Un espai d’opinió problemàtic

espaiopinio

Gustau Muñoz

Amb el temps el diari El País ha anat conformant-se com l’òrgan del nacionalisme espanyol d’aspiracions més intel·lectuals o sofisticades, però d’inequívoca vocació excloent, una realitat matisada durant anys pel caire declaradament bèstia de la competència.

El cas, siga com vulga, és que a través d’una àmplia nòmina de col·laboradors d’aquesta orientació, es confirma una marca de la casa que vé de lluny, és clar, però que atesos els antecedents del nacionalisme espanyol resulta si més no inquietant. I contradictòria. Perquè un mitjà que branda amb èmfasi conviccions democràtiques, el primer que hauria de reconèixer i acceptar és l’arrel profundament democràtica, i el suport popular amplíssim, de l’expressió més clara del “nacionalisme” no estatal d’avui, el sobiranisme que agafa volada a Catalunya. Que apunta a una renovació radical de la democràcia, deixant la paraula al poble de cara a la definició del futur, amb totes les garanties i amb tot el dret per la seua banda.

En canvi, dia rere dia, afegeixen llenya al foc sense contrapès o contrapunt suficient Fernando Savater, adalil de l’invent; Vargas Llosa, que escriu des d’una gran confusió conceptual contra “el nacionalisme” mentre dóna tot el suport al nacionalisme estatal espanyolista o a qualsevol altre sempre que tinga un Exèrcit darrere; Félix Ovejero, que destil·la les seues fal·làcies d’ideòleg de Ciutadans; Antonio Elorza, que ho enfoca tot des del prisma maniqueu i traumàtic del conflicte basc; Jorge Reverte, amb ressonàncies blavoses; Joaquin Leguina, socialista centralista irredempt; etc. , etc. Tot menys acceptar la realitat plural i les seues conseqüències, el dret a la diferència, la conveniència de donar la paraula al poble, la pluralitat nacional.

Convé precisar que la tasca professional i periodística resta al marge, i és sovint de gran qualitat. Els periodistes sobrevivents de l’ERO són molt bons! Això està fora de dubte.

És l’orientació ideològica pròpiament nacionalista (i no precisament del tipus minoritari i defensiu) la que causa neguit, que d’altra banda es tradueix en un biaix informatiu en temes culturals que menysté sistemàticament la diversitat lingüística, des de la superioritat teòrica de periòdic global en espanyol de vocació americana…

I a les pàgines valencianes, devaluada l’opinió en general, hom troba a faltar la pluralitat. Veus properes a Compromís o a EUPV, o fins i tot al socialisme més valencianista, no hi apareixen quasi mai. I això no es correspon amb la composició actual, segons enquestes, del panorama progressista valencià. Resultat: l’empobriment de l’espai d’opinió. I mentrestant els mitjans de la dreta no mostren fissures, són tan tancats i refractaris al pensament civilitzat i a l’obertura mental com sempre…. per aquesta caverna, que si evoluciona ho fa a ritme geològic, no passen els anys.

Però com passa sovint, la realitat que hom foragita per la porta torna per la finestra. O en altres termes, en el pecat hi porten la penitència. Nous espais d’opinió, altres formes de comunicació, formats diferents, acullen les veus dissidents, ahir potser minoritàries, avui força creixent.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER