Catalunya i Espanya, sobiranisme i federalisme: el meeting point està en Europa

Catalonia_Spain

Joan del Alcàzar

Una sentència bastant coneguda en segons quins ambients diu que no n’hi ha res més paregut a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Donar per bones afirmacions com aquesta, que no deixen de tindre la seua gracieta en un ambient de broma, és una injustícia i –encara pitjor- un greu error si és que parlem seriosament. I ho és perquè en el previsible empat catastròfic entre sobiranistes catalans i espanyolistes unionistes l’únic espai de convivència possible és el que es pot oferir des del federalisme d’esquerres i en l’escenari europeu.

És lamentablement cert que a hores d’ara la solució federal no apareix com una opció majoritària, ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya. Es tracta més aviat d’una mena de quimera dels qui no ens apuntem als corrents dominants, cada cop més polaritzats i enfrontats. Però, per a un nombre creixent de ciutadans, tot i conscients que defensem una opció amb problemes de credibilitat, el federalisme és l’única opció viable i factible per a superar les deterioradíssimes relacions existents entre segments majoritaris de ciutadans de les dues vores de l’Ebre.

S’ha parlat aquests dies, i molt, del simposi Espanya contra Catalunya. Encara no he entès què perseguien els organitzadors de l’event. Si deixem per a un altre moment la histèrica reacció dels qui haurien volgut que la Guàrdia Civil haguera irromput en la reunió, detingut als presents i empresonat els convocants; si la deixem ara, dic, la meua discrepància fonamental amb els organitzadors rau en l’ús de la preposició contra. Sempre han estat en contra Espanya i Catalunya? Es pot mantindré amb el rigor acadèmic que han reclamat per al simposi l’existència d’una Espanya i una Catalunya immutables, homogènies, auto-reconegudes i enfrontades? Des de 1714? O des de 1923 o 1931 o 1939 o 1976?

Per exemple, què imposà l’Espanya franquista a Catalunya que no imposà al País Valencià? O a Andalusia o Extremadura? Doncs a les terres del domini lingüístic català, la diferència central fou la prohibició total de l’ús i la transmissió escrita de la llengua pròpia i de la seua cultura. Més enllà d’aquesta brutal barbaritat, els andalusos, els extremenys, els catalans, els valencians, com tots els republicans d’arreu Espanya, van ser ofegats en sang, presó i exili per les tropes franquistes; i tots vam continuar nugats i emmordassats fins a la segona meitat dels anys setanta. Que no n’hi ha catalans i valencians com a andalusos o castellans a les cunetes esperant una recuperació digna de les seues despulles? Pel que fa a Catalunya, ¿no van ser els militants del PSUC, de les Comissions Obreres i d’altres organitzacions menors, sense distinció del seu origen peninsular, actors fonamentals de la recuperació de la democràcia i de l’autonomia a Catalunya?

Andreu Mayayo, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un article d’interés per a tots els qui estem més que preocupats pel que passa entre Espanya i Catalunya. És a dir la gran majoria dels ciutadans amb passaport espanyol, tret de Rajoy i el PP, que ells ja ho saben tot i no els cal cap coneixement més. Estic molt d’acord amb Mayayo en l’anàlisi que fa de com i perquè la situació ha arribat on ha arribat, però vull fer èmfasi en una de les idees centrals del seu text: “No hi ha projecte nacional sense projecte social, encara que el nacionalisme interclassista tot sovint amaga el cap sota l’ala com l’estruç. Molts dels manifestants de la Diada desitjaven la independència però també estirar les orelles a uns governants mesells dels poders econòmics i financers i insensibles als estralls de la crisi entre els sectors populars i unes classes mitjanes espantades per la reculada”.

La cosa és que, comptat i debatut, després l’anunci de les preguntes que ha fet el president Mas, el interrogants són importants. Només dos a tall d’exemple. ¿Fernàndez, de CUP, un partit que fa servir sovint el femení per raons de gènere, bastirà un projecte de convivència nacional amb Duran i Lleida, que votarà a favor de la nova Llei de l’avortament del senyor Gallardón? [I ja veurem què vota Convergència]. ¿Herrera i Junqueras faran el mateix amb CiU, que vota una i altra vegada a favor de la regressió democràtica, com acaben de fer amb la Llei de Seguretat impulsada pel PP? Els nacionalistes conservadors catalans, com els bascos, en qüestions essencials en matèria de llibertats individuals com en política econòmica sempre estan a la dreta. I quan molt els convé a la dreta pura i dura. Una mostra: què podem dir de la política de retalls? Els retalls del senyor Mas Colell són menys classistes que els del senyor Montoro?

És molt difícil entendre que les persones i les organitzacions que s’ubiquen en l’espai de l’esquerra accepten participar conjuntament en la posada en marxa d’un projecte nacional amb els conservadors, sense aclarir primer quin és el projecte social que l’acompanya.

No és aquesta l’única qüestió que –probablement- farà trontollar la proposta dels partidaris de la secessió. El sobiranisme tal i com estem entenent-lo és per a molts un anacronisme. Tal i com diu Mayayo, citant Ulrich Bech, “la sobirania no la tenim, ni la tindrem, ni Catalunya, ni Espanya, ni França (…) En l’actualitat, la sobirania, entesa com la capacitat de modificar l’estat de coses presents, només la podem exercir en el marc de la Unió Europea”. Podem concloure, doncs, que la superació de l’Estat actual vindrà, si és que arriba, de la construcció real d’una Europa forta, unida i socialment avançada.

Al meu parer, llavors, l’escenari on s’han d’abordar i resoldre els problemes que es denuncien des de Catalunya és en major mesura l’europeu que pròpiament dit l’espanyol. Això fa que siga l’hora de la política i no dels tacticismes, de les negociacions, dels acords, dels pactes per a, en el pitjor dels casos, fer valdre la vigència dels interessos compartits entre els sobiranistes catalans d’esquerres i l’esquerra federalista de la resta de l’Estat, tan interessada com ells en enfortir l’Europa de progrés.

El problema es gros. No és que no tindrà cap solució raonable amb fatxenderies i amenaces dels actors polítics implicats –tal i com està passant ara-, sinó que s’agreujarà encara més. Cada dia és més urgent i necessari que algú allargue la mà als catalans des de l’altra vora de l’Ebre. Convindria, paral.lelament, que si més no alguns dels sobiranistes d’esquerra reconsideraren el seu full de ruta actual, tant pel que fa als socis, com a les fases i als terminis.

Potser té raó Andreu Mayayo quan fa la proposta final del seu article: “A hores d’ara és necessària una aliança entre independentistes (els d’arrels esquerranes, afegiria jo) i federalistes, per aconseguir complicitats a Europa i a la resta d’Espanya, majories electorals inequívoques i, sobretot, cohesió social. I defugir, sisplau, de l’ombra allargada del 1714, la qual de cap manera pot determinar l’agenda política del present”.

Publicat en el bloc Escriure en l’aire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER