Usos i abusos de la història

tapies-thumb

 

Borja de Riquer

 

En Francesc de Carreras ens ha sortit aprenent d’historiador i ens està oferint des de fa un temps tota una sèrie de lliçons sobre com estan falsejant la història els nacionalistes catalans –els espanyols es veu que no ho fan–. No vull entrar ara en les seves opinions sobre el que diu Elliott en els seus records sobre els historiadors catalans –em sembla que De Carreras fa una lectura selectiva i interessada del que escriu Sir John–, ni tampoc sobre la seva peculiar visió del paper jugat per Jaume Vicens Vives dins de les historiografies espanyola i catalana.

El que vull comentar ara és el seu darrer article, intitulat Reiventar la història, publicat a La Vanguardia el 4 de setembre. Sorprèn, d’entrada, l’alarma de De Carreras sobre el fet que la història sigui utilitzada per a legitimar i justificar plantejaments i situacions polítiques del moment. Quin gran descobriment! Si això és el que han fet totes les propostes ideològiques, de dreta i d’esquerra, des de sempre. Ara bé, curiosament, De Carreras només es lamenta de les tergiversacions històriques que. Segons ell, divulguen constantment els nacionalistes catalans. Encara no he llegit cap text seu –i mira que en publica—denunciant els falsejaments historiogràfics propagats pels nacionalisme espanyol o pel francès.

A l’article esmentat fa un repàs de la història de Catalunya tal vegada massa ràpid, poc matisat i a cops ple d’errades factuals i interpretatives. Amb no poca vehemència denuncia que sostingui que “políticament Catalunya existeix ja l’any 987”. Amic De Carreras, els historiadors, com a científics que pretenem ser, intentem cercar i precisar amb el màxim rigor la data d’inici del funcionament de totes les estructures polítiques, siguin comtats, ducats, regnes o repúbliques. Només faltaria! I això ho fan els historiadors d’ací i els d’arreu del món. I dedicar-se a investigar això no és fer “metafísica”, ni “essencialisme”. Verificar amb documentació quan un territori i una gent determinada –segui Catalunya o Castella—tenen un sobirà propi, unes institucions particulars, unes lleis diferenciades, una hisenda sobirana, etc. És una de les tasques més fonamentals dels historiadors.

El fet que qualifiqui de “mite insostenible” que el funcionament de les institucions de govern de Catalunya del segle XVII fos més avançat políticament que els procediments que imperaven al regne de Castella no deixa de ser sorprenent. El mateix Eliott, tan elogiat per De Carreras, es cuida prou de menysprear el sistema institucional català i el pactisme, que considera més harmònics que els mètodes autoritaris emprats pel comte duc d’Olivares i companyia. Les Constitucions catalanes de llavors no dissenyaven un cos político-administratiu antic i fossilitzat, sinó que s’actualitzaven periòdicament, com va passar a les Corts del 171 i del 1705.

I la seva afirmació que “la Corona d’Aragó no és un estat” és una absoluta falsedat històrica. Que entén De Carreras que és un estat? Em sembla que ell ho analitza tot des de l’òptica de l’estat liberal, com si abans no hagués existit res de res. Si a alguna cosa s’assemblava la Corona d’Aragó és als actuals estats confederals: cada territori tenia les seves pròpies Corts, les seves institucions polítiques de govern, la pròpia legislació, la fiscalitat, la seva moneda, la seva llengua, etc. L’únic que tenien en comú era el mateix cap de l’estat, el rei, que havia de jurar respectar les lleis i costums de cada territori. I d’això a Catalunya i a la Xina en diuen un estat confederal

És avui una temàtica dels programes de batxillerat explicar, i saber, que la monarquia hispànica dels Àustria era composta, és a dir, que hi havia diverses estructures polítiques, jurídiques i administratives als nombrosos territoris de la Corona, i que fins al 1714 Catalunya va disposar d’unes institucions –polítiques, jurídiques, fiscals i fins miliars— que eren pròpies i molt diferents. I si d’això no se’n pot dir estructures d’estat, poc els faltava. Sorprèn realment que tot un catedràtic de dret constitucional ho negui i ens digui amb suficiència que sostenir que Catalunya era un estat fins al 1714 forma part de la gran maniobra de reinvenció de la història orquestrada pels nacionalistes catalans per a justificar el dret a decidir. Quan no es posa rigor i seriositat argumental en els escrits es pot córrer el risc que les tesis polítiques que es defensen quedin notablement desacreditades.

 

Publicat a l’Ara dissabte, 7 de setembre del 2013.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER