L’independentisme, fase superior del nacionalisme

lenin-cartell

Toni Rico

Deia Lenin, de forma encertada, que l’imperialisme era la fase superior del capitalisme. Parafrasejar-lo ens pot ajudar a entendre alguns dels elements que haurien de ser claus en tot el “procés” de canvi polític iniciat a Catalunya. L’historiador britànic Eric Hobsbawm afirmava en el seu clàssic Nations and nationalism que la nació no era prèvia al nacionalisme sinó al contrari. I efectivament, les nacions les creem, les construïm les persones, aquells que les hem d’habitar. I en aquest joc d’identitats imaginades basades en el paradigma d’una modernitat que comença a estar més antiquada que actualitzada, trobem moviments socials i polítics que tenen un gran potencial mobilitzador. Però cap a on va aquesta mobilització popular? Això només depén d’aquells que en formen part i no tant de qui la pretén encapçalar per pur oportunisme. Per tant, si la creació d’una nació depén d’aquells que la volen construir, la forma d’aquesta Catalunya independent només dependrà de la forma que li donem els qui hi viurem. I en aquest sentit em costa entendre el fet de desentendre’s, sota l’excusa que siga, d’un moviment que té unes potencialitats de canvi tan elevades.

Mai m’ha entusiasmat el mot “nacionalista”. No m’hi identifique. Considere que forme part d’una nació però no vull ser nacionalista. De fet, confesse que determinades exaltacions patriòtiques que es poden veure pels carrers de la Catalunya actual em superen i de llarg. Transgredir, però, el nacionalisme només es pot aconseguir en una situació de plenitud nacional, és a dir, després de què la nació siga reconeguda de ple dret, en igualtat de condicions que la resta de nacions del món. I això passa sí o sí per la culminació del “procés”, per la independència política. Compte, no confonguem independència amb només desvincular-se del parasitari Estat espanyol actual. De fet, la independència també podria passar per la proclamació d’un estat català dins d’una altra estructura política superior com una república ibèrica. Això, però, només es podria fer de manera realista en el cas que la resta de nacions que formen part de la “piel de toro” estigueren d’acord, horitzó lloable i legítim però impossible a dia d’avui. No hi ha ni interlocutor ni voluntat per part de cap majoria social o política de l’altra banda.

El nacionalisme tendeix a exaltar, mitjançant els sentiments i les emocions, elements subjectius que es donen per gairebé naturals, intrínsecs a una comunitat humana. La realitat és que tant la identitat nacional com la resta que conformen l’individu són construccions socials. L’independentisme, però, no és així. O no ho hauria de ser. Ser independent -independentista en la fase actual del procés- ha d’anar lligat a ser lliure no només nacionalment sinó també en la nostra capacitat particular i col·lectiva de decidir sobre qualsevol tema. Serveix de poc voler la independència si després no podem decidir sobre el nostre model productiu i econòmic; sobre el nostre cos i la nostra sexualitat; sobre com volem gestionar els nostres recursos naturals; sobre com és el nostre marc de relacions laborals. Ser independent ha de significar recuperar la confiança en la capacitat de raonar de l’individu i la creació per part d’aquest amb els seus semblants de construir estructures de gestió d’allò comú.

El nacionalisme, conservador com ho és per essència, ens voldria nacionalistes sempre, perpètuament, barallant-nos per una bandereta buida de contingut. L’independentisme, però, no ha de caure en aquest parany. Cal, doncs, omplir de contingut la paraula independència i el procés polític que se l’associa actualment a Catalunya. La gran burgesia catalana, aquella que realment controla el país i no els petits i mitjans empresaris que al cap i a la fi acaben sent més aviat uns treballadors que no estan a compte d’altri, no vol la independència. No ens autoenganyem buscant fantasmes on el que hi ha en realitat és poble, majoria, 99%, multitud. Cal que l’esquerra, l’independentista però també la federalment espanyola, comence a entendre que el procés és una oportunitat única de construir mitjançant el procés constituent que s’obri, un nou país i un nou marc de relacions socials, econòmiques, polítiques, tant a nivell intern com amb les altres nacions i països amb qui compartim espais geogràfics determinats, des de l’ibèric, al mediterrani a l’europeu. Només aquesta aposta política  pel procés, clara i ferma, ens durà a construir un país realment lliure, independent, on el nacionalisme només serà reivindicat, com passa en les nacions plenes, per part de sectors conservadors o fins i tot freaks. De nosaltres depén.

 

Publicat a Llibretat.cat (19 de setembre del 2013)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER