La corbata de Mas

mas-artur-89--644x362

Albert Ferrer Orts

Atent als detalls que envolten la decisió de convocar referèndum per a decidir què ha de ser Catalunya a partir del propvinent 9 de novembre, Mas lluïa una cridanera corbata blaugrana a l’hora de donar la noticia sortida del conclau hagut en el palau de la Generalitat. Ben vist, un gest de complicitat amb la comunitat internacional per allò del rol que juga el Barça en l’actual context, atenent que aquest partit es disputa com a mínim a dues bandes.

En la foto en què el president català es dirigia a l’opinió pública només un dels acompanyants feia gala de l’esmentat complement, atès que els altres dos compareixents no l’usen en la seua quotidianitat. Petits detalls, és cert, però per les minúcies es distingeixen, i molt, els uns dels altres, és a dir el que veritablement representen ideològicament.

Mentrestant, el president del govern espanyol, anodí, trist i envellit, s’afanyava a avisar que impedirà la consulta perquè per això jurà complir i fer complir la Constitució. Fins ací tot dintre de la normalitat i cadascú en el seu paper més enllà de les lògiques fissures ideològiques que acompanyen a tots i cadascun dels protagonistes en l’afer.

Tanmateix, la píndola que es ve gestant a Catalunya des de fa temps, larvada pel lamentable paper que ha desempenyorat el PP contra aquest important apèndix de l’Estat i les seues senyes d’identitat, ve a resumir al meu parer el que els catalans estan veient que succeeix al sud del Sènia a una velocitat endimoniada que, de seguir així la cursa dels esdeveniments, els valencians correm seriosament el risc de convertir-nos en la part més oriental de Castella-La Manxa.

S’imaginen per un moment que al Principat hi governara el PP tal com passa al sud d’aquest territori germà en aquests precisos moments? Se’ls passa pel cap un desballestament autonòmic en tota regla semblant al que ací patim a hores d’ara, tenint en compte el deute que arrossega el govern de Mas? I si parlem de la llengua i dels símbols distintius dels nostres veïns del nord? Es pot concebre allà el que ací ja és una trista realitat?

Aquestes petites claus, si volen detalls, ens poden ajudar a fer-nos una lleugera idea del per què Catalunya és i serà sempre diferent i, inclús, es puga permetre la llicència (el dret, al remat de tot) de fer-li un pols en tota regla a un govern sense tacte, centralista a més no poder i contrari a la seua idiosincràsia, per no dir corrupte i no legitimat a l’hora d’interpretar el text constitucional, però per a aplicar-lo amb tot el rigor a la resta mai començant per ell mateix i els seus escandalosos actes.

Quan Camps deia el dia de la seua dimissió que feia un sacrifici personal per què Rajoy guanyara les eleccions, no li faltava raó, només li faltà afegir-hi que amb el seu gest s’iniciava l’enderroc de l’estat de les autonomies començant per la seua pròpia. Cosa que no desitgen els catalans i que hem permès els valencians per deixar-se engalipar absurdament des que Barberá accedí a l’ajuntament de València fa més de dos dècades i tot el que ha vingut després con una allau demolidora.

Al capdavall, són detalls perquè reflexionem i pensem on hi som i per què seguim de la mà de personatges tragicòmics que, com Alberto Fabra, encara confien en confondre més el personal deixant-se caure en els braços de Lo Rat Penat per allò de seguir fil per randa les directrius suïcides de qui, per mantenir-se en el poder, pactarà amb el dimoni si fa falta abans que reconèixer l’estrepitós fracàs a què estem abocats tots plegats.

Albert Ferrer és professor de la Universidad Autónoma de Chile.

Publicat a El País, 18 de desembre de 2013

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER