Propostes a Rubalcaba sobre la reforma constitucional

Kinder

Vicent Partal

Crec que és molt important que el dirigent del PSOE vinga a Barcelona a oferir una reforma de la constitució espanyola. És important primer perquè demostra una voluntat de diàleg fins ara poc visible i que, per tant, cal atendre. Però també perquè és la prova que a Espanya comencen a creure’s allò que no s’han volgut creure fins ara, que és que això, el procés sobiranista, va de veres.

Pérez Rubalcaba fa una proposta i crec que és important d’escoltar-la i respondre-hi. És cert que no ha estat gaire explícit. Però algunes coses crec que ja es poden dir.

En primer lloc –i és el dubte fonamental que tinc–, s’ha de saber de quina manera pensa acomplir aquesta reforma. Pel nombre de diputats necessari, és simplement impossible de fer-la sense el suport del Partit Popular. Ha vingut a insinuar que Rajoy i ell parlen, però caldria molta més concreció, i no cal que siga ara ja. Sense que PP i PSOE aproven aquesta reforma constitucional conjuntament, em sembla que serà molt difícil de parlar de res.

I la segona gran qüestió que tampoc no respon és què es reformarà. La reforma de la constitució espanyola no pot ser abstracta. S’han de reformar coses concretes. I la llista concreta ens dirà si paga la pena de parlar-ne o no.

Rubalcaba avui ha assenyalat uns àmbits on diu que caldria reconèixer la ‘singularitat’ de Catalunya, però ja n’ha exclòs directament el concert econòmic. Sincerament, és un mal inici. Perquè l’espoliació fiscal és un dels motius més evidents de desafecció.

Siga com siga, i tot esperant que concreten l’oferta, crec que és possible d’explicar-li algunes coses que realment demostrarien la voluntat de canvi i que si es mai s’incloguessen en una reforma constitucional espanyola donarien una gran credibilitat al projecte. Sense voler ser massa detallista, en veig unes quantes –òbviament, tot això és una visió molt personal.

1) Qualsevol reforma constitucional espanyola hauria de partir de la base que la nació catalana és una nació distinta de la nació espanyola, no pas un subconjunt com va dir el constitucional. I tot hauria de seguir aquesta línia. Vol dir que els poders de l’estat haurien de tenir en compte l’existència de dues nacions, o tres o quatre o les que siga, però aquesta vegada no ens empassarem això del cafè per a tothom. Tenir-ho en compte realment. Per exemple: el Tribunal Constitucional com a àrbitre de la situació política hauria de ser format per un mateix nombre de magistrats de cadascuna de les nacions. Si són dues, Catalunya hauria de tenir-ne la meitat.

2) Evidentment, la llengua catalana hauria de ser oficial a tot l’estat espanyol i no únicament en les comunitats autònomes on es parla. Amb una protecció especial arreu, però molt intensa en els territoris on la parlem, dels quals s’haurien d’eliminar les traves actuals. Els organismes centrals de l’estat haurien d’usar regularment i quotidianament el català. TVE hauria de tenir un canal en català per a tot l’estat. Els catalanoparlants de Madrid haurien de poder tenir escoles en català per als seus fills, etcètera.

3) La caixa dels imposts hauria de ser a Catalunya. Si no en volen dir concert econòmic, tant se val. El fet és qui té la clau. I la solidaritat interterritorial hauria de ser clarament definida i marcada en la constitució, amb topalls que no es podrien superar de cap manera.

4) La pertinença a l’estat espanyol no hauria de ser contradictòria amb la presència catalana en organismes internacionals, especialment la Unió Europea o la UNESCO. Presència no subordinada, sinó igual i regulada constitucionalment per a evitar que el govern de torn l’eliminàs.

5) I aquesta és la principal: la nova constitució espanyola hauria de reconèixer el dret d’autodeterminació i marcar explícitament i clara com s’exerceix. Que s’exercesca o no ho decidirà cadascú quan convinga, però la llibertat de fer-ho no pot ser retallada.

Si el senyor Rubalcaba presenta una reforma en aquests termes, o molt semblants, em sembla que paga la pena parlar-ne. Parlar-ne per veure si aconsegueix res, perquè, sincerament, a mi em sembla més difícil que Espanya accepte això que no pas la independència.

I, perquè no siga dit que aquesta proposta de reforma és exagerada, aclariré que majoritàriament és la reforma que els Països Baixos van fer fa uns pocs anys i que els ha convertits en un dels estats més interessants i progressistes que hi ha actualment.

Publicat a Vilaweb (25 d’octubre del 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER