades inesperades. Però, sobretot, és una pregunta complexa perquè d’entrada podem identificar raons per a l’esperança i l’optimisme, però també motius per tenir una certa recança i inquietud. En mencionarem unes quantes aquí, sense ànim de ser exhaustius però sí d’apuntar els debats més rellevants.

La hipòtesi que la llengua dels valencians comptés, per primera vegada, amb un estat rellevant que la protegisca i fomente ha de ser vista, per força, com una bona notícia. En el context global actual, les llengues petites tenen dificultats per ser viables més enllà de l’àmbit informal, i si compten amb l’hostilitat de les institucions polítiques, com li passa a la nostra llengua, doncs encara tenen un futur més complicat.

En aquest context, comptar amb l’empara i protecció d’un estat representaria, per la llengua catalana, un seguit d’avenços difícils de negar tant en l’esfera interna com internacional. Tot i que no actués directament sobre el territori valencià, els beneficis de l’oficialitat internacional del català, de la normalització del seu ús per part d’agents transnacionals que operen amb lògica estatal, o de polítiques actives de foment i protecció revertirien sobre el conjunt de la llengua. Per posar un exemple -potser anecdòtic, però il·lustratiu- només cal pensar en els envasos de cereals o xampús que tenim a casa, etiquetats en castellà i… portuguès.

Aquesta mena de beneficis indirectes podrien veure’s complementats per un cert efecte mirall, si la societat valenciana percebés el cas català com una història d’èxit, això podria esperonar, possiblement no un moviment semblant però sí una tendència a reforçar la identitat col·lectiva i a percebre’s com a subjecte polític.

Però, lògicament, també hi ha amenaces en aquest procés. La primera i més evident és la d’una reacció involucionista de l’estat espanyol. Amenaçat per un moviment que ataca el nucli de la seva sobirania –la integritat territorial-, l’estat espanyol pot reaccionar amb una nova pressió recentralitzadora i una ofensiva addicional per esborrar qualsevol rastre o indici de diversitat interna.

La prevenció davant possibles efectes mirall com els que comentàvem abans pot portar a una política encara més dura en contra de la plurinacionalitat de l’estat i en contra de les relacions entre els territoris que compartim la llengua i cultura catalanes. Són medicines que ja hem tastat, i de fet podríem pensar que alguna cosa en aquesta direcció ja està passant. La incògnita és si podrem sobreviure un embat d’aquesta naturalesa sense acabar en la folklorització total.

Fins i tot sense contemplar aquesta hipòtesi de la reacció espanyola, podem pensar que la separació de Catalunya afegiria un obstacle addicional per a la normalització de les relacions entre els nostres territoris. Un cert efecte frontera que podria allunyar més encara el País Valencià de Catalunya: si tot i viure sota el mateix estat, tenim enormes dificultats per articular un espai mediàtic i cultural compartit, en la hipòtesi de dos estats diferents encara podríem allunyar-nos més. Certament, en el context actual les fronteres entre estats són més relatives que abans, però tot i així segueixen existint. Qui ha anat a viure a un altre estat sap bé de què parlem.

Això és especialment rellevant en un context en què, tal com al País Valencià la preocupació per l’articulació d’aquest espai compartit és minoritària, a Catalunya l’actitud dominant, també en el sobiranisme, és de desinterés, en el millor dels casos. Per això, la separació definitiva dels nostres territoris només seria percebuda com un problema per un segment petit de la societat catalana.

En definitiva, no és una qüestió que puguem resoldre fàcilment. I, per descomptat, els valencians tenim raons democràtiques i de principi per donar suport al dret a decidir del poble català, com bé va explicar el diputat Joan Baldoví al Congrés espanyol. Però des del punt de vista pragmàtic, les oportunitats que representaria la independència de Catalunya van, necessàriament, acompanyades d’algunes amenaces que no hauríem de menystenir.

 

Publicat a tribuna.cat (28 d’abril del 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER