Els del mig

PV

Joan del Alcázar

Davant la tensa situació política, institucional i social que s’ha obert des de Catalunya i que ha trobat el silenci, la deslegitimació o la desqualificació des de Madrid (i em perdonareu l’esquematisme), els valencians ho tenim malament. Particularment aquells que no ens sentim ni catalans de les terres del sud ni espanyols canònics.  Som aquells que ens podríem dir els del mig.

Els del mig no són els equilibristes, ni els equidistants, ni els NS/NC, ni els ni carn ni peix. Tal i com ho veig, els del mig tenen dues característiques: no accepten una realitat política binària [unionistes versus sobiranistes] i, paral·lelament, són partidaris de les reformes constitucionals que permeten un encaix de la Nació Catalana [i potser d’altres] en una Espanya federal. Actualment no sols no estan ben valorats, sinó que són els que tenen més números per a emportar-se totes les galtades, les dels adversaris des de l’Espanya canyí i les dels que passen per amics… mentre no opinen distint d’ells. Per a comprovar-ho no cal més que passejar una mica per les xarxes socials:  [són] “els pallassos, corruptes i fatxendes de la política espanyola”.

Els del mig sempre han admirat els catalans i, alhora, potser han patit un cert complexe d’inferioritat. És comprensible: Catalunya és un País en el que, com sabem, dius bon dia, i et contesten bon dia; i vist això des de València sobta. És un territori al qual, com en la immensa majoria dels països del planeta, els seus habitants no es barallen per quin és el nom que l’identifica ni pel nom de la llengua que parlen. Coses senzilles que a casa nostra són problemàtiques.

Com que els del mig són gent progressista [un concepte tan devaluat, ai!], més aviat d’esquerres, moderada i reformista o més radical i trencadora, durant la Transició no sols admiraven Catalunya, sinó que volien emular-la i/o afegir-s’hi. A més que aquell país era inequívocament Europa (cosa que gairebé no es podia dir de cap altra regió en l’Espanya dels anys setanta), el mapa partidari era el més avançat de l’Estat i el més italianitzat. Efectivament, gràcies particularment al PSUC –el més paregut al PCI; molt més que el PCE− i també al PSC, Catalunya era la referència, l’exemple a seguir per als del mig valencians.

Els catalans –així, genèricament− sempre han generat admiració, enveja i una certa por a la resta d’Espanya. I també molt de desconeixement, molta ignorància. Admiració, no porque hacen cosas, que diria Rajoy, sinó per la seua justa fama de ser gent seriosa i treballadora, innovadora i emprenedora que diríem ara; i sobretot per no haver d’impostar gens per a passar per europeus. Enveja perquè han evidenciat i mostren una cohesió nacional que és desconeguda en bona part d’Espanya, un país raríssim en moltes d’aquestes coses. Qui, des de l’alta vora de l’Ebre, no es pregunta per què Espanya no és capaç de transmetre la idea de ser una nació com Catalunya? O com França, o Alemanya o Itàlia? També provoquen una certa por. Por a que els catalans posen els seus interessos particulars per davant dels hipotètics interessos generals dels espanyols. Desconeixement perquè determinats estereotips han fet fortuna: per exemple els de ser un emprenyadors. Una anècdota que, crec, sintetitza el que dic: fa uns anys en una carta al director d’El País, un lector del Principat contava que un amic de Madrid, bon amic, li’n havia preguntat molt seriosament “Oye, però los catalanes ¿todo el día habláis en catalán?”.

Els valencians, aquells que ara en dic del mig ens vam enganyar bastant durant la Transició. La dreta autòctona va témer una catalanització del mapa partidari valencià i va posar en marxa allò que en vam batejar com La Batalla de València. El blaverisme, una proposta política –un parany, més aviat− irracional, anti intel·lectual i violenta, se sustentava en l’odi a un suposat enemic extern i intern: l’imperialisme català i el pancatalanisme. A parer meu, el valencianisme polític realment existent va sobrevalorar la seua força i va infravalorar la del blaverisme, que comptà amb la col·laboració de la maquinària de l’Estat, amb el patrocini o la manca de contundència dels partits majoritaris a dreta i esquerra, i amb l’amplificació de la major part dels mitjans de comunicació.

El Che Guevara va voler fer la revolució a l’Amèrica Llatina com si els Estats-Nació no existiren, tot creient-se que existia la Patria Grande: el fracàs va ser majúscul.  A escala local, micro, el valencianisme polític vivia anys intensos, transversals, i tot semblava possible. Molts, amb diversos graus d’entusiasme, van creure que una llengua podia fer un país, i que Catalunya seria una mena de locomotora nacional que ens permetria superar tots els nostres dèficits nacionalitaris. El fracàs va ser dels que fan època.

Ara, davant la conjuntura que vivim, les coses s’han posat complicades de nou. Per tant, convindria no tornar a enganyar-se respecte del i dels que som i d’on volem i podem anar.

Crec que els valencians, si més no els del mig haurien de pensar estrictament en els nostres interessos. I apunte en aquest sentit algunes idees: una) som valencians i no una altra cosa: allò de valencians de nació catalana és bonic, però no és real; dos) els problemes dels valencians com a valencians tenen sols una retirada amb els dels catalans com a catalans; tres) els catalans de Catalunya podran/voldran fer poca cosa per nosaltres, tal i com ha ocorregut en el passat; quatre) el valencianisme polític sols tindrà sentit si és capaç de generar un discurs que il·lusione els valencians, que no es recolze en una derrota de fa tres segles i en una relació subordinada a Espanya i sucursalista de Catalunya. Ningú ens farà la faena.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER