El cinisme compulsiu del PP

Cospedal peineta11

Damià Pons

La convenció que el Partit Popular va celebrar a Barcelona els passats 24 i 25 de gener fou, com era previsible, un acte sacramental del nacionalisme espanyol en estat pur: essencialista i amenaçador. A més de per llançar els obusos argumentals més tòpics contra el sobiranisme, també va servir per disputar-se amb Ciudadanos el suport dels electors espanyolistes.

Foren Cospedal i Sánchez Camacho les que amb les seves intervencions varen aconseguir que el cinisme ideològic fes el cim. Tal vegada pot ser un exercici saludable anar postil•lant algunes de les seves frases.

Amb la identitat espanyola no s’hi juga, digué Cospedal, en canvi es va oblidar de dir la segona part del seu pensament: les identitats no castellanes poden ser –o, millor encara, convé que siguin- menystingudes, minoritzades i, si cal, prohibides. Per això, des de la perspectiva del PP, és legítim i convenient, per exemple, fomentar la fragmentació dialectal del català –fins i tot propiciant en alguns casos la negació de la seva denominació científica-, o reduir-ne el seu ús públic al màxim, i, contràriament, la Generalitat de Catalunya no ha de poder tenir la facultat de decidir el règim lingüístic del seu sistema escolar.

El PP, en consonància amb el nacionalisme espanyol de sempre, funciona d’acord amb les premisses següents: a) la identitat espanyola és la que ve determinada únicament per la castellanitat –de llengua, d’imaginari històric i de concepció de l’estructura juridicopolítica-, tanmateix, però, en tot moment i mitjançant els instruments que en cada ocasió siguin necessaris, si calgués els directament repressius, ha de ser presentada i promoguda com la general de tots els territoris de l’Estat, també d’aquells que no són castellans; b) les identitats no castellanes, segons el PP, o bé no existeixen de manera substancial o bé tan sols tenen una dimensió antropològica o residual o localista o subordinada: i c) en cap cas no és possible l’acceptació d’un règim de convivència d’identitats que respongui a una regulació simètrica i igualitària, amb un estatus de predomini de cada una d’elles dins el seu territori històric. La identitat castellanoespanyola, que és de natura invasiva, no vol renunciar a tenir l’hegemonia també dins els territoris que històricament no li pertanyen.

El PP i la seva Cospedal el que realment volen dir, en afirmar que amb la identitat espanyola no s’hi juga, és que la concepció monolítica d’Espanya que el seu nacionalisme intransigent ha forjat els darrers tres segles no pot ser qüestionada ni tan sols mínimament per aquelles identitats no castellanes que han adquirit una expressió política i que, com a conseqüència, no accepten un estatus de subordinació ni de minorització. El PP amb les identitats no castellanes no tan sols hi juga sinó que, a més a més, les maltracta i les prohibeix.

N’és una mostra la llei de símbols aprovada recentment pel PP de les Balears: expulsa dels edificis públics el símbol històric de les quatre barres i estableix sancions administratives i econòmiques molt dures per als qui en facin ús en els espais escolars o municipals. Les quatre barres són omnipresents en tota la simbologia de les Balears, tant a la històrica com a l’actual. Un exemple: ocupen tres quartes parts de les banderes oficials vigents i de bona part dels escuts dels municipis.

El llaç, la cinta o la tela quadribarrada són uns elements utilitzats amb naturalitat en múltiples àmbits i per moltes persones, sempre com un marcador dels orígens històrics i, alhora, com un gest d’afirmació lingüística i cultural. Quina legitimitat pot tenir aquest PP que mentre demana respecte per la concepció monolítica i excloent de l’única identitat que de veritat vol reafirmar i promoure es dedica a prohibir a les Balears uns altres símbols que tenen l’aval de la historicitat i dels usos socials i, almenys parcialment, també dels oficials?

I què se’n pot dir de la Sánchez Camacho que va parlar de l’existència d’una identitat catalana imposada i excloent i que va presentar la realitat de Catalunya com una mena de gran gulag dins el qual no podien ser possibles ni la llibertat d’expressió ni el dret dels pares a decidir l’educació dels fills? Tal vegada pot ser oportú recordar-li que si a Catalunya hi ha disset famílies que volen escolaritzar els seus fills en castellà, a les Balears ho volien fer en català més del 80% dels pares i al País Valencià uns quants milers de famílies i ni a un lloc ni a l’altre no els ha estat possible satisfer la seva voluntat perquè els respectius governs del PP ho han impedit. Dirigisme? Sí, el dirigisme del creuat Wert.

El seu programa és ben clar: cal espanyolitzar –o sigui, castellanitzar- els escolars catalans, gallecs i bascos. Dirigisme? Sí, el dirigisme del govern balear que ha implantat el trilingüisme –amb l’objectiu principal de fer perdre posicions al català- en contra de l’opinió de la immensa majoria de la comunitat educativa i dels experts universitaris. Entrebancs a la llibertat d’expressió? Sí, al País Valencià amb la prohibició de Catalunya Ràdio; a les Balears, aplicant un règim de sancions desorbitat contra qualsevol forma de suposada dissidència dels directors dels centres escolars o contra totes les manifestacions simbòliques de caràcter reivindicatiu (les camisetes verdes, el llaç de les solapes) dels docents.

Som un oient i un espectador habitual tant de Catalunya Ràdio com de TV3. La meva percepció és que tant Sánchez Camacho com la resta de veus contràries al sobiranisme sempre seguit tenen l’oportunitat d’expressar-se i de fer arribar a l’audiència els seus espots unionistes. És de justícia democràtica que sigui així. Estic ben segur que, ara mateix, els grups parlamentaris que a les Balears fan l’oposició al PP -el PSOE i MÉS (PSM de Mallorca i Menorca, Iniciativa Verds)- es conformarien si els mitjans de comunicació públics de les Balears (IB3 Ràdio i IB3 Televisió) els concedissin la meitat dels minuts que els mitjans principatins concedeixen a Sánchez Camacho i a la resta dels unionistes. I de tothom és sabut que per al Canal 9, ràdio i TV, que el PP va controlar amb mà de ferro fins que va prendre la decisió d’assassinar-los, l’oposició política i cultural que contradeia el pensament únic dels governs de Zaplana, Camps o Fabra no tenia la més mínima visibilitat, era mediàticament inexistent.

El cinisme i el PP són un matrimoni de fet que funciona meravellosament bé. Tot fa pensar que compta amb la benedicció sobrenatural del cardenal Rouco Varela. El discurs del PP és molt simple, i previsiblement eficaç perquè el projecta amb la màxima redundància i perquè són molts els ciutadans ideològicament desarmats que el digereixen. El PP el que fa és atribuir al nacionalisme català totes les perversitats que són pròpies del nacionalisme espanyol. En realitat tan sols un nacionalisme d’Estat pot tenir la capacitat d’executar totes les malifetes que sistemàticament són atribuïdes a aquells nacionalismes que únicament són d’autodefensa, sempre escassos de recursos coercitius, legislatius i econòmics.

El PP, en una cerimònia permanent de cinisme, s’acaba presentant com a víctima d’uns atropellaments imaginaris, els quals certament existeixen però en un sentit clarament invers: el PP no és qui els pateix, als atropellaments, n’és el causant. Efectivament, el nacionalisme espanyol és excloent, vol imposar-se a les altres identitats no castellanes, no facilita que en els mitjans de comunicació públics s’hi expressi la pluralitat lingüística i cultural interna de l’Estat, impulsa unes polítiques l’objectiu principal de les quals és reforçar l’organització radial i centralitzada de tot el territori, practica l’intervencionisme més descarat en les qüestions que afecten la moral privada, i desenvolupa uns plans d’enginyeria social que persegueixen d’una banda la pèrdua o la residualització de les identitats no castellanes i, en paral·lel, la construcció d’una identitat espanyola uniforme, acastellanada i tan inqüestionable com els dogmes de la fe.

 Publicat a Tribuna.cat (4 de febrer del 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER