La senda de l’hegemonia: Exemples de la nostra Amèrica per a la nostra Europa

10255587_629150377153681_42511596_n

 

Rubén Garrido Sanchis 

El passat 13 d’abril del 2014 va morir el famós i reconegut politòleg argentí Ernesto Laclau, durant la seua estança acadèmica a Sevilla amb la seua companya, la filòsofa belga Chantal Mouffe. Aquest matrimoni és reconegut dins dels cercles acadèmics per les seues reflexions teòriques al voltant del marxisme durant un període que alguns autors afirmen com la modernitat tardana o postmodernitat. Podríem assenyalar l’obra “Hegemonía y estrategia socialista: hacia una radicalización de la democracia” ([1985] Fondo Cultura Económica, 2004, Buenos Aires) com un dels pilars bàsics del postmarxisme. Una obra altament criticada per una comprensió vaga i etèria de les categories marxistes, reduint a una caricatura dogmàtica l’esmentada filosofia i teoria social. No obstant als seus defectes i la seua “relativa incidència” a dins dels cercles intel·lectuals més enllà de l’Argentina, Xile o Mèxic, podríem parlar d’aquesta obra com un clar referent del retorn de l’Hegemonia al discurs i al projecte progressista.

Si bé el terme hegemonia presenta una llarga evolució dintre del discurs revolucionari, no serà fins a la conceptualització i difusió del teòric Antonio Gramsci amb els seus “Cuadernos de la cárcel”. Per a aquest autor trobaríem que Hegemonia, fa referència a la ideologia dominant i com ella acaba imposant-se com una “cultura popular” i un sentit comú per mitjà de consensos que permeteix una dominació consentida. Per mitjà del pensament gramscià (supose que és un adjectiu i per tant va en minúscula) es posarà en peu una de les pedres bàsiques per a comprendre i analitzar la superestructura (entesa com a manifestació condicionada tant de les estructures polítiques com de les expressions socials i culturals) als països europeus, com a part indispensable per a un social projecte alternatiu i revolucionari. Ernesto Laclau i Chantal Mouffe com intel·lectuals del pes de José Carlos Mariátegui o Louis Althusser són pensadors influïts per la talla d’aquest personatge.

Mirant cap a l’actualitat, i ajornant la simple qüestió teòrica, resulta més que significatiu, la tornada de grans moviments de masses i dels moviments ciutadans com a tall de canalització del descontent popular. Autors com Juan Manuel Roca apunten a l’anomenada “Revolució o Reacció conservadora” com un projecte d’hegemonia tant política com cultural basada en un “liberalisme en allò econòmic i un conservadorisme en allò social”. No ens equivoquem quan apunten a aquest Neoliberalisme com un dels principals projectes que ha sigut implantat premeditadament durant les últimes dècades, a causa d’un procés de profunda crisi econòmica i de contraccions socials, mitjançant institucions polítiques i els generadors d’opinió pública.

Com una resposta dialèctica, d’avant d’unes estructures de govern que es mostren ineficients respecte a solucionar els problemes i els interessos de la gran majoria, la relació i la interconnexió de lluites sobreïx com una de les grans panacees. Marees, Plataformes, Coordinadores i Fronts Populars semblen estar cridats a fomentar la unitat i la participació davant d’un enemic comú. Si ens deixem portar per tantes dècades de derrotes segurament acceptaríem un punt així d’abstracte, caiguent en l’oportunisme concret i momentani. No obstant això, aprofitant que parlem d’Hegemonia, que parlem de superació i de ruptura, deuríem frenar les nostres passions i la simple ànsia d’obtenir una victòria momentània per una fràgil unitat de voluntats.

Tant a Amèrica Llatina com a Europa, els nous moviments socials i els sistemes de partits han començat d’un moment d’orfandat ideològica i tàctica. Com el mateix Hobsbawm afirmà: “La crisis global del capitalismo en las decadas de los sesenta y ochenta ha producido dos resultados igual de paradójicos. ha llevado a una revitalización de la creencia en una empresa orivada y un mercado irrestrictos; a que la burguesía haya recuperado su confianza militante en sí misma hasta un nivel que no poseía desde finales del siglo XIX y, simultánemaente, a un sentimiento de fracaso y una aguda crisis de confianza entre los socialistas”1. Per tant, el que podem afirmar els que aquests moviments socials es troben perduts entre un conflicte constant de cohesió de consciències que semblen alienes a tot tipus d’organització (una mena d’individualisme exacerbat super estructura com signe identitat), la deriva ideològica incapaç d’aprofundir en una teoria crítica (perdent el punt de vista els objectius i els subjectes mobilitzables dins del marc estatal) i l’acceptació fàctica del sistema imperant com a fruït del desprestigi de l’alternativa, sempre erigint-se com “el menys roí dels sistemes possibles”.

Aplegats aquest punt deuríem d’aprofunditzar en les experiències Llatinoamericanes per començar a indagar en una de les experiències més visibles de la formació de fronts populars i com el discurs hegemònic comença a prendre força per a subvertir i conquerir l’estat com a recerca de nous equilibris, a l’estil de les democràcies radicals que presenta Laclau. Si partim d’un context polaritzat des de “la Década Perdida2” fins al gran boom de l’expansió neoliberal dels 90 podem trobar una societat estructuralment desigual, amb tendència a la pobresa.3 Si partim de l’anàlisi del banc mundial als albors d’aquest dels 90 observem que Amèrica Llatina té un ingrés per capita molt superior al de Àsia Meridional o Àfrica subsahariana, no obstant això, la seua distribució de riquesa es bastant irregular4. Aquest sistema funciona comparant el 20% més ric amb el 20% més pobre de cada regió, demostrant la relació llatinoamericana de 19 vegades a una. Si comparem aquest informe amb el de CEPAL a principis del S.XXI per a obtindre una “tendència neoliberal” observem que el 5% de la població amb majors béns augmenta els seus ingressos relatius com absoluts expresats “en la elevada proporción del ingreso total captado por el 10% de los hogares de mayores recursos, que supera 19 de veces la que recibe el 40% de los hogares más pobres.5” Entre aquests dos informes veiem com la diferència del “19 a 1” es mantén però ara la relació és entre el 10% i el doble de la comparació del primer estudi. Açò ens demostra una concentració de la riquesa i una desigualtat que s’atribueix en una polarització econòmica de la població, i per tant, l’augment dels drames humans.

D’aquest paradigma serà d’on partiran els nous sistemes polítics com a basa material que els condicionarà de cara a estendre la seua praxis política. Països com Ecuador, Venezuela, Bolívia (posaria els noms en català, així serien Equador, Veneçuela, Bolívia) serien dels més representatius com una unió entre els nous moviments socials i els partits polítics renovats acabarien formant uns sistemes polítics renovats que permetrien alterar el projecte hegemònic del neoliberalisme. Com apunten autors com Christian Adel: “La intención de trascender los impulsos reivindicativos de corto alcance para ubicar demandas mucho más integrales; una capacidad orgánica importante en términos de estructuras y funcionamientos regulares, sistemáticos y sostenidos; discursos que incluyen asuntos públicos de interés colectivo; estrategias y tácticas combativas, así como un repertorio de modalidades innovadoras de lucha que se compatibilizan con propuestas articuladas y el despliegue de capacidades de negociación e incluso de participación en la gestación y gestión de políticas públicas. Las identidades de los movimientos sociales se construyen con relación a sí mismos y a los otros actores sociales y políticos. Los desocupados y piqueteros, las ocupaciones y los sin tierra, los trabajadores y las marchas, los cortes de ruta y los indígenas, todos defienden principios comunes: la exigencia de democratizar la sociedad, el estado y, por qué no, el mercado6.

En exemples concrets trobem els principis comuns i la unió d’aquests moviments. A Ecuador (Equador), podríem observar del CONAIE (Confederación de Nacionalidades Indigenas del Ecuador) com un dels exemples paradoxals de com un moviment assentat sobre les qüestions indígenes comença a fer-se més visible en la societat amb diferents alçaments populars, mecanisme electorals (com el MUPP7) i revoltes ciutadanes de gran articulació social i suport general. Sent capaç d’unir en la lluita als exclosos del sistema, sempre amb clau classista, qüestionant del poder polític vigent, la democràcia formal i el procés de privatitzacions. Sense cap mena de dubte, aquesta societat convulsa serà la saó que permetrà explicar el fenomen de la coalició Alianza País, amb un programa antineoliberal i com a punt central la reforma constitucional8. Si be, aquest moviment polític no tindrà un clar moviment social que és vincule directament a ell (com si que vorem en els següents casos analitzats breument) és innegable la conjuntura social i política que els moviments socials van fer front, elevant l’index de consciencies.

A altre país com Venezuela (Veneçuela) trobem també uns punts en comú. Si partim que aquest país es va sustentar durant quatre dècades en un pacte de govern anomenat “puntafijismo” en el qual els principals partits del poder (COPEI i Alianza Democrática) evitaven la conflictivitat que suposava un problema per a l’estabilitat del sistema, basant-se amb un “programa democràtic mínim”, fent de la renta petrolera el mitjà per a la redistribució i les condicions bàsiques de reproducció de la força de treball9. Front aquest règim serà important en 1989 “El caracazo” una reacció popular i espontanea enfront del president Carlos Andrés Pérez, degut a les mesures polítiques que profunditzaven en el procés de pauperització i desigualtat social vigent. En aquell moment, on el consens anterior començava a desfer-se, vorem el terreny proper per a la emergència de nous actors socials. Si bé, els principals sindicats tradicionals (com la Central de Trabajadores Venezolanos, CTV) estaven lligats al COPEI o AD, trobarem el moviment veïnal com un coagulant de l’organització a nivell de base i amb un gran poder de movilització, partint des d’un interés per allò públic i allò concret que acabarà per qüestionar l’ordre polític electoral10. Per altra part, és significatiu parlar del Moviment V República que de la mà d’Hugo Chávez, amb un projecte de noves majories acabarà constituint una coalicció anomenada “Polo patriótico” que per mitjà d’un discurs antineoliberal (recuperant la sobirania estatal), de cohesió de voluntats (també una reforma constitucional com eix vertebrador) i la creació d’una democràcia participativa (per mitjà de referèndums i consultes ciutadanes) seran articulació d’un projecte que apuntarà directament contra l’antiga forma dels partits polítics, recollint el suport en part de la societat impulsada des dels moviments socials.

En el cas de Bolívia, resulta més que il·lustratiu la destitució popular del president Sánchez de Lozada l’any 2003. Com a principal autor de les principals mesures neoliberals, va ser forçat a abandonar la seua posició popular per una revolta dels moviments socials. Partim d’una complexa situació, on les principals centrals sindicals mineres i ferramentes de lluita com FSTMB o COB vivien una gran debilitat organitzativa a causa de la continuada clausura de les principals mines estatals a partir 1985. En aquest context és on el moviment indígena i camperol reprén la seua visibilitat. Amb l’aplicació de la llei de “Participación Popular” en 1994 (que pretenia la descentralització d’un 20% del pressupost nacional en 300 municipis, al mateix temps que la ruptura i la disgregació dels grans moviments d’àmbit estatal)11 alhora que una conjuntura econòmica predisposada a la pauperització social i polarització econòmica van servir de precedent per a que els moviments de base local, especialment indígenes i camperols, prengueren la iniciativa en el nou context. Aquestes organitzacions començaran a obtindre una major implicació en la utilització dels recursos locals, al mateix temps van desenvolupar relacions polítiques amb els organismes existents, propulsant nous partits com el Movimiento al Socialismó(MAS) i el Movimiento Indıgena Pachacuti (MIP), liderat per Evo Morales i Felipe Quispe respectivament. Amb aquestes relacions polítiques les organitzacions socials tendiràn a reagruparse, podent elevar el grau de protesta a un focus més estatal, amb un discurs aglomerador i inclusiu, sent el conflicte de “La Guerra del agua” en el 2000 (en referència a l’esclat popular en Cochabamba davant els intents de privatitzar i d’un augment de les tarifes per part de la companyia proveïdora) o més important “La Guerra del Gas” en 2003 on veiem com aquests moviments busquen un pacte comú davant d’una praxis enfront del poder estatal, plantejant la viabilitat d’una assemblea constituent per redactar una nova constitució12.

A la llum d’aquests exemples podem extraure certs punts bàsics que trobem rellevants en aquesta lluita per la disputa hegemònica de l’Estat amb un contraprojecte. Per una part, és realment interessant el factor econòmic com acaba condicionant la posada en peu del nou projecte hegemònic. Tant per la necessitat evident d’una contra ofensiva neoliberal com fent de conjuntura per a l’adequació del discurs i de les idees revolucionàries que acceleren la presa de consciència. Aquest moment històric ens fa repensar en el paper de les institucions i del control, no sols de la democratització de la societat, sinó de l’economia i com redistribueix aquesta riquesa generada pel col·lectiu social. Per altra banda, el paper de l’estat. Aquest evita cert idealisme al si del projecte progressista (moltes vegades sense fer una anàlisi real de la correlació de forces i dels mitjans a l’abast de cara a conquerir un resultat), a la vegada que pren una posició tàctica referent al poder dins de l’estat com una de les formes d’èxit i defensar les seues demandes. En altre sentit, també és important el discurs inclusiu, basat amb el pacte i la relació política diària de distintes organitzacions de cara a un projecte comú que pot unir reivindicacions culturals i identitàries (com el cas indígena) així com de control econòmic i d’autonomia democràtica. Totes aquestes qüestions sorgeixen culminant en una nova constitució que presenta un nou marc polític i social, on els valors progressistes acaben ancorant-se en l’hegemonia social, sent un punt tàctic cap al camí del socialisme.

En conclusió, en aquests processos marcats per la lluita hegemònica trobem com la refundació democràtica per unes noves majories polaritzades per una nova crisi sistèmica és totalment possible. Davant de l’escepticisme o la desesperació que atresorem els europeus des de la dècada dels noranta sens ha perfilat paral·lelament un altre panorama de lluita i organització a Amèrica Llatina. Si bé les nostres realitats ens poden separar, existeix una concreció i una necessitat col·lectiva de fer front a un projecte implantat globalment i des de dalt que ens agermana. La ràbia i la desesperació d’un drama que es reprodueix més enllà dels temps de crisi, en implantar un sistema econòmic i unes relacions socials derivades d’ell ens deuríem fer plantejar la magnitud del conflicte. Si bé, des del País Valencià moltes vegades estem abstrets de la discussió deixant-nos portar per una inèrcia en els debats i en la política provinents d’un context de reflux social i organitzatiu. El que hem d’aprendre dels processos llatinoamericans ja no és sols l’aparició plural de nous moviments socials o actors polítics, sinó el pragmatisme enfront de la dominació realista de les forces coactives i hegemòniques de l’estat, el foment de la cooperació i la unitat en la praxi. Per aquest pas és necessari la consciència democràtica, no sols en el simple sentit del vot, si no en la capacitat de cedir conjuntament, en la intenció de crear projectes amplis i pràctics. Per tant, sols ens queda pensar amb un discurs hegemònic d’inclusió i suma de voluntats i interessos culturals, econòmics i socials, que sense abandonar el discurs de classe, ens permet orientar-nos cap a una nova majoria i una reformulació de l’estat. Si en Llatinoamèrica les minories i exclosos del sistema han pogut enfrontar-se victoriosament a un estat que els reprimia tan políticament com culturalment, no podem aconseguir-ho al País Valencià, sent la punta de la llança, respecte la lluita d’un marc Estatal?

1HOBSBAWM,E. (1993): Política para una izquierda racional. Barcelona. Crítica.

2Terme utilitzat per a parlar del període financer de la dècada dels 80 en Amèrica Llatina, marcat per un moment de crisis econòmiques, renegociació del deute i mesures econòmiques que acaben originar major dependència externa.

3BELL. José y LÓPEZ. Luisa. “La cosecha del neoliberalismo en América Latina ” FLACSO. Estudios del

desarrollo social: Cuba y América Latina. Buenos Aires. (2007)

4BANCO MUNDIALl. “Informe sobre el desarrollo mundial”, Washington. (1990).

5CEPAL. “Panorama social de América Latina 2000-2001”. Capítulo II:Características y tendencias

de la distribución del ingreso” Santiago de Chile. (2001). p. 66

6A.MIRZA. Christian Adel. (2006):Movimientos sociales y sistemas políticos en América Latina:la construcción de nuevas democracias. Buenos Aires. CLACSO. p. 170

7Movimiento de Unidad plurinacional Pachakutik

8De fet, el recolzament de Pachakutik en la segona volta en la elecció presidencial del 2006 va ser el punt desiciu per al triomf de Rafael Correa).

9A.MIRZA. Ibid. p. 104

10FERNANDEZ, Carmen Beatriz. (2003): Partidos políticos y sociedad civil en Venezuela: una historia de amor y odio, en societatis (revista electrónica de ciencias sociales )

11CHAPLIN, Ann. (2010):Movimientos sociales en Bolivia:de la fuerza al poder. Oxford University Press and Community Development Journal.

12NESO, Nicola. (2007): De la guerra del agua hasta la guerra del gas. Los movimientos sociales de Bolivia y la elección de Evo Morales

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER