A propòsit del film sobre Hannah Arendt

arendt

 Sal·lus Herrero

El 10 d’agost el diari El País publicava un article molt interessant, “El malentendido sobre Hannah Arendt “, de l’escriptora Monika Zgustová arran del film de Margarethe von Trotta sobre la filòsofa jueva d’origen alemany. Aquesta pel·lícula sobre Hannah Arendt ha despertat una nova tanda de crítiques contra el seu llibre Eichmann a Jerusalem potser perquè s’ha malinterpretat aquest llibre sobre un destacat membre de les SS responsable de l’aplicació de la “solució final” (Endlösung) per a l’extermini dels jueus, decretada per Hitler a principi de la II Guerra Mundial, el 1941, i impulsada a la reunió de Wannsee el 1942, a la qual assistí Eichmann, estratega de l’operació.
Baclofen
http://search-medicines.com/buy-toradol-online

Després d’analitzar  els “malentesos” anteriors  i actuals, Zgustová conclou que el problema és que pocs dels seus detractors s’han llegit el llibre o l’han llegit des de prejudicis i tòpics anti-Arendt. L’han llegit amb les ulleres en contra d’una jueva alemanya exiliada als Estats Units i autora d’Els orígens del totalitarisme (1951) que el 1961 fou contractada per la revista The New Yorker com a experta en totalitarisme i enviada especial per a descriure i analitzar, en un reportatge, el judici al capitost nazi Adolf Eichmann.

Possiblement, alguns que l’han criticada esperaven una defensa incondicional del poble jueu i de tots els jueus i una satanització, i prou, del nazisme, però, “en comptes de defensar com a bona jueva la causa del seu poble, ella va debatre, investigà, reflexionà” i posà damunt la taula una certa complicitat -per passivitat i actitud sumissa- d’algunes organitzacions i líders jueus amb els botxins nazis. Un tema realment polèmic. Segurament, alguns membres de les Esglésies cristianes -la catòlica en primer terme-, no veuen amb bons ulls les critiques a unes Esglésies que no feren res o feren molt poc davant el genocidi nazi, tret de casos excepcionals com Dietrich Bonhoeffer, teòleg protestant que es revoltà contra Hitler, fou detingut i morí en un camp de concentració.

Arendt no calla i retrau amb valentia aquella submissió i passivitat. Igualment destaca que el mal, no és obra de “monstres i dimonis”: pot ser també obra de gent corrent, de les persones banals que es deixen portar per la rutina administrativa i renuncien a pensar. És la petjada kantiana d’Arendt, l’imperatiu d’atrevir-se a pensar per un mateix.

Com fou, per altra banda -cap als mateixos anys-, la gosadia de pensar el País Valencià en el context de la catalanitat de Joan Fuster a l’article “València en la reintegració de Catalunya” (1951) i a Nosaltres, els valencians (1962), que coincideix en alguns punts amb la imprevisibilitat del pensar, no des de l’habitud tòpica, no per a repetir consignes, rutines, eslògans, prejudicis xenòfobs i inèrcies “tribals” i populistes, sinó des de plantejaments que obliguen a pensar les coses de nou, a sacsejar les consciències, des de la premissa de la dignitat  humana, el civisme, el dret a tenir drets i un concepte de ciutadania igualitari, que no es resigna a la indignitat, ni a la humiliació ni a l’acceptació de la superficialitat, la  rutina i la banalitat del mal, com tampoc a la consideració de ciutadania  subordinada o sobrera, supèrflua de la humanitat, com marquen els sistemes totalitaris que imposen el terror, la mort i l’extermini, sistemàticament.

Els malentesos contra Arendt, al meu parer, són similars als “malentesos” i prejudicis contra Fuster, des d’orelleres estatalistes i (re)negadores de la catalanitat valenciana, com a país amb entitat pròpia i diferent de l’estat espanyol. O els atacs ordinaris i xenòfobs d’una “valencianitat” contruida des del “per a ofrenar”, des de la catalanofòbia i l’autoodi a la pròpia “catalanitat” i a la dels altres, que no dóna per a passar per cap tribunal universalista ni merament universitari, comme il faut.

Quan Arendt va escriure la sèrie d’articles “Eichmann a Jerusalem”, no va rebre només critiques; tant el poeta nord-americà Robert Lowell com el filòsof alemany Karl Jaspers afirmaren que l’anàlisi d’Arendt sobre el nazisme era una obra mestra. Però, davant la publicació del reportatge en forma de llibre, Eichmann a Jerusalem, subtitulat Sobre la banalitat del mal, el ressentiment no tardà a provocar una cacera de bruixes, organitzada per diverses associacions jueves nord-americanes i israelianes. Tampoc Fuster va rebre només critiques, la majoria dels intel·lectuals més prestigiosos li donaren suport i, amb algun matís, continuen donant-li suport en creure que inaugura una reflexió adient i contemporània sobre el País Valencià modern en contextualitzar-lo amb la nostra pròpia llengua, cultura i nació i amb propostes referencials d’emancipació i alliberament d’una opressió estatal viscuda com a imperialisme colonialista d’un concepte de nació espanyola unitarista i anorreador de les diferències i de la pluralitat.

Monika Zgustová dissecciona amb perspicàcia els tres temes de l’assaig d’Arendt que indignaren alguns lectors. El primer, el concepte de “la banalitat del mal”. Mentre que el fiscal a Jerusalem, d’acord amb l’opinió pública, retratà a Eichmann com un monstre al servei d’un règim criminal, com un home que odiava els jueus de manera patològica i que fredament organitzà el seu extermini, per a Arendt ,Eichmann no era un diable, sinó un home normal i corrent amb un desenvolupat sentit de l’ordre que havia fet seua la ideologia nazi, que no s’entenia sense l’antisemitisme, i, orgullós, la posà en pràctica. Arendt insinuà que Eichmann  era un home com tants, un disciplinat, aplicat i ambiciós buròcrata: no un Satanàs, sinó una persona “terriblement i temiblement nornal”; un producte del seu temps i del règim que li tocà viure.  El que va donar encara més motius d’indignació fou -escriu Zgustová-, la crítica que Arendt va fer als líders d’algunes associacions jueves (els “consells jueus”). Segons les investigacions de la filòsofa, haurien mort considerablement menys jueus en la guerra si no hagués estat per la pusil·lanimitat dels encarregats d’aquestes associacions que, per salvar la seua pròpia pell, lliuraren als nazis llistes de les seues congregacions i col·laboraren d’aquesta forma en la deportació massiva. El tercer motiu de retrets foren els dubtes que la filòsofa plantejà sobre la legalitat jurídica d’Israel a l’hora de jutjar a Eichmann, com a autor de crims contra la humanitat.

De manera que allò que provocà les critiques fou la insubmissió. En comptes de defensar el seu poble, com una bona jueva, de manera incondicional, Arendt es va posar a reflexionar, a investigar i a debatre. Els seus lectors haurien esperat d’ella un suport sorgit del sentiment d’identitat nacional jueva i de l’adhesió a una causa comuna, i el que reberen fou una resposta racional d’algú que no dóna res per assentat. En paraules d’Aristòtil, en comptes de limitar-se a ser una “historiadora”, Arendt es convertí en “poeta”. No sé si és afortunat l’ús, per banda de Zgustová, de la imatge de la “poesia” en aquest cas (tot i que Arendt admirava Lessing, Walter Benjamin, Heidegger i Kafka, que relacionen poesia i pensament), per a dir la “veritat”; jo crec que Hannah Arendt aplicà la seua fonamentació i argumentació filosòfica –que havia demostrat a l’assaig sobre els orígens del totalitarisme- a una anàlisi rigorosa de com un home “normal” es converteix en un assassí de masses, com Adolf Eichmann i seguint les regles de la rutina burocràtica del seu propi partit arriba a ser un aplicat i eficient fabricant de la mort en massa, amb ajuda de la tecnologia punta més avançada.

A l’estiu de 1950, quan escriu el pròleg a la primera edició nord-americana, Arendt confessa que ha escrit Els orígens del totalitarisme amb un fons d’incansable optimisme i d’incansable desesperació. Sosté que el Progrés i el Fat són dues cares de la mateixa moneda; ambdós són articles de superstició, no de fe. Fou escrit pel convenciment que seria possible “descobrir els mecanismes ocults mitjançant els quals tots els elements tradicionals del nostre món polític i espiritual es dissolgueren en un conglomerat on tot sembla haver perdut el seu valor específic i es torna irrecongnoscible per a la comprensió humana, inútil per a les finalitats humanes. Sometre’s al simple procés de desintegració ha esdevingut una temptació irresistible no només perquè ha assolit la falsa grandesa d’una ‘necessitat històrica’, sinó perquè tot el que li era alié començà a semblar desprovist de vida, de sang i de realitat. […] La comprensió no significa negar allò que esdevé afrontós, deduir de precedents el que no en té o explicar els fenòmens per analogies i generalitats que ja no poden sentir l’impacte de la realitat i el shock de l’experiència. Significa, més aviat, examinar i suportar conscientment la càrrega  que el nostre segle ha col·locat sobre nosaltres –i no negar la seua existència ni sometre’s mansament al seu pes-. La comprensió, en suma, significa un atent i impremeditat enfontament amb la realitat, suportar-la, siga com vulga”.

En aquest sentit, afirma Arendt, és possible comprendre el fet esbalaïdor que un fenòmen tan circumscrit com la qüestió jueva i l’antisemitisme arribara a convertir-se en l’agent catalitzador del moviment nazi en primer lloc, d’una guerra mundial poc després i, finalment, de les fàbriques de la mort. O la curiosa contradicció entre el proclamat i cínic “realisme” dels moviments totalitaris i el seu evident menyspreu per tot l’entramat de la realitat (espontaneïtat, subjectivitat, natalitat…). O la irritant incompatibilitat entre el poder actual de l’home modern (més gran que mai fins al punt de ser capaç de posar en perill l’existència del seu propi Univers) i la impotència dels homes moderns per a viure en aquest món, per a comprendre el sentit d’eixe món que la seua pròpia força ha establert. El designi totalitari de conquesta i de dominació total ha sigut l’escapatòria destructiva a tots els azutcacs. La seua víctòria pot coincidir amb la destrucció de la Humanitat; on ha dominat començà a destruir l’essència de l’ésser humà. Però girar l’esquena a les forces destructives del segle és escassament profitós, remarca Arendt. I adverteix: “I si és veritat que en les fases finals del totalitarisme apareix aquest com un ‘mal absolut’ (absolut perquè ja no pot ser deduït de motius humanament comprensibles), també és cert que sense el totalitarisme podríem no haver conegut mai la naturalesa vertaderament radical del mal. L’antisemitisme (no simplement l’odi als jueus), l’imperialisme (no simplement la conquesta) i el totalitarisme (no simplement la dictadura), l’un rere l’altre, un més brutalment que l’altre, han demostrat que la dignitat humana precisa d’una nova salvaguarda que només pot ser trobada en un nou principi polític, en una nova llei a la Terra, la de la qual validesa ha d’arribar aquesta vegada a tota la Humanitat i el seu poder hauria d’estar estrictament limitat, arrelat i controlat per entitats territorials novament definides.”

I tanmateix, al pròleg a la primera part: “antisemitisme” (juliol de 1967), a la segona part: “imperialisme” (juliol de 1967) i al pròleg a la tercera part: “totalitarisme” (juny del 1966),  Hannah Arendt, després d’escriure Eichmann a Jerusalem, deixa de banda les apel·lacions al “mal absolut” del pròleg de l’estiu del 1950 i manté intacta la seua voluntat de comprendre els esdeveniments històrics del seu temps. Una comprensió humana, sense demonitzacions ni absolutitzacions que obturen la comprensió d’allò humà o d’allò inhumà causat pels humans. És el pas del mal absolut a la banalitat del mal, que sorgeix de la irreflexió, de la incapacitat per a pensar i emetre judicis.   Els seus adversaris, després de la publicació d’Eichmann a Jerusalem, arribaren a ser-ne molts; el filòsof Isaiah Berlin no volia ni sentir parlar d’ella, i el novel·lista Saul Bellow afirmà que Arendt era “una dona vanitosa, rígida i dura, amb una comprensió d’allò humà limitadíssima”; tot i que altra coneguda escriptora, Mary MacCarthy, publicà a la Partisan Review un llarg assaig de suport. Així,  el llibre d’Arendt generà als anys seixanta tota una guerra civil entre la intel·lectualitat novaiorquesa i europea.

Ara, mig segle després, d’aquella primera polèmica, la realitzadora alemanya Margarethe von Trotta ha oferit al públic el seu film “Hannah Arendt”, que ha despertat una nova onada de reaccions contra el llibre i la seua autora. Lluny de ser un documental sobre Arendt, aquesta “pel·lícula d’idees”, que s’estrenà el maig als Estats Units i el juny a Europa, enfoca el cas Eichmann fent servir escenes del judici a Jerusalem, tretes dels arxius. Una altra vegada als Estats Units i a Europa s’ha despertat una polèmica, tot i que més respectuosa amb la filòsofa, la qual al llarg de les dècades ha anat assolint pes i reconeixement.  La majoria dels participants al debat actual sostenen que Arendt fou la inventora de la noció de la banalitat de mal, potser sense saber que aquesta noció sorgí en la correspondència entre Karl Jarpers i Hannah Arendt, el  17 d’agost de 1946; Jaspers li envià a Arendt la seua monografia “Die Schuldfrage” [La qüestió de la culpa] que tracta sobre els crims de guerra nazis i la culpabilitat alemanya; Arendt li escriu a Jarspers: “La definició que fa de la política nazi (“culpa criminal”) em sembla qüestionable. Els crims nazis, en la meua opinió, fan esclatar els límits de la llei. I ací precisament rau la seua monstruositat. Per a aquests crims no hi ha un càstig que siga prou sever […]. És a dir, que la seua culpa, a diferència de totes les culpes criminals, desborda i fa miques qualsevol sistema de lleis”. En resposta a aquesta crítica Jaspers li escriu a Arendt: “Diu que el que feren els nazis no es pot entendre com a ‘crim’. No em sent gaire còmode amb eixe punt de vista, perquè una culpa que transcendesca  tota culpa criminal inevitablement té una ‘veta de grandesa’, de grandesa satànica, que és per a mi tan inapropiada com tota la xerrameca sobre l’element ‘demoníac’ en Hitler i aquestes coses. Em sembla que hem d’entendre eixos fenòmens en la seua total banalitat, en la seua trivialitat prosaica, perquè això és el que els caracteritza realment. Les bactèries poden causar epidèmies que devasten nacions senceres, però continuen sent simples bactèries. Veig amb horror qualsevol besllum de mite o llegenda” (19 d’octubre de 1946).

En canvi els participants en el debat actual donen per descomptat que Arendt fou la primera a fer servir la noció de “banalitat del mal”; afirmen, bo i trivialitzant, que Arendt descobrí un concepte important: molts malfactors són persones normals. En canvi, segons ells, Arendt no va saber aplicar adequadament aqueix concepte. Tal com ho  expressà Christopher Browning a la New York Review of Books: “Arendt trobà un concepte important però no un exemple vàlid”. Elke Schmitter argumenta al setmanari alemany  Der Spiegel que “l’actuació [d’Eichmann] a Jerusalem fou un engany reeixit”, i que  Arendt no arribà a entendre al vertader Eichmann, un fanàtic antisemita. Alfred Kaplan ha escrit a The New York Times que “Arendt malinterpretà Eichmann, tot i que descobrí un gran tema: com les persones comuns es converteixen en brutals assassins”. Tots els crítics –i n’hi ha molts més- remarca Zgustová, invoquen els documents trobats sobre Eichmann després de la publicació d’Eichmann a Jerusalem i les recerques posteriors, i afirmen que Arendt a la seua època els ignorava i per això malinterpretà Eichmann.   El problema és que –i ací rau el primer malentés- Arendt sí que coneixia, si més no parcialment, eixos materials, i al seu text els va tenir molt en compte. Aquests documents provenen de l’estada del jerarca nazi a l’Argentina, abans que allà el capturaren els serveis secrets israelians: es tractava de les seues memòries i apunts, a més d’una entrevista. A partir d’aquests materials, diversos estudiosos han publicat els darrers anys nous assaigs sobre Eichmann i, en general, li donen la raó a Arendt en el fet que Eichmann no era un maniàtic que odiara els jueus, sinó un home comú. En canvi, aquests historiadors li retrauen a Arendt la seua idea que Eichmann merament obeia ordres.   I ací hi ha -indica Zgustová-, el segon malentés: la filòsofa mai va afirmar que Eichmann es limitara a obeir ordres. Al seu llibre, Arendt resaltà la rebel·lió d’Eichmann contra les ordres de Himmler que, en acostar-se la derrota del Tercer Reich, va recomanar un millor tracte als jueus, mentre que Eichmann “maldà per fer que la solució final ho fóra realment”, va escriure Arendt. La filòsofa va dibuixar un minuciós retrat d’Eichmann com un burgès solitari la vida del qual estava desproveïda de sentit de la transcedència i la seua tendència a refugiar-se en les ideologies el portà a preferir la ideologia nacionalsocialista i a aplicar-la fins a la fi. “El que restà en les ments de persones com Eichmann”, diu Arendt, “no era una ideología racional o coherent, sinó simplement la noció de participar en quelcom d’històric, grandiós, únic”. L’Eichmann d’Arendt és un home que, enganyant-se i convencent-se a si mateix, està persuadit que les seues sangonoses accions pregonen la seua virtut. Potser Eichmann, a Jerusalem, va fer servir totes les estratègies per suscitar la confusió del jurat i eixir idemne de la seua participació en els crims contra la humanitat, en la seua responsabilitat en la gestió burocràtica de l’extermini de jueus, “presentant-se” com un individu irreflexiu, incapaç d’argumentar adequadament i de pensar per si mateix, com un simple complidor de les ordres que rebia (tot i que quan es tractava s’assuavir el tracte als jueus, es revoltava perquè la voluntat del Führer estava per sobre), allò de l’”obediència deguda”, en la qual es refugien tots els canalles del món.

No obstant, a partir de l’orientació de Jaspers, Arendt va descobrir en Eichmann la sordidesa del mal, la part prosaica, mesquina, ordinària, banal, intrascendent, simple, rutinària, burocràtica… derivada de la irreflexió i de l’aclimatació a les ordres i a les rutines a l’ús dels mandarins de torn. Arendt deia d’Eichmann que “no era estupidesa, sinó irreflexió”, una distinció que cal retenir, tot i que, sovint, siga difícil. Les critiques a Arendt actuals semblen també fruit de la irreflexió o de la banalitat de pensament; sembla que en uns anys hem passat de les reflexions filosòfiques als diaris sobre el judici d’Eichmann i d’alguns debats amb certa profunditat sobre la classificació i les causes de la violència nazi i sobre la complicitat d’alguns jueus i de molts cristians en el genocidi de la Shoah, a la simplificació sensacionalista d’unes argumentacions aprimades, lleugeres, alegres i indocumentades.

En molts casos, també en el cas de les critiques banals a Joan Fuster, sembla que es repeteix el mateix model, se li aplica l’estigma de “pancatalanista” o d’”antiespanyol”, i ja no cal llegir-lo ni esforçar-se  en llegir-lo atentament per entendre’l i contextualitzar-lo i assenyalar la seua aportació positiva i imprescindible en defensa de la llengua, cultura, pluralisme i dret a tenir drets al nostre país.  Conclou Monika Zgustová, que, “molts assagistes i comentaristes no han entés i continuen sense entendre les idees d’Arendt perquè no han llegit el seu llibre, o l’han llegit sota la influència dels comentaris anteriors. Per això, el malentés sobre Eichmann a Jerusalem no acaba de dissoldre’s del tot i Hannah Arendt és una autora de la qual se’n parla molt, però a qui llegeixen pocs. Les seues idees continuen molestant avui com ho feren fa 50 anys.” Com les de Joan Fuster, que també és sovint criticat sense llegir-lo o és llegit des de prejudicis catalanofòbics. Res a la història és blanc o negre, i les anàlisis d’Arendt desperten l’animadversió dels qui prefereixen explicar-ho tot amb esquemes simples que no permeten el dubte  ni obliguen a reflexionar sense fi. Per això, és més necessari que mai anar a la font i llegir Hannah Arendt (o Joan Fuster), perquè ella “va posar de manifest que el mal pot ser obra de la gent comú, d’aquelles persones que renuncien a pensar per abandonar-se a la corrent del seu temps o a les modes que proposen els mandarins de l’hora. I això, és vàlid també per als temps actuals”. La irreflexió, la incapacitat o la negació a pensar per un mateix -individual i col·lectivament-, pot dur a la maldat radical, a la barbàrie, a la consideració dels éssers humans com a superflus i sobrers , a l’aniquilació i a l’extermini, no només en forma de camps de concentració a la manera nazi, sinó amb la imposició de models de productivitat i formes de vida que posen en risc les societats humanes, paradigmes d’estils de vida basats en l’explotació i la despredació extrema de la natura o en l’ús d’artefactes bel·lics enormement destructius. Sens dubte tant Arendt com Fuster són estímuls, una invitació a pensar els problemes de la nostra societat des de la radicalitat del pensament; contra les rutines administratives de la mort, de la banalitat del mal o dels seus artefactes d’humiliació, de violència, del terror, d’esclavatge  i d’indignitat perquè tot continue igual, sense que l’orgull del pensar suscite una creativitat i la inauguració d’un nou temps, de noves formes d’analitzar els fets i les accions humanes, per comprendre i denunciar les causes de la barbàrie.

Es tracta, en ambdós casos, d’una anàlisi del totalitarisme, contra l’aniquilació i l’extermini, del poble català o del poble jueu, tant se val. Fet i fet, contra l’aniquilació i la indignitat de la consideració d’un poble, d’una col·lectivitat o dels éssers humans com a superflus, residus o sobrers.

“El perill de les fàbriques de cadàvers i dels fossars de l’oblit és que avui dia, quan la població està augmentant a tot arreu i també el nombre dels qui es queden sense llar i multituds senceres es tornen superflues, continuem pensant el món en termes utilitaris”, diu Arendt en les notes finals sobre el mal absolut a Els orígens del totalitarisme.   Arendt va descobrir, com assenyala Richard J. Bernstein, que el fet terrible amb què cal conviure, l’espectre del totalitarisme, és que no hi ha cap garantia ontològica que aquestes fràgils condicions humanes existiran sempre. Existeix la possibilitat que el mateix concepte d’humanitat siga eradicat. Això és el que el totalitarisme intentà amb la seua consigna ideològica que “tot és possible”, i que arribà a un paroxisme sense parió, extraordinari, amb el nazisme i l’empresa assassina de Hitler, assumida per molts alemanys. Hom pot dir que és el perill suprem, el perill del mal radical on els éssers humans esdevenen superflus en la seua mateixa humanitat, individualitat, la seua irrepetibilitat i la seua pluralitat. I aquest és el perill que Hannah Arendt, en tot el seu pensament, intentà combatre. I em sembla que Joan Fuster també, centrat en la lluita per la supervivència de la catalanitat al País Valencià, amenaçada d’extinció pel totalitarisme espanyol d’aquella època, d’abans i posterior. Arendt remarcà molt la manca de precedents del mal que va irrompre amb el totalitarisme del segle XX, nazisme i estalinisme, però després d’Auschwitz, hi ha Hiroshima i Nagasaki, el Gulag, Vietnam, Cambodja, les dictadures militars a Sudamèrica i al sud d’Europa, Txernòbil, Sbrenika, hi ha el genocidi d’hutus i tutsis a Uganda, les guerres dels EUA contra Irak en voler-lo retornar al temps de la prehistòria, Fukushima ; allò que es pensava  extraordinari, excepcional i quasi “irrepetible”, incommensurable, s’ha reiterat, s’ha banalitzat, s’ha estés  per altres llocs, i  ens ha semblat, a finals del segle XX, que en alguns indrets esdevenia -via bèl·lica o via artefactes tecnològics fallits-, com si fos ordinari, habitual, cíclic, costum atroç; semblaria, com a evidència, que, a major progrès tecnològic i cobdícia acumulativa i extractiva de recursos, major eficàcia en la barbàrie, com adverteix Arendt quan escriu sobre com el “racisme” i el domini burocràtic sobre els altres pobles estan estretament relacionats amb la història del colonialisme i l’imperialisme moderns; com afirma també Zygmunt Bauman a Modernitat i Holocaust, i assenyala Hans Joas a La sociologia després d’Auschwitz, a l’assaig Guerra i modernitat. Estudis sobre la història de la violència al segle XX, tot i que, sovint, com s’ha demostrat a l’Àfrica,  sense cap sofisticació tecnològica, els humans són capaços d’instaurar també el terror i sembrar la mort i l’extermini de masses. Potse és la fusta torta de la humanitat, com advertia Kant i, més recentment, Isaiah Berlin? Potser és d’aquesta extrema vulnerabilitat, la que adverteix Hannah Arendt al llarg de la seua obra com a filòsofa estudiosa del totalitarisme, tant a Els orígens del totalitarisme com a Eichmann a Jerusalem, obres que s’haurien de traduir a la nostra llengua.

Per últim,  si hi haguera una cinematografia valenciana o catalana adequada i a l’alçada de les  circumstàncies, hauria de fer un film sobre Joan Fuster, semblant al de von Trotta, sobre la seua poesia, les seues amistats, complicitats, musicalitats, amor per la bellesa i les arts, els seus amors i passions per defensar un país, les trames afeblides d’una cultura i una llengua  en procés de desaparició i d’anihilament. La llengua i la cultura pròpia dels Països Catalans i les estratègies de supervivència i reproducció social. Una pel·lícula  que contara, arreu del món i a les generacions actuals i les de l’avenir, el coneixement, la vida i l’obra de Fuster, que -com el primer company de Hannah Arendt, Günther Anders (i ella mateixa)-, va lluitar contra l’extermini -com un Noé-, procurant salvar els nostres mots i donant suport al dret a decidir i a sobreviure contra els propòsits del terror, naufragi i  genocidi cultural d’un sistema totalitari, uniformitzador i aniquilador.

Igual com Arendt, Joan Fuster, davant les critiques insubstancials i trivials es creix intel·lectualment i guanya més  pes en la seua intel·ligència, judici, bellesa, contemplació, reflexió i perspicàcia  per a comprendre les accions, la voluntat, el treball, l’especificitat i les necessitats humanes i en la lluita i la resistència contra el totalitarisme i  l’extermini de la diversitat.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER