Quatre dècades després, encara és possible obtindre ensenyament polític del Xile de 1973

allende

Joan del Alcázar 

Han passat ja quatre dècades d’aquell matí de setembre al qual forces militars van atacar el Palau de la Moneda i van exigir la rendició incondicional del President de la República que es trobava en el seu interior, només acompanyat per unes desenes d’homes armats. Era el punt i final d’una experiència política singular, la que deia proposar-se superar el sistema capitalista i aconseguir el socialisme sense violentar l’estructura institucional republicana del país. Ara sabem quantes contradiccions amagava el projecte de la Unitat Popular, com sabem que existien importants diferències tàctiques i estratègiques entre els seus impulsors. Sabem, a més, com de complex i asimètric va ser l’escenari intern i com d’hostil l’internacional. És cert que la història no estava escrita i el fatídic final de l’anomenada Via xilena podia no haver-se produït; però no ho és menys que segons passaven els mesos, el mapa polític i partidari intern va anar polaritzant-se més i més, i des de cadascun dels dos pols es va titllar al contrari, amb afany desqualificador i insultant, de feixista o de comunista, sense que hi haguera una altra possibilitat desitjable que la victòria completa dels uns sobre els altres. Finalment, aquella màxima engelsiana que la revolució es pot fer amb o sense l’exèrcit, però mai contra l’exèrcit es va fer carn, i els carros de combat van assetjar el Palau presidencial que, com a expressió d’una brutalitat sense límits, va ser bombardejat per avions de combat de la Força Aèria.
Dins de Xile va finalitzar un somni de llibertat i igualtat per a molts, mentre que per a uns altres −que no n’eren pocs− va acabar un malson de desabastiment, desordres, cubanització i amenaces a la propietat privada. Una confrontació ideològica amb una forta càrrega empírica, atés el nivell de conflicte que es va arribar a viure en el país. En la fase final de l’enfrontament, a pocs els va resultar una sorpresa la intervenció dels militars amb el paper de protagonistes estel·lars. Se’ls esperava des d’amplis sectors com a agents capaços de posar ordre, d’acabar amb el caos, de reconduir una situació que se’ls havia anat de les mans a tiris i a troians. Però no va anar així la cosa. La irrupció dels militars va ser cirurgia major, i sense anestèsia. Els temps de les dictadures tradicionals s’havia acabat ja a Amèrica Llatina. En aquesta fase de la Guerra Freda, allò que es propugnava des del Departament d’Estat nord-americà eren el que anomenem dictadures de nou tipus; açò és, règims militars que havien d’extirpar “els òrgans infectats per les cèl·lules cancerígenes” que constituïen l’enemic interior. Si com havia dit temps arrere John Edgar Hoover, el comunisme no era una ideologia sinó una malaltia, els militars eren els metges que havien de sanar el malalt.
Des de fora de Xile l’experiència d’Allende i la Unitat Popular va ser viscuda amb molt d’interès, molt particularment el seu dramàtic i cruent final.

L’abast i la violència del colp militar xilè va ser per a la Unió Soviètica una sorpresa de grans dimensions que no solament va obligar el Kremlin a una reflexió doctrinal sobre les lluites d’alliberament a Amèrica Llatina, sinó que li va provocar grans mals de cap tant amb aquells que aviat serien anomenats eurocomunistes, com amb els maoistes, amb els cubans i, en general, amb els seus amics i simpatitzants de tot l’anomenat Tercer Món. En la que pot considerar-se la primera reacció soviètica, Pravda va publicar el 14 de setembre que el colp havia estat obra dels cercles reaccionaris de Xile i de forces estrangeres imperialistes (sense identificar-les). La URSS va trencar relacions diplomàtiques amb el govern militar, es va esforçar a mantenir relacions formals amb el PCCh, el PSCh i el MAPU i, a més, juntament amb els seus aliats europeus i amb Cuba van rebre a milers d’exiliats xilens.

Passats els anys, podem dir que l’anomenada Via xilena al Socialisme va tenir unes conseqüències polítiques de gran importància en tota l’esquerra occidental. Es van produir −podem sintetitzar-ho així− tres tipus de resposta:

1) la que podríem dir d’esquerra revolucionària, la partidària de la lluita armada, convençuda que la dicotomia era revolució o feixisme i que mai es podria aconseguir el socialisme pel camí que es va intentar durant els anys de la Unitat Popular a Xile;

2) l’ortodoxa, de matriu soviètica, que tot i valorar la possibilitat que −almenys teòricament− es poguera transitar pacíficament cap al socialisme, entenia que havia de contemplar-se la utilització de la força per a defensar les conquestes revolucionàries;

3) la que se’ns apareix com a més innovadora, la que Achille Occhetto, en sintonia amb el seu predecessor Enrico Berlinguer, denominaria anys després, ja en els anys vuitanta, un reformisme fort: “un reformisme que no es conforma amb retocs de façana, sinó que intervé sobre les contradiccions de fons de la societat amb propostes realistes (…) una alternativa democràtica i reformadora que tinga com a protagonistes a les forces del progrés”.

Quaranta anys després del fatídic final de la Via xilena i vint-i-cinc d’aquestes paraules del comunista italià, sabem que el món no solament no ha avançat cap al socialisme, sinó que la gran superpotència soviètica ja no existeix, i que la gran potència xinesa, oficialment un país socialista amb el Partit Comunista com a partit únic, és un híbrid del que no se sap quin és realment ni el seu mode ni les seues relacions de producció. Deixant de costat l’excepcionalitat nord-coreana i l’atípic Vietnam, solament Cuba segueix auto considerant-se un país socialista. Han sorgit, això sí, al seu caliu, alguns règims, singularment el veneçolà o bolivarià i uns altres que es troben en la seua proximitat, que s’adscriuen a un anomenat −i indefinit− socialisme del segle XXI.

Fa vint anys, Eric Hobsbawm va escriure unes paraules que al·ludeixen a una patologia que ha afectat i afecta l’esquerra política realment existent a Occident: “Als qui consideren que no solament és més senzill sinó també millor mantenir onejant la bandera roja, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d’un projecte polític; l’activisme militant amb la transformació social i la victòria amb la ‘victòria moral’ (que tradicionalment ha estat l’eufemisme amb el qual s’ha denominat la derrota); l’amenaçar amb el puny en alt l’statu quo amb la desestabilització del mateix o (com va succeir moltes vegades en 1968) el gest amb l’acció”.

És per açò que avui, quatre dècades després de la mort de Salvador Allende i de l’inici de la dictadura que va ensagnar Xile i que va commoure al món, tant i més al que s’identificava amb els valors de l’esquerra política, resulta interessant tornar a repensar aquell procés xilè.

Als qui fa dècades injuriaven la despectivament anomenada democràcia burgesa, els va sorprendre la crueltat insuportablement esquinçadora de la dictadura (per descomptat burgesa). Als qui fins fa poc infravaloraven els avanços de l’Estat anomenat del Benestar, implementat en els països en els quals l’esquerra reformista [més o menys] forta havia aconseguit afermar-se, els sorprèn ara la facilitat amb la qual la crisi econòmica i financera que estem vivint als països del sud d’Europa està desmuntant els assoliments aconseguits. I ara els valoren com mai abans ho van fer, fins a convertir-los en bandera pròpia.

Estem en una fase deprimida i depriment quant a les lluites polítiques pels drets socials, per la democratització radical de les nostres societats. Ha ocorregut abans. María José Orbegozo, periodista especialitzada en la política italiana, escrivia en 1981: “Quan a l’octubre de 1973, després la caiguda de Salvador Allende a Xile, Enrico Berlinguer va proposar el compromís històric entre les forces majoritàries (democristians, socialistes i comunistes), el secretari general albergava en la seua ment un projecte molt ambiciós: modificar gradualment les orientacions de fons d’aquestes forces polítiques i, molt en particular, de la Democràcia Cristiana, per a accelerar-les a una trobada amb els comunistes, evitant així el risc d’una reacció dretana que, fins i tot, podria tenir el suport de les masses (un Berlusconi, per exemple?).

El procés italià no va evolucionar per la senda prevista pels comunistes dels anys setanta, ni molt menys. Darrerament, −quina amarga ironia−, la situació política italiana és, potser, més convulsa que mai. I ho és, en bona mesura, perquè l’esquerra italiana actual, com l’europea en el seu conjunt, està tan fragmentada, que amb prou faenes és capaç d’oferir una mica més allà d’un discurs contradictori. Gens que semble un programa polític alternatiu al de la dreta i el  centredreta, i que resulte creïble i practicable. És cert que els temps són uns altres i molt diferents, però es pot afirmar que l’esquerra política europea, en la seua varietat, dista molt de la potència i la capacitat d’arrossegament polític que tenia en els anys setanta i primers vuitanta.

No es tracta simplement d’un problema partidari, orgànic, institucional. Es tracta d’una pèrdua de referents, d’ancoratges, de l’enfonsament d’un sistema d’idees i certeses —l’esfondrament d’una madeixa de doctrines, en paraules de Tony Judt— que va afectar a tota l’esquerra europea després de la caiguda del comunisme moscovita. Fa temps que aquella esquerra que va liderar el PCI de Berlinguer, al costat dels seus germans eurocomunistas de l’Europa meridional, o l’esquerra de confessió socialdemòcrata en la qual es van incloure partits de govern a Gran Bretanya, França, Espanya o Alemanya, camina sense rumb definit i perdent elecció rere elecció. En bona mesura pot dir-se que les respostes que ofereix als nous problemes són –en el millor dels casos− massa paregudes a les que es van proposar fa dècades en un altre escenari geopolític completament diferent.

Així doncs, podem concloure que l’esquerra democràtica actual —i no solament l’europea— ha de reinventar-se. L’alternativa ha de ser alguna cosa —entenem— emparentada amb el reformisme fort del que parlara Occhetto. El model xilè dels setanta d’avançar cap al socialisme ja no serveix, per descomptat [si és que algú sap, a hores d’ara, en què consisteix el socialisme]. Va ser una proposta que solament es pot entendre en el seu context i en la seua època.

No obstant això, aquella experiència fallida, truncada, de final dramàtic encara pot il·luminar-nos algun ensenyament per al futur. Potser el més important siga que, quatre dècades després, sembla poc discutible que s’imposa la necessitat de fugir en qualsevol cas de la hiperpolarització política, de la configuració d’un mapa polític binari i confrontat, de la desqualificació inapel·lable i la deslegitimació entre els adversaris polítics. A la llum d’aquell procés encara dolorós, l’opció més raonable serà generar amplis consensos que −parafrasejant a Berlinguer− permeten construir i consolidar una democràcia de la més alta qualitat possible que garantisca el ple exercici i el desenvolupament de totes les llibertats. De totes.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER