La gestió del patrimoni (i del territori)

Cabanyal

Antoni Furió
En els últims anys s’ha parlat molt del que s’ha construït al País Valencià en general i a la ciutat de València en particular –milers d’urbanitzacions al llarg de la costa i a l’interior, seguint la consigna de cap terme municipal sense una, dues o més urbanitzacions; una línia ininterrompuda de xalets, bungalows, hotels i edificis d’apartaments en primera línia de platja; grans complexos balnearis o temàtics, de Marina d’Or a Terra Mítica o la Ciudad de la Luz; la remodelació del port esportiu de València amb motiu de la competició de l’America’s Cup, que costà 1.800 milions d’euros; el circuit urbà de Fórmula 1 (90 milions d’inversió i 20 milions de taxa anual per a la celebració del Campionat d’Europa); i, sobretot, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el buc insígnia de la nova València, amb un cost de 1.300 milions d’euros i unes pèrdues anuals de més de 50 milions–, i molt poc del que s’ha destruït.

I s’ha destruït, i molt. S’han destruït quilòmetres i quilòmetres de platges i marjals, s’han urbanitzat muntanyes i valls, s’han arrasat edificis singulars, centres històrics i poblats sencers. S’ha depredat el territori i s’ha destruït i es continua destruint el patrimoni. Als anys quaranta i cinquanta, quan la impunitat era absoluta, els polítics i els arquitectes municipals decidiren obrir una avinguda –l’Avinguda de l’Oest, dita oficialment del baró de Càrcer, en honor de l’alcalde de la ciutat– que seccionava València de part a part, carregant-se tot el que es trobava per davant –trama urbana, edificis, carrers, història i societat– i que, afortunadament, es quedà a mitjan fer, aturant-se en el Mercat Central. Més tard, al final dels seixanta i inicis dels setanta, això ja no era possible, i en comptes de demolir-la, l’església del convent de les dominiques, que El Corte Inglés havia comprat com a emplaçament del seu edifici a València, va ser traslladada, pedra a pedra, al barri d’Orriols, al costat de l’estadi del Llevant. Per contra, en aquests vint anys de govern de la dreta, les demolicions han tornat a ser dràstiques i sense contemplacions. Per una part, l’ampliació de la zona d’activitats logístiques (ZAL) del port de València ha comportat l’assolament del barri de la Punta, i tots tenim en la ment la imatge dels veïns oposant-se a l’acció de les excavadores que, protegides per les forces d’ordre públic, arrasaven les seues cases, la majoria d’estil modernista popular, i liquidaven les seues memòries familiars i personals. Per altra part, l’expansió urbanística de la capital valenciana, de nou en perfecta col·lusió entre negocis públics i interessos privats, s’enduia per davant bona part de l’horta immediata a la ciutat i, amb ella, desenes i desenes d’alqueries, algunes d’elles d’època medieval o renaixentista, que els seus propietaris i habitants es resistien a abandonar. Per a més ignomínia, alhora que es destruïen aquestes cases tradicionals i s’edificaven en el seu lloc gratacels d’apartaments, es planificava la reconstrucció d’alqueries de cartró pedra, a manera de museus de la vida agrària i tradicional, perquè els valencians d’ara coneguen com era la vida en les alqueries que acabaven d’enderrocar.

I això ja té més delicte, perquè els polítics i planificadors d’ara ja sabien que això –les alqueries, les cases populars, l’horta– era patrimoni, i que calia mantenir-lo i gestionar-lo. Però ho van supeditar tot a l’especulació i els interessos urbanístics. No dic que aquests interessos no existissen també als anys quaranta i cinquanta, quan es va obrir l’Avinguda de l’Oest –el gran negoci immobiliari de l’època–, sinó que el que no hi havia aleshores era interès pel patrimoni, ni consciència que la trama urbana i els edificis i carrers que la composaven fossen patrimoni. Això passava també a altres països, és clar, on els imperatius econòmics o fins i tot els estrictament tècnics s’imposaven als patrimonials i ciutadans. Als anys seixanta, per exemple, el reforçament dels dics als Països Baixos era un problema purament tècnic, que havia de ser resolt per tècnics. Un bon exemple d’això és el poble de Brakel, on el dic va ser reforçat atenent a criteris tècnics, que comportaren la demolició de mig poble. Als anys setanta, en canvi, això ja no seria possible, perquè la societat ja no acceptava aquesta mena de planificació tecnocràtica, i les protestes ciutadanes paralitzaren el procés de reforçament dels dics durant quinze anys. Quan el procés es va reprendre, ja als anys vuitanta, ho va fer en estreta comunicació amb les poblacions locals, amb el resultat de solucions que salvaven els edificis històrics i altres trets del paisatge. Aquestes solucions eren sovint més cares, però alhora estalviaven grans quantitats de diners que, altrament, s’haurien despès en processos legals. També al País Valencià, i en particular a la ciutat de València, les mobilitzacions populars dels anys setanta paralitzaren la transformació del llit del Túria en vies de comunicació ràpides –una solució tècnica al problema del tràfic de la ciutat, però amb una forta oposició ciutadana– i el gran negoci que suposava la urbanització del Saler. Malauradament, les mobilitzacions dels anys noranta i dos mil no han aconseguit aturar les salvatjades referides abans, encara que han comptat també amb alguns èxits, com el solar dels jesuïtes i, almenys de moment, el barri del Cabanyal.

El patrimoni és un concepte relativament nou, canviant en la seua definició –de l’edifici singular a l’entorn i el paisatge–, que gràcies a la seua connexió amb la història afegeix una perspectiva de llarga durada a la planificació. Ja no es pot planificar sense tenir en compte el patrimoni i la història. Les solucions tècniques ja no són suficients. Això, com explica Hans Renes en una comunicació, “Water and the new heritage management”, presentada a un congrés celebrat a Amsterdam els passats 23-28 de setembre, ha estat el resultat d’un llarg procés. Durant la major part del segle XX, la planificació urbanística no ha tingut en compte el patrimoni, més enllà, en tot cas i en alguns països, de la salvaguarda d’edificis singulars. La majoria dels països han anat construint llistes de monuments, d’edificis individuals de valor arquitectònic, històric o arqueològic. Aquesta gestió tradicional del patrimoni no ha desaparegut i, de fet, és la que segueix la UNESCO amb el seu catàleg del patrimoni cultural –material i immaterial– de la humanitat. Al País Valencià, el patrimoni material inclou un edifici, la Llotja de València, i un paratge, el palmerar d’Elx; i l’immaterial, tres manifestacions culturals: el Misteri d’Elx, el Tribunal de les Aigües i les festes de la Mare de Déu de la Salut, d’Algemesí. Segurament pensaran vostès que la llista es queda curta, però també han de pensar que les declaracions són totes molt recents i, en molts casos, obra de la perseverança d’una sola persona, Luis Pablo Martínez Sanmartin, un batallador infatigable en la defensa del patrimoni valencià, que no ha tingut tanta sort en altres batalles.

En qualsevol cas, el patrimoni no es redueix a objectes i edificis, ni la seua protecció als seus estrictes límits materials, físics. Cal tenir en compte també l’entorn, i això ens porta de seguida a l’estreta connexió entre patrimoni i planificació, entre solucions tècniques i interessos ciutadans. És evident que, en una ciutat com València, el creixement demogràfic fa necessària l’expansió urbanística, i aquesta s’ha de fer sobre l’entorn immediata. Però hi ha moltes maneres de planificar i gestionar aquesta expansió. Cedint als interessos creats, especulatius, o tenint en compte el patrimoni, sent respectuós amb l’entorn, servint els interessos ciutadans. El mateix podem dir dels centres històrics. Els canvis en el comportament dels consumidors, que acudeixen a comprar als grans centres comercials de l’extraradi, constitueixen una amenaça seriosa contra els centres històrics de les ciutats, de la mateixa manera que l’evolució de l’agricultura europea, d’un mercat comú protegit a un mercat mundial obert, ennegreix el futur de l’horta valenciana i, en general, dels paisatges rurals.

Les solucions no són fàcils, ni poden ser ja merament tècniques, insensibles a les preocupacions dels ciutadans. Tampoc no es poden tractar només a escala local. La gestió de l’Horta hauria de ser metropolitana, conjunta per part de tots els municipis que la integren. L’ajuntament de València ha fet molt de mal inhibint-se de la gestió –i la protecció– integral de l’Horta i limitant la seua actuació a l’estricte terme municipal. Això ha permès que cada poble haja decidit unilateralment on emplaçar el seu parc industrial, les seues urbanitzacions, la seua zona d’escombraries, pensant en termes estrictament locals, en comptes de contemplar l’Horta com un tot i buscar una solució global, més racional i més respectuosa també amb el paisatge. Altres problemes exigiran solucions a escala regional, com ara la xarxa de comunicacions, els aeroports, el port comercial…

El futur del país –un país destruït, devastat, depredat per les seues elits polítiques i econòmiques– i en particular del seu patrimoni no pot continuar en mans només de polítics i tecnòcrates. Ni la planificació –urbanística, d’infraestructures– es pot fer sense incloure la gestió del patrimoni. Al costat de polítics i tècnics cada vegada més sensibilitzats i més formats –en Holanda, els futurs especialistes en patrimoni reben una formació interdisciplinar, tècnica, arquitectònica, però també política, econòmica, històrica i humanística en general–, la defensa i la gestió del patrimoni continuarà depenent, en gran mesura, de la implicació i la mobilització ciutadana. D’una societat civil que, en aquest i altres fronts, ha de fer sentir la seua veu.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER